diumenge, 17 de novembre del 2013

Miquel Matorrodona Maza ( 1854 - ? )


Després de molts anys li podem posar cara a un fotògraf de Barcelona de la segona meitat del segle XIX. Potser hauria quedat en l' oblit sinó fos per l´obstinació i curiositat d'unes poques persones que hem aconseguit treure de l'anonimat un personatge que va tenir una singular importància en la segona generació de retratistes de la nostra ciutat. Les pistes trobades d’en Miquel Matorrodona semblaven més aviat escasses: quatre fotografies familiars, la història de la seva fugida fora d'Espanya deixant la dona i els fills , els papers que parlaven de l'estudi fotogràfic del carrer Ferran, una vella càmera fotogràfica, i uns quants documents antics que feien palès que allí hi havia una història que podia donar més de si.

La recerca per la xarxa i les xerrades amb especialistes d'història de la fotografia portaven a la conclusió de que Miquel Matorrodona Maza era un personatge poc estudiat, malgrat que havia estat molt present en els diaris i revistes de l' època, es tractava de buscar en els diferents arxius fotogràfics de la ciutat, així com en la premsa Barcelonina d'aquells anys. De totes dues fonts va aparèixer una gran quantitat d'informació que va clarificar i desvetllar alguns dels interrogants sobre la seva biografia.

Miquel Matorrodona Maza va néixer a Barcelona l'any 1854, en el barri del Pi, en el si d'una família acomodada de Reus que portava pocs anys en la ciutat en el moment del seu naixement. Els Matarrodona o bé Matorrodona, el nom apareix escrit de les dues maneres , posseïen terres i cases a les ciutats de Reus, Constantí, Selva del Camp.., i segurament es dedicaven a l'administració del seu patrimoni.

No sabem gairebé res de la seva infantessa i joventut, però sabem que va transcórrer entre el barri del Pi i les cases que va fer construir el seu pare, Miquel Matorrodona Llaveria, en el barri del Farró del poble de Sant Gervasi. En aquest lloc hi tenien el seu esbarjo la família Matarrodona, fugint d'una ciutat superpoblada poc recomanable per les contínues epidèmies i oprimida per les antigues muralles.

Va estudiar el batxillerat i després va fer la carrera de medicina entre els anys 1871 i 1875 a la Universitat de Barcelona, situada a prop de casa seva, ja que en aquell moment vivia al carrer del Carme (1).

Acabats els estudis, l'any 1875, es va casar amb la Rosa Santonja Bassols, filla d'una família de llarga tradició en la fabricació de sedes i passamaneria amb botiga al carrer Argenteria i fàbrica al carrer Cortines amb Portal Nou.

A l'any 1877 se'l troba fent retrats a l'estudi fotogràfic de la Rambla del Centre 36-38 que tot just havia acabat de deixar un fotògraf francès anomenat Gustave Larauza. Aquests retrats eren signats amb una doble M, Sucesor de Larauza (2).

Com arriba en Miquel a iniciar-se en el mon de la fotografia, no ho sabem. Es pot pensar en alguna influència familiar o bé en el seu cercle d'amics, però això tan sols són hipòtesis no provades. El cas es que buscant a l'arxiu de l'antic hospital de la Santa Creu sabem que en aquells anys s'hi feien fotografies als malalts amb la finalitat d'estudiar diferents malalties. A l'any 1878 , en una acta apareix el nom d'en Miquel que es fa construir un petita galeria fotogràfica (3) per fer-hi fotografies amb més comoditat.

És doncs la medicina que el fa descobrir la fotografia?? Es possible que la descobrís en el inici dels seus estudis, i l'alternés les dues activitats, de manera que quan va ser metge també ja fos una mica fotògraf.

Arribats a l'any 1880 va obrir, junt amb un altre fotògraf anomenat C. Klary, un estudi fotogràfic al carrer Ferran núm. 34 pral (4). Sembla que la unió va durar pocs mesos i al separar-se'n sembla que va continuar sol amb l'ajuda de la seva dona.

Eren uns moments importants en el desenvolupament de la fotografia. Una etapa d'assajos i descobriments per tal de millorar-ne les tècniques. Tot sembla indicar que en Miquel Matorrodona s'adaptava bé als nous canvis, però no es troba en la seva obra cap intent de recerca ni d'aportar novetats. No es va presentar a les Exposicions Universals de Paris, Londres ni Barcelona que eren un bon aparador pels fotògrafs innovadors. En canvi, sí que fa de jurat en un concurs de fotografia organitzat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1892(5), i també presenta els seus treballs en diferents revistes, sobretot catalanes. És probablement aquests seguit de fets el que van provocar el poc reconeixement que va tenir en aquella època i el posterior oblit dels experts , en relació amb els Martí, Napoleón, Adouard, etc, més oberts a la creació i a l'aportació d'avenços significatius.

L'estudi fotogràfic del carrer Ferran núm. 34 pral a l'any 1891 era descrit de la següent manera segons la premsa de l'època (6).




L'obra d'en Miquel era present en diferents revistes d'aquells anys, com ara: “La ilustración Catalana”, “Veu de Catalunya”, “L'esquella de la Torratxa”, on va exposar els seus treballs i fotografies de personatges populars del moment, com polítics, metges, toreros, cantants d’òpera, actors i actrius, bisbes, etc.

De totes les col·laboracions mereix un especial comentari la que va tenir amb la publicació “La Tomasa”, que va des de l'any 1889 fins l'any 1895. Hi podem trobar fotografies, retrats a mà fets a partir de fotografies seves, i fins i tot un autoretrat a la portada del 15 de desembre de 1889. Fins la publicació de l'Almanac de l'any 1894 que va aixecar una gran polèmica al ser denunciat per ser contrària als models d'honradesa i bona conducta al sortir en les seves pàgines senyores en actituds poc recomanables. La premsa de l'època, concretament el Diario el Liberal, se'n va fer ressò (7). Després d'aquest fet, la participació d'en Miquel va anar minvant fins que a l'any 1895 hi va deixar de col·laborar.

La vida privada del fotògraf no devia d’anar gaire bé. La polèmica de la Tomasa devia fer molt mal al seu entorn més proper. També la relació difícil amb la seva mare, el seu pare ja era mort, evidenciada en diferents documents notarials que demostren la predilecció d'aquesta per la filla, afegit a la poca gràcia que devia fer tot plegat als Santonja, la família de la seva dona, amb una posició conservadora que tenia com a objectiu principal, el negoci i la bona imatge, i per acabar-ho d’adobar, una manera de viure poc convencional, en un món d’artistes i famosos. Tot això va desembocar a l'any 1901, on en un document s'escriu que Miquel Matorrodona Maza no es present “ por hallarse ausente de España sin que por el momento pueda precisarse su actual paradero”(8), en documents posteriors, de l'any 1905 (9) i 1907 (10), es confirma la seva desaparició.

A partir d’aquí s’obren molts interrogants. On va anar ? El cas és que va desaparèixer i no se’n va saber res més . El que si podem dir, és que l’estudi del carrer Ferran no va tancar. Hi van continuar treballant la seva dona i el seu fill, en Miquel Matorrodona Santonja, que tenia 15 anys en el moment de la desaparició del pare.

La Rosa Santonja Bassols i el seu fill tenien aparador al costat del reputat fotògraf Napoleon, a la façana de l’església de Sant Jaume del carrer Ferran (11). Continuaven fent retrats i en el revers de les fotografies s’hi podia seguir llegint “ Miquel Matorrodona”. L'any 1908 van guanyar el segon premi en el concurs que convocava l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la construcció de la Via Laietana. Una sèrie de carrers havien de desaparèixer i aquest concurs havia de servir per immortalitzar-los (12). Més tard, a l’any 1910 van participar en una exposició a Brussel·les (13), i el 1913 en un concurs que organitza la casa Gevaert de fotografia, on van rebre la medalla de bronze (14).


L’última notícia de l’activitat fotogràfica “Miquel Matorrodona” la podem trobar en el diari “La Vanguardia” del dia 24 de setembre de 1919, on en un anunci busquen un aprenent pel taller. Aquell mateix any la Rosa mor als 66 anys, i això suposa el principi del final. Pocs anys després, a l'any 1928, tanquen les portes definitivament a causa de la mort de Miquel Matorrodona Santonja.


Ens agradaria que aquest article fos un punt de partida en la recuperació de la història d'en Miquel Matarrodona Maza, de la seva dona, la Rosa Santonja i Bassols, així com la del fill, en Miquel Matarrodona Santonja.


Per acabar, donar les gràcies particularment al Jep Martí per posar-li cara al personatge, també per la seva ajuda i aclariments. Ara tenim el retrat del personatge i això ens pot facilitar la recerca per situar-lo millor i aclarir alguns dels seus interrogants.


Miquel Playà Ventura

(1) Arxiu històric de la Universitat de Barcelona. Expedient acadèmic.

(2) L'album del Jep

(3) Arxiu històric de l'Hospital de la Santa Creu. Llibres d'actes MIA 20.4. Sessió 13 de febrer 1878.

(4) lalbumdeljep.wordpress.com

(5) Ilustración española y americana. Any 1892.

(6) Barcelona Comica. 27 de febrer de 1891.

(7) La Tomasa. 6 d'octubre de 1893, pàg 579.

(8) Arxiu de notaris de Barcelona. Notari: Rafael Villaclara i Gibert. 24 de gener 1901.

(9)Arxiu de notaris de Barcelona. Notari: Rafael Villaclara i Gibert. 28 abril 1905.

(10) Arxiu de notaris de Barcelona. Notari: Rafael Villaclara i Gibert. 2 d'agost de 1908.

(11) Article de Joaquim M de Nadal “El carrer de Fernando”. La Veu de Catalunya. Dimarts 13 de desembre de 1932.

(12) Ilustració Catalana. 9 de novembre de 1913 nº 554, pàg 3.

(13) La correspondencia de España. 4 de Marzo de 1910.

(14) La Fotografia nº 147. Diciembre 1913.

divendres, 9 d’agost del 2013

Cronològic de Francesc Santonja i Solà

Quan fa tretze anys vaig posar-me a fer la genealogia de la família Santonja no esperava trobar tantes dades dels personatges que anava estudiant, així que per fer-les comprensibles les havia d'ordenar de manera cronològica. Fruit d'aquest treball són els cronològics que anirem publicant al bloc de mica en mica. Cal dir que són documents que no poden ser definitius, donat que de forma constant surten noves dades que els modifiquen. Espero que la informació que aportin siguin del interès de la gent i sobretot  que els lectors  hi puguin aportar noves dades  i així aprofundir en el coneixement dels Santonja, com també en  la història del nostre país.


Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

dilluns, 8 de juliol del 2013

Els Santonja i les Exposicions



L' any 1833 Ferran VII mort sense descendència masculina i la seva dona la reina regent Mª Cristina deixa el tron de la monarquia espanyola a la seva filla Isabel II. En aquell moment Fco Xavier Santonja Bruguera pertany a la junta del gremi de galoners situat al carrer Volta de Sant Silvestre nº 5,i viu al carrer de la Bòria n, º5 amb la seva dona , la Mercedes Camprodón, procedent d'una família de velers originària de Sant Feliu del Llobregat.
Són anys bons per la economia, malgrat els problemes successoris de la corona espanyola que deriven en les anomenades guerres  Carlines. L'any 1844, Barcelona s'engalana per rebre la visita d'Isabel II, i es muntà una exposició a la llotja per mostrar-li a la futura reina, una mostra  de productes catalans. Els Santonja que ja portaven més de 70 anys a la ciutat, i que ja disposaven d'un nivell suficient de tecnificació, van exposar- hi els seus articles.


Tres anys més tard de l'exposició de la llotja, en Fco X Santonja tanca la casa del carrer de la Bòria i compra una finca del carrer Plateria nº 28-30, per posar una tenda i una petita fàbrica de l'ofici de galoner, al costat mateix de Santa Mº del Mar. El negoci li va bé, la finca consta de planta  baixa , on estan la tenda i el taller, i de quatre pisos en alçada. Barcelona viu en aquells temps les primeres vagues del tèxtil liderades per Josep Barceló, condemnat a mort l'any 1855. En Fco amplia el seu negoci de manera molt ràpida i compra una antiga fàbrica d'indianes de la família Canet situada al carrer Cortines al bell mig del barri de Sant Pere.

La ciutat  en plena expansió del sector del tèxtil proposa muntar una exposició amb molta més ambició que la  de la llotja de l'any 1844. Així que a l'any 1860 es presenta l'Exposició industrial i artística de Barcelona que tenia com a finalitat mostrar els productes fets al principat de Catalunya, amb l'assistència altre cop de la Reina Isabel II.





A les dues exposicions anteriors en van succeir unes quantes més. En primer lloc, i per ordre cronològic, l'Exposició universal de Londres


Originalment aquesta exposició estava prevista per a l’any ’61. La planificació va començar l’any 1858, però l’execució se’n va endarrerir per la guerra a Itàlia i la crisis. Finalment, contra tot pronòstic i amb un any de retard va començar la London International Exhibition.
El  Palau d'Exposició  va ser criticat per les seves enormes dimensions i va ser definit com a monstruós i lleig, no obstant això, aquesta  exposició mundial va fer una enorme contribució a la popularització del progrés tecnològic. Els sis milions de visitants també van assegurar que la exposició hagués  tancat amb uns guanys modestos.




Uns anys més tard, l'Exposició Universal de París, va inaugurar-se   l'1 d'abril de 1867 i es va clausurar el 31 d'octubre. Durant els set mesos de durada, l'exposició va ser visitada per 9.238.967 persones, inclosos expositors i empleats. Va ser l' exposició internacional més gran  fins aquell  moment, tant pel que fa a la seva magnitud com al propòsit del projecte. 








A l'any 1886 acaba el període anomenat “ la Febre d'or” que va suposar per la economia catalana un bon moment per fer diner fàcil i  ampliar els negocis. En Fco X Santonja Bruguera ja havia mort feia una colla d'anys, el 1874, i al front de la companyia el van succeir els seus dos fills, en Fcº de Paula i en Josep Santonja Camprodón,, regidor i sindic de l'ajuntament de Barcelona. La fàbrica del carrer Cortines i la botiga del carrer Plateria funcionaven a ple rendiment. La ciutat vivia un moment dolç: les obres de  l'eixample, l'il•luminació d'alguns carrers cèntrics, i el projecte de l'alcalde Rius i Taulet de fer una gran exposició per ensenyar al món tota aquesta transformació.



L'Exposició Universal va ser considerada un èxit, tant pel nombre de visitants com pel rendiment econòmic, i la projecció internacional que li va donar a Barcelona. A més, va ajudar a urbanitzar una gran zona de la ciutat. L'exposició, plantejada en un moment de depressió econòmica, després de la eufòria de la febre d'or,  va revitalitzar el sector de la construcció, i el nombre de visitants va proporcionar grans ingressos a tots els sectors de la ciutat. Econòmicament es considera l'Exposició de 1888 com el primer gran pas de l'economia catalana cap a l'europeïtzació.
La ciutat que havia començat amb unes modestes empreses familiars de indianes -teixits de cotó estampats-, en el segle XVIII, s'havia convertit en el motor que accionava la indústria tèxtil proveïdora d'Espanya.






La fàbrica de 23 telers moguts a mà, més endavant van instal.lar màquina de vapor, per fer cintes, galons, passamaneries i sedes, va participar a l'Exposició universal de Chicago. Com consta en el catàleg, els Santonja estaven especialitzats en cintes de seda i cotó de totes classes i amplades, així com en etiquetes per a sastreria, camiseria, i sabateria.




L' Exposició Universal de Chicago va tenir lloc als Estats Units , des de l' 1 de maig fins al 3 d'octubre de 1893 . L'exposició va tractar el tema del quart centenari del descobriment del nou món per Cristòfol Colom. La fira va tenir un fort impacte en l'arquitectura i l'art en la ciutat de Chicago. Hi van participar 19 països sobre una superfície de 290 hectàrees i 27,5 milions de visitants.


Sabem que la companyia Santonja i fills va assistir també a l'Exposició universal de Viena, a l'exposició Aragonesa de 1868, així com d'altres de menor entitat, de totes maneres el gruix de la informació és la que exposem en aquest article i que té com a finalitat recuperar una documentació gairebé perduda.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

dilluns, 20 de maig del 2013

La Quintana d'Oristà

Feia molt temps que no anàvem a Oristà. A la primera visita al poble varem visitar i fotografiar el molí del Solà on havia viscut en Joan Santonja i Quintana i la seva família, però no ens havíem entretingut gens en el molí de la Quintana. Així que l'objectiu d'aquesta nova visita era tornar-lo a visitar i intentar esbrinar en quina època s'havia construït. Abans de tot cal dir que al moli de la Quintana hi va viure el pare d'en Joan, en Gabriel Jaume Santonja, que estava casat amb una filla de la casa , la Margarida Quintana, se suposa que cap allà l'any 1720 després de la guerra de successió.


En un lateral de la casa hi ha una inscripció que sembla no deixar dubtes: 1780, de totes maneres la casa podia haver sofert reformes sobre una base més antiga, però la situació de la casa una mica allunyada de la riera ens va fer pensar que allò no era el molí de la Quintana sinó una edificació posterior que feia altres funcions.


Teníem temps i era qüestió de buscar pels voltants una altra edificació més antiga i propera a la riera. No massa lluny de la casa varem trobar restes encara ben visibles d'almenys dos edificacions més. La primera estava datada a l'any 1743 i està molt a prop del curs d’aigua, quasi a tocar.



Aquí es pot veure perfectament l’entrada de les aigües al molí.



La segona, gairebé al costat d’aquesta última i dalt d’un petit turó, no presentava cap data i en una senyalització propera feta per l’ajuntament esmentava pou de glaç. De totes maneres la construcció ens indicava una casa potser més antiga que les anteriors, amb l’esmentat pou de glaç adossat , i de funcionalitat per nosaltres desconeguda.



Després de la visita sabíem més coses, però encara no estava clar on exactament havien viscut en Gabriel i la Margarida. El que sabem segur és que estaven molt a prop d’aquests indrets!!

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

dilluns, 25 de març del 2013

[Fotos] Fàbrica Santonja














Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

[Nou] Història fàbrica dels Santonja


Poc després de l'epidèmia de còlera que va patir Barcelona l'any 1854, i que s'enderroquessin les muralles d'una ciutat totalment asfixiada per l'alta densitat i per les nombroses fàbriques, sobretot tèxtils ,que s'havien construït des de la primera revolució industrial de finals dels segle XVIII , en Francesc Santonja i Bruguera, que tenia la seva petita casa fàbrica, dedicada a la confecció de productes de passamaneria, al carrer plateria núm 28-30 , va comprar el 23 d'abril de 1858 les cases del c/ Cortines, Portal Nou, i Volta dels Jueus a Esteve Fullós.



Aquestes finques havien estat antigament una important fàbrica d'indianes del segle XVIII de la família Canet i posteriorment abandonades després que aquesta companyia plegués definitivament la producció de teixits. L'any 1863, segons un document trobat, es va constituïr la societat Fco Santonja i Cia amb un capital gens menyspreable de 47.000 duros.

L'activitat de la companyia es repartia entre la fàbrica del carrer Cortines, Volta i Portal nou, la botiga del carrer Plateria núm 28-30 que encara conservaven després de la compra de la fàbrica, i uns anys més tard, una nau petita que van fer construir al costat de la torre d'estiueig que la família tenia al capdamunt del carrer Balmes, concretament al passatge Forasté.


La mort d'en Francesc Santonja i Bruguera l'any 1874 no va suposar el cessament de l'activitat en la antiga fàbrica, sinó tot al contrari va representar un període de consolidació i ampliació a càrrec de dos dels seus fills, en Francesc de Paula i en Josep Santonja Camprodón que més tard esdevindria regidor i síndic de l'Ajuntament de Barcelona en el període entre 1877-1903.




Els dos fills van iniciar una important reforma l'any 1875 de l'antiga fàbrica a càrrec de l'arquitecte Calixte Freixa, que va donar a les naus una alçada de fins a cinc plantes. Un cop acabades les obres els Santonja es van reservar les plantes més altes i les plantes baixes les van llogar per un període de cinc anys i a raó de 432 duros l'any a Don Sebastià Comas i Ricart per instal.lar-hi una fàbrica de cartes ( Naipes Comas).









A la mort d'en Fco de Paula l'any 1893 el capital de la companyia era de 159.609 pessetes i la fàbrica tenia en aquell moment 23 telers moguts a mà per fer galons, cintes,.... no ens consta el nombre de treballadors. El relleu al front de la companyia el va agafar el seu germà Josep Santonja Camprodón, el regidor de l'ajuntament, que ja tenia un paper important en el negoci, i més endavant el fill gran del primer, en Fco Javier Santonja Bassols. Al llarg de tots aquests anys la fàbrica dels Santonja no va aturar mai la producció i els seus productes es venien sobretot al mercat espanyol, així s'anunciaven a la revista “ Mi Revista” dels anys 30 :





Quan es publica aquest anunci l'antiga botiga del carrer Plateria ja no existia degut a la reforma del barri i a la construcció de la Via Laietana. Aquest fet va possibilitar el trasllat a un lloc molt millor comercialment, així la companyia Santonja va llogar un local molt a prop de la comissaria, a la mateixa Via Laietana. En Fco Santonja i Bassols feia unys anys que s'havia mort, i el va succeir el seu germà petit, el meu besavi, l'Enric Santonja.

La guerra civil va representar el començament de la fi de l'activitat de la fàbrica, i el posterior abandonament cap als anys 50,el seu final, com tants altres recintes fabrils escampats per la ciutat. Posteriorment el destí va fer que cap a finals dels anys 90, la fàbrica caigués en mans de Cortacans Arquitectes que van realitzar una acurada reforma i dignificació del recinte . La rehabilitació ha estat objecte de diferents reportatges, en diferents revistes especialitzades, com a exemple de recuperació d'un patrimoni que no sempre s'ha tractat amb cura a la nostra ciutat.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)


diumenge, 17 de març del 2013

[Nou] El passat industrial amagat al cor de Barcelona (Reportatge TV3)

TV3 ha emés avui, dins del telenotícies migdia, un petit reportatge sobre la fàbrica dels Santonja i d'altres recintes industrials antics del barri de sant Pere de la ciutat de Barcelona.




 Si tens problemes per visualitzar el vídeo, fes clic AQUÍ

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

dimarts, 19 de febrer del 2013

Els Origens dels Santonja I

Després d'un intens treball de recercà de l'Albert de Sucre Carulla i en Miquel Playà, han trobat noves informacions sobre l'origen de la família Santonja.

El període conegut com " Guerra dels Cent Anys" , un seguit de conflictes intermitents, enfrontà els reis de França i Anglaterra, tot trasbalsant Occitània i altres contrades a partir de 1337.
L'any 1450, decidits a conquerir d'una vegada les terres gascones sota domini anglès, els francesos van envair de nou l' Agenès amb l’objectiu de prendre Bordeus. Moltes ciutats van haver de capitular, malgrat l'aferrissada defensa dels seus habitants gascons que veien l'unió a la corona d'Anglaterra més favorable a llur desig d’independència i als seus interessos comercials. És per això que Bordeus demanà ajuda als anglesos que tot seguit enviaren reforços militars. Malgrat els esforços anglo-gascons la desfeta de "Castillon", l'any 1453, va precipitar la caiguda de Bordeus el 9 de setembre del mateix any.

Tants anys de guerres deixaren el país dessagnat. Els cronistes de Bordeus diuen: " a la Guiena (Guyenne), pobles sencers han desaparegut. La terra resta arruïnada i entre 1325 i 1450 ha perdut 15 cops el seu valor. Àguiles, llops i guineus roden al voltant dels escassos poblets." (1).


Com ens expliquen Jordi Nadal i Emili Giralt (2), el bisbat d’Agen és un territori ben estudiat per Pierre Deffontaines en la seva obra: “ Les hommes et leurs travaux dans le pays de la Moyenne Garonne”. Segons l’autor, la conca de la Garona mitjana rebé directament les conseqüències dels anys de conflictes armats, acompanyats d'epidèmies intermitents de pesta i de grans inundacions que provocaren fam i despoblament. Aquelles terres esdevingudes ermes i gairebé abandonades van haver de ser redistribuïdes a partir de 1474 pels senyors del país, tant laics com eclesiàstics. Les grans abadies de Saint-Ferme i Blazimont activaren un poblament que esdevingué una colonització gairebé oficial. Entre 1475 i 1490, els abats van difondre repetidament ofertes de terres als habitants de les regions dels voltants: la "Saintonge", l´"Angoumois" i el "Perigord". En arribades successives, nombrosos colons procedents d'aquelles contrades baixaren cap a la Mitja- Garona i foren establerts en granges. Al segle XV , la ramaderia s'adaptava millor a les colonitzacions inestables i canviants, per aquesta raó els senyors cedien un cert nombre de caps de bestiar (bous, ovelles i porcs) dels quals s’ocupaven els grangers nouvinguts així com de les activitats que se'n deriven i n'obtenien una part dels beneficis (3).

Colons procedents de diverses localitats de la Santonge i del Poitou foren establerts especialment al Nord-oest de la Garona Mitja, a les ribes del Dropt, un dels seus afluents, una zona boscosa i poc habitada entre els bisbats de Bordeus i d' Agen, eren gent de llengua d’oïl, parlaven formes dialectals del francès, gent de costums i aspecte força diferent dels gascons. Les seves característiques provocaren que fossin designats pels locals amb el mot : “gavais “o “gavatx”, terme que evidenciava amb menyspreu llur condició d'estrangers, no pertanyents a la llengua d' oc, gent del nord, anomenats també " franchimons o marots"(4).

1. PENICAUD, B. Dieulivol: l'histoire oubliée d'un bourg du Haut-Entre-Deux-Mers, 2005.
2. NADAL,J. GIRALT, E. La population catalane de 1553 a 1717.L'emmigration française et les autres facteurs de son développement. Paris ,1960.
3. DEFFONTAINES, P. Les hommes et leurs travaux dans les pays de la Moyenne Garonne. Lille, 1932, p. 140 i 247
4. DEFFONTAINES, P. Les hommes et ...... p. 140


Albert de Sucre
Miquel Playà (mplaya2@gmail.com)

Els Origens dels Santonja II

El rebuig inicial degué reforçar entre ells el valor del seus orígens, no hem d'oblidar que havien arribat establerts pels senyors i ajudaven a repoblar i restaurar aquelles regions aleshores de cases derruïdes, parròquies desertes i matolls triomfants (5). Encara més en els Santongesos, que provenien d’una de les terres més fèrtils del regne, malgrat les seves reduïdes dimensions. Fins al punt que un antic proverbi diu que si França fos un ou, la Santonja en seria el rovell (6).

La vall del Dropt, anomenada "petita gavacherie" amb poblacions com Monsegur, Dieulivol, Castelmoron d'Albret i les terres de l'abadia benedictina de Saint-Ferme, van constituir enclaus on el Saintongeais (forma dialectal francesa) es podia sentir junt amb l'occità d'Aquitania. Poc a poc, membres d'aquestes famílies santongeses s'anirien escampant pel bisbat d'Agen, seguint els mercats de bestiar a la recerca de millors condicions de vida. Alguns topònims deixen veure aquest procés: "hameau de Gabachou", lloc dit "Gavache" prop de Monbuscq, prop de la vila episcopal d'Agen, llogarret dit Gabache à Léojac, a l'est de Montauban etc(7).

En aquest context hauria viscut la família del Pere Santonge, el primer avantpassat que tenim documentat, concretament en els capítols matrimonials de l’any 1552 a la vila de Berga localitzats per Josep Busquets, historiador de Gironella, en els quals es pot llegir: “Pere Santonge, pagès de la vila de Beauvile, terra de França, del bisbat de Agen, ara habitant de la vila de Berga”.
Fotografia de Beauville

Bouvila (Beauville), que volia dir vila dels bous, pertanyia al bisbat d’Agen. En aquella època hi faltava mà d’obra per cuidar els ramats i menar les terres. L’església s’havia encarregat de portar-hi famílies de terres veïnes per tal de recuperar-la econòmicament i repoblar-la. Però Beauville que vivia fonamentalment de la ramaderia, patí al segle XVI importants epidèmies que afectaren el bestiar i la feren entrar en una gran crisi. Als arxius de “Lot -et- Garonne” un document de l’any 1552 diu que a l’Agenais: “el bestiar es escàs, hauran de procurar-ne d’altre a fires de Auvergne....” (8).

No és d’estranyar doncs, que la família Santonge, junt amb d’altres procedents de la repoblació de l’Agenais, hagués hagut de marxar a altres zones, recomanats pels monestirs abans esmentats, del mateix ordre benedictí (en el nostre cas, Ripoll). El primer membre de la família conegut a Catalunya, en Pere Sanctonge, el trobem treballant a mas Noet (Berga) l’any 1548 (9).

5. ROUDIÉ, Ph. Vignobles et Vignerons du Bordelais. Bordeaux, p. 16
6. BONECASE, Alcide de. Tableau des provinces de France. Paris ,1664
7. DEFFONTAINES. Les hommes et......... p.142
8. DEFFONTAINES. Ibídem, p. 242
9. Arxiu parroquial de Berga, notari Bernat Llana, caixa 12 manual 4.

Albert de Sucre
Miquel Playà (mplaya2@gmail.com)

Els Origens dels Santonja III

És important constatar que en els documents trobats a Berga d’ aquesta primera època fins als voltants del 1560 , els Santonge utilitzaven aquest cognom de manera usual, tot aconseguint afirmar el seu orígen Santongès.

Castell de Berga

En Pere Sanctonge es casa amb Elisabet Rafart filla de Francesc, ferrer de Borredà, a l’antiga parroquia de Sta. Eulàlia de Berga l’any 1552 (10) amb qui va tenir dos fills, en Joan i en Pau; viu a Mas Noet (11), entre Berga i Avià, on porta les terres i s’ocupa del bestiar. No oblidem la seva especialització en aquests menesters , bàsicament per tradició familiar desenvolupada en terres franceses pels seus avantpassats. És significatiu que en algun document de l’època hi figura com a” pel.letier” ( 12 )que significa treballador de la pell, és a dir mà d’obra especialitzada en una Catalunya que en tenia manca pel despoblament i la greu crisi econòmica.

Mas Noet, Berga

Uns anys després es traslladà a Borredà, d’on era filla la seva dona l’Elisabet , i allà s’hi estableix amb els dos fills.

Era un moment de forta pressió sobre els foranis per prevenir l’entrada de hugonots( protestants) vinguts de França i la difusió de llurs idees( 13), en el qual als Santonja els va caldre identificar-se plenament. Aquesta raó, justificaria que la família utilitzés en aquells anys el cognom “ Marmés “, deixant “ Santonja” com a àlies. Enfortir la seva identitat catòlica seria necessari en un moment que la regió de la Saintonge havia esdevingut un fort nucli de fe reformada a partir de 1562 (14).

10. Arxiu parroquial de Berga, notari Bernat Llana caixa 13, manual 13/6 p. 51.
11. ACA, fogatge 1553( Avià)
12. ACA, diversos locals, Borredà, notarials, llibre 15 (1567 – 1572)
13. REGLÀ, J. Bandolers, pirates i hugonots a la Catalunya del segle XVI. Barcelona 1969 p. 78 i s.
14. DELORME, J. Guide recherche généalogique en POITOU- CHARENTES. París 2005, p. 26 i s.


Albert de Sucre
Miquel Playà (mplaya2@gmail.com)

Els Santonja, de paraires a galoners

Les guerres de religió, comença el viatge

En Pau Marmés va arribar de molt petit a les contrades pirinenques, procedent de l’antic comptat de la Saintonge, lloc on havíen nascut els seus pares, el Pere i la Margarida, que van haver de fugir a causa de les guerres de religió entre protestants i catòlics.

Els Marmés provinents de l’entorn de la ciutat de Saintes, població que mereix una acurada visita per la seva història i magnífica conservació del seu patrimoni, van haver d’emigrar d’aquesta regió de França per la pressió i devastació que va patir aquesta ciutat pels anomenats hugonots al voltant dels anys 1562-1587.

Matança d'hugonots a Paris la nit de Sant Bartomeu, per F. Dubois (Museu Carnavalet, Paris)

El pare del Pau, en Pere Marmés, era un negociant pelleter que es dedicava a comprar i vendre pells d’animals dins d’una família francesa de forta tradició catòlica, no gens menys el seu nom coincideix amb el patró de Saintes, Sant Pierre. En aquell context, el ressò de l’avenç dels protestants sobre la població, va fer que en Pere i la seva dona fessin les maletes tot portant un document de recomanació adreçat a Jeroni de Tord, procurador de l’abat de Ripoll i prepòsit de Berga. Aquesta carta era fonamental perquè poguessin entrar al Principat sense problemes en un moment en què els francesos es veien, en el regnat de Felip II, amb molt de rebuig per la por a les idees protestants, en un país fonamentalment catòlic. Els primers documents trobats, referents els Marmés a Catalunya, amagaven el seu origen francès i no va passar molt de temps que el cognom es catalanitzés i més tard es canviés pel gentilici Santonge.

Els Marmés van arribar en primer lloc a Berga, on van estar uns quants anys (ignorem la data i l’any exacte). Allà ens podem imaginar en Pere i la seva dona vivint de l’ofici de pelleter o si més no d’algun ofici relacionat en la compra-venda de ramats i/ o de la llana, es pot deduir que havien arribat a les nostres terres amb un petit capital fruit de la venda de les possessions que tenien a França.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

L'arribada a Borredà

Al cap d’un temps a la família se li va obrir una nova oportunitat al poble de Borredà, d’allà tenim un primer document que data de l’any 1567, on Pere compra uns estris de pagès per conrear la terra.


D’aquell període no s’han trobat més notícies però es fàcil deduir que ja tenien algunes terres i també algun ramat de bestiar, tampoc tenim dades de la mort del Pere i de la Margarida, fins que apareixen documents del seu fill Pau quan compra un ramat de béns l’any 1582, un molí (molí d’escaldaferro) i una peça de terra a la família Camprubí l’any 1592; així com d’un préstec de 40 lliures barceloneses a l’antic Camprubí on en Pau hi consta com a negociant (any 1602).

En Pau Marmés, alies Santonge ( així es com figura en els documents trobats en l’arxiu de la corona d’Aragó), s’arrelà ràpidament a la vida de Borredà que aquell moment vivia un lent creixement en les explotacions agràries, ramaderes, i en el treball del teixit de la llana. Sota la protecció important de la família de Tord, que tenien dominis en aquelles terres dins de la jurisdicció del monestir de Ripoll, en Pau, va augmentar el seu patrimoni fins a convertir-se en un petit propietari, com els Camprubí, els Puigcercós o els Campalans. Poc després es va casar amb la Margarida, de la que desconeixem la seva procedència, van anar a viure a cal Ferrer, a prop de l’església i varen tindre quatre fills: en Pere (mort prematurament), la Margarida, el Pere i l’ Antoni.

Van passar els anys ràpidament quan arribats a l’any 1632, Cristobal Puig, capellà de Santa Maria de Borredà, va oficiar l’enterrament de Pau Marmés que va ser sepultat a la mateixa església que l’havia vist créixer i prosperar tant ràpidament.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Document del 1602

Document on en Pau Marmès apareix com a negociant i prestamista.



Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Dues generacions de pubilles i la guerra dels segadors

En Pere Santonge va ser l’hereu (en els documents l’alies ja figura com a cognom i desapareix Marmés), va treballar de traginer i es va casar amb la Joana Botelia, l’any 1602. Aquesta feina lligava perfectament amb l’activitat que duia la família: el comerç de la llana i l’activitat al molí (moldre el gra i batanar la llana ). Calia transportar tot aquest producte i donar-li sortida. La parella va tenir quatre fills, cap mascle, així que la pubilla va ser la Margarida Santonge nascuda l’any 1605.

Curiosament després de la mort d’en Pau Marmés el nombre de documents trobats tant del seu fill Pere com de la seva néta Margarida baixa notablement, la qual cosa fa pensar que l’activitat dels Santonge es veié reduïda per falta d’iniciativa, o bé que la situació del país no estava per a masses alegries. Justament cap a l’any 1640 un greu conflicte entre Espanya i França va provocar un empobriment general a Catalunya
i a Borredà per suposat. Els pagesos es van veure obligats a allotjar soldats de l’exèrcit espanyol i a pagar-ne la manutenció. Les masies i cases de Borredà no van poder suportar aquestes despeses extres tot tenint en compte que eren temps de males collites.

Corpus de Sang. Pintura d'Antoni Estruch. 1907
La Margarida es va casar amb en Jacint Soldevila l’any 1627 aproximadament (no tenim la data exacte) i van tenir sis fills, dels quals tant sols van sobreviure tres noies, una d’elles, la Marianna (nascuda l’any 1628), en va ser la pubilla.

Dues generacions seguides de pubilles podien suposar la pèrdua del cognom Santonge, però vet aquí que aquest es recupera a la següent generació amb en Jaume Santonge Vilageriu (1650-1702) de qui parlarem més endavant.

Reprenent el fil, la segona pubilla, la Marianna, va ensopegar amb els anys difícils comentats anteriorment. Males collites amb les conseqüents epidèmies, sobre tot una de pesta l’any 1650-1651 més un empobriment de la terra a causa de la guerra del Segadors. Consta en aquell temps que els Santonge encara tenien el molí i les terres situades a la serra de la Faja que treballava amb dedicació el marit de la Marianna, en Magí Vilageriu. La parella tenia set fills, el més gran dels quals en Jaume Santonge Vilageriu (1650-1702) .
Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

El gremi de paraires de Borredà

En Jaume va tenir sort i segur que també empenta, va viure una situació més favorable que la que van patir els seus pares, i d’una manera decidida serà el primer de la nissaga que fa una aposta clara per l’ofici de paraire ( en seria un especialista).

Dos molins que van pertànyer a la família Santonge durant els segles XVI fins al XVIII, primer van treballar amb el Tisoi (el de l'esquerra) i després amb el molí de Dalt (el de la dreta). Fotografies extretes del llibre "Borredà" de la Rosa Serra.

El dia 15 de juny de 1669, quan tenia 19 anys, fundà la confraria i gremi de paraires de Borredà junt amb Josep Gall, Pere Garrós i Pere Teresanyes, la concessió la va otorgar l’abat de Ripoll .

Els paraires en aquella època compraven la llana (els sona, aixo? en Pere Marmés, pelleter, ja feia una feina semblant), la netejaven, la desgreixaven (el molí els venia perfecte per fer aquesta tasca) i finalment la filaven. La bonança econòmica va durar tots els anys de la seva vida. Borredà creixia poc a poc i la gent hi vivia prou bé, però treballant força.

En Jaume va millorar la situació econòmica dels Santonge, es va casar amb la Maria Àngela Campelans i varen tindre cinc fills, el més gran del quals en Pere Santonge i el més petit en Gabriel Jaume Santonge Campalans (1684-1732).

Els fills d’en Jaume no van tenir tanta sort, els va agafar un altre conflicte d’abast europeu , que va repercutir definitivament en les seves vides, la guerra de successió (1702-1714). El fill gran, en Pere Santonge, com a hereu es va quedar a Borredà, però més tard va morir probablement a la guerra. Els altres germans van aguantar com van poder al poble i el més petit, Gabriel Jaume, després d’allistar-se va buscar el seu futur en un altre lloc lluny de Borredà , concretament a Oristà.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Recerca de cal Ferrer


El passat cinc de novembre buscant la referència de cal Ferrer de Borredà, apareguda en un document antic, vam dirigir-nos a la població Beguedana amb l'objectiu de trobar la casa on va viure la família Santonja a mitjans del segle XVI.

Abans de la visita havíem trucat a l'ajuntament de la població preguntant per la casa amb molt poques esperançes d'obtenir-ne resultats donat el molt de temps passat. Quina va ser la nostra sorpresa quan de seguida la persona de l'ajuntament ens va dir:

- Sí, hi ha un cal Ferrer, i tant que existeix. Ara és un botiga i també és un bar del poble!

Així que un cop a Borredà, acompanyats de la tinent d'alcalde de l'ajuntament, vam dirigir-nos a l'esmentada casa per poder parlar amb el seu propietari actual. Aquest ens va explicar que la casa s'havia cremat feia uns vint anys. En l'incendi es va cremar tota l'estructura de la casa junt amb tot el seu contingut, mobles, papers, fotografies i records familiars.


Vam marxar de Borredà després de consultar un llibre d'història local on deia que de cals Ferrer al llarg de la història del poble n'hi havia més, com a mínim un parell més, per tant els dubtes seguien oberts i ara calia esbrinar quin d'ells era el que van ocupar la família estudiada.

Us ensenyem les fotografies resultat de la nostra visita amb l'ànim de que alguna persona ens pugui ajudar en la recerca.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

L'arribada a Oristà

El poble d’Oristà comptava en aquells moments amb uns 660 habitants. Havia estat cremat quasi totalment per les tropes filipistes l’any 1718. Les cases, les masies, les terres i l’església parroquial, havien estat l’objecte de la venjança pel recolzament que tota aquella zona havia donat a la causa austriacista.


En Gabriel Jaume va arribar a Oristà quan el poble estava en plena recuperació. Es posà a treballar al molí del Solà de la Vall, allí va conéixer la Margarida Quintana i s’hi va casar poc temps després (no en tenim la data).

La família de la dona, els Quintana, eren propietaris d’una masia i també tenien telers de paraires. El matrimoni va tenir dos fills, en Joan i la Mª Anna. Era un moment de lenta recuperació després de la guerra. El treball del camp combinat amb la feina molí i dels telers no els devien deixar gaire temps per l’esbarjo. Tampoc sabem si la relació amb la família que queda a Borredà es va mantenir, el cas és que va anar passant el temps quan finalment el vint-i-quatre de febrer de 1732 en Gabriel Jaume mor després de fer testament davant del rector de sant Andreu d’Oristà, en Jaume Codina.Va deixar vídua, la Margarida Quintana, i dos fills petits.

El Joan Santonge i Quintana es va criar entre el molí, les terres, i els telers de paraire. De gran es va casar amb la Rosa Solà què era una de les filles dels amos del molí Solà de la Vall. La parella va tenir sis fills, curiosament tots ells van desenvolupar diferents oficis relacionats amb el tèxtil .Els fills del Joan i la Rosa van veure com aquesta activitat va anar creixent de manera imparable a tota Catalunya. Els centres de producció petits com Borredà, Oristà i molts altres més, es relacionaven amb altres de més grans, com Manresa, Igualada, Barcelona, etc. Les notícies que arribaven de la grans ciutats devien despertar en els germans Santonge els somnis de futur més grans.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

El molí del Solà de la Vall d'Oristà



Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

El Molí del Solà actualment




Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Cap a Barcelona

Les perspectives en un poble tan petit com Oristà no passaven més enllà del molí, les terres i dels quatres telers que servien per anar tirant, aixi que no es difícil imaginar que la inquietud per millorar va fer que els Santonge es proposessin saltar barreres.



No sabem en l'ordre que van anar arribant, però hi ha notícies que la germana gran, l'Elena, arriba a Barcelona l'any 1771, on va viure al carrer del Carme, núm. 8; en Gabriel, veler d'ofici, devia arribar amb ella, i en tenim notícies de l'any 1776, quan es casa amb la Josefa Mimó a Sant Pere de les Puelles, en el barri anomenat de Sant Pere, situat entre Passeig Lluís Companys i Via Laietana. Més tard hi ha dades del Bonaventura, que era sastre, instal·lat al carrer d'en Ripoll, on obre un petit obrador, després de passar l'examen de mestre el 1785. Més tard, en Francesc, d'ofici galoner, es casa a Santa Maria del Mar amb Maria Bruguera l'any 1796 i amb ella van viure al carrer Tapineria, al costat d ela catedral de Barcelona, on s'instal·la en una botiga i obrador; en el seu testament l'any 1823 hi ha una descripció de la casa, de la botiga i de l'obrador molt detallada. Finalment dels altres dos germans sabem que també venen a Barcelona però se'n perd el rastre.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Testament de Francesc Santonja i Solà

Aquesta vegada us mostrem un document que creiem molt interessant. Es tracta del testament d'en Francesc Santonja i Solà, i que ja hem citat en el post anterior. En ell s'hi descriu de forma molt detallada el taller on treballava i la casa on vivia.



Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina I

El barri de Barcelona on encara es conserva la fàbrica de cintes i passamaneria de la família Santonja, correspon al que actualment s'anomena com a barri de sant Pere. Aquest barri, conjuntament amb el que es coneix com de Santa Caterina, se situa a la part Oriental de la Ciutat Vella de Barcelona, entre els carrers Trafalgar, el passeig Lluís Companys i el carrer del Rec. Ambdós barris deuen el seu nom a dos de les més importants institucions religioses de la Barcelona medieval. Una - Sant Pere de les Puelles- era un monestir benedictí femení fundat el segle X i que originà a partir del segle XII una vilanova amb la urbanització de les seves terres (carrers de Sant Pere més Alt, Sant Pere mes baix i Sant Pere Mitjà). L’altra institució, el convent dominic de santa Caterina, fou un dels més importants conjunts religiosos gòtics de la ciutat .


Imatge del plànol extreta de la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona

Quan els membre de la família Santonja hi arribaren a les darreries del segle XVIII eren barris alhora nobiliaris i d’artesans. Sovintejaven els palaus gòtics i casals com els dels carrers Mercaders i riera de sant Joan -desapareguts arran de l’obertura de la via Laietana a inici del segle XX-, o els barrocs i neoclàssics de Sant Pere més Alt (palau dels marquesos d’Alòs) i Sant Pere més Baix ( palau dels Dou reconvertit avui en l’escola Cervantes).

Aquests barris en estar creuats per una de les vies de sortida de la ciutat romana cap el Nord- la via francisca, actuals carrers de la Bòria, Corders i Carders - desenvoluparen, també, activitats assistencials i d’acollida de viatgers amb hostals ( el de la bona Sort ) i capelles (Marcús, Verge de l’Ajuda) que encara hi resten.

La funció artesana –present avui en el nom de molts dels seus carrers- s’inicià a l’edat mitjana gràcies a l’aigua del Rec Comtal, i dels molins de les basses de sant Pere arran del qual s’agrupaven els que adobaven la pell (carrer Blanqueria, Assaonadors) o treballaven la llana (Carders), i la seda. Les cases artesanes que aplegaven alhora habitatge i producció omplien bona part dels seus carrers, al costat de les cases gremials com la dels Galoners (desapareguda), o la dels Blanquers i la dels Velers ( Col•legi de l’Art Major de la Seda), que s’han mantingut en peu.

Imatge procedent de l'Encyclopedie de Diderot i d'Alembert on es veu el procés d'ordir la seda.

A partir del segle XVIII, la fabricació d’indianes havia iniciat una important transformació del barri amb la construcció de grans edificis manufacturers capaços de poder aplegar un bon nombre de treballadors, de capgirar el sistema gremial amb la transformació de les cases artesanes en cases de veïns i d’introduir- al costat de la llana i la seda- .una nova matèria prima com era el cotó. L'edifici que posteriorment allotjà la fàbrica dels Santonja té aquest origina de fàbrica d'indianes i fou originàriament bastit per Pau Canals el 1776.

Els germans Santonja arribats a Barcelona des d’Oristà a finals de la dècada de 1760 i començament de la de 1770, serien protagonistes d’aquesta transformació; a finals del segle XVIII instal•laren obrador i botiga, primer al carrer Ripoll i després al de la Tapineria com a galoners i cintaires de seda i perxers, passant el 1847 al d’Argenteria 28-30.

Un dels germans, Francesc Santonja comprà l’any 1858 la fàbrica d’indianes que fou de la famíla Canals-Canet del carrer Cortinas,6 cantonada Volta de Jueus i Portal Nou, 29, amb l’objectiu de transformar els seus obradors en una fàbrica de cintes de cotó i seda. Es tractava d’una nau de planta baixa i pis que l’any 1875 fou ampliada aixecant-li més pisos i adquirint aleshores la fesomia externa que avui encara té.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona