La botiga de Via Laietana 2

La foto del 1932 feta pel Pérez de Rozas amb motiu de l'enterrament de l'Amadeu vives, era insuficient per poder veure en la seva totalitat la botiga que els Santonja tenien des dels anys 30 a la Via Laietana nº 45. A l'imatge hi faltava la part de la finca que feia cantonada amb l'actual carrer Tomàs Mieres.

Foto any 1932. Autor: Carlos Pérez de Rozas

Un altre cop gràcies a les xarxes socials ( L'Abans de Via Laietana ) i a la Maite Mar en particular,vaig trobar una fotografia de la mateixa finca feta l'any 1930, on es pot veure la part que faltava. Si ens fixem en l'edifici que es veu al centre de la fotografia, a la part inferior s'hi pot observar just davant del fanal el local del Santonja, que també surt a la foto del 1932. A sobre d'aquest s'hi pot observar  un rètol que posa en lloguer, a la imatge del 1932 ja està llogat, per en Ramon París, agente de cambio y bolsa. A la dreta del local, la perruqueria està igual, i més a la dreta d'aquesta es poden intuir unes obres inacabades, amb una escala recolzada en una pared, segurament del bar Ski, present a la fotografia del 32.

Any 1930. Arxiu Nacional de Catalunya. Autor: Brangulí

El què és important a l'imatge del 1930 d'en Brangulí, és el que apareix a la cantonada de Via Laietana amb el carrer Tomàs Mieres. En aquest lloc hi han dos tendals estesos, i dos més de replegats, tots ells del mateix color i estructura. En total 5 obertures que juntes constituïen la botiga sencera dels Santonja, que no es podia veure  a la fotografia del 1932.

Foto actual Via Laietana nº 45

Repassant l'arxiu familiar he recuperat algunes dades de la botiga de Via Laietana que he resumit per ordre cronològic i que acaben de donar sentit a les dues fotografies dels anys 30.

1931
Enric Santonja Bassols lloga un local al Carrer Via Laietana nº 45 propietat de Don Arturo Suqué i Teresa Anguera, la seva esposa. El preu era de 19.800 ptes l'any.
1935
Els amos del local tenda de Via Laietana nº 45 posen una demanda de desnonament per falta de pagament. Al final no s'executa.
1939
El 14 de juliol, l'Enric Santonja i Bassols i la Teresa Anguera arriben a un acord per pagar el deute pendent pel lloguers de la tenda de Via Laietana. Aquest deute puja la quantitat de 40.000 ptes es pagarà de la següent manera : 6.500 ptes inicials i 500 ptes mensuals fins cobrir la quantitat total. També arriben a l'acord de reduir l'espai a canvi d'una reducció de l'import del lloguer ( no sabem amb quins espais es queden )
1944
 El 21 del mes de gener es mor l'Enric Santonja Bassols. En el seu testament figura la tenda del carrer Via Laietana nº 45. El seu fill segurament va rescindir el contracte de lloguer degut als nombrosos deutes que havia d'afrontar.


Miquel Playà

Presentació del Bloc a la Societat Genealògica de Catalunya

El passat dilluns dia 1 de desembre ens dirigíem a l'Arxiu Nacional de Catalunya, també seu de la Societat Genealògica de Catalunya, amb la finalitat de presentar el bloc de la família Santonja. M'havia preparat un guió on explicava de manera detallada els passos que havíem fet de la recerca genealògica de la meva família, des de l'obertura de la caixa de documents a l'estiu de l'any 2000 fins a les darreres investigacions. Aleshores pensava quin valor tenia tota aquella feina que m'havia ocupat tant de temps, quin sentit tenien tots els viatges, les consultes amb diferents experts, la lectura de llibres d' història, les llargues hores consultant arxius. Vaig arribar a la conclusió que la història dels Santonja tenia un interès en si mateixa, però també representava l'explicació de l'evolució d'un sector econòmic clau del nostre país. Per exemple, la meva família no arriba per atzar a la Barcelona de finals del segle XVIII, decideixen abandonar el molí i la feina de paraire d'Oristà, perquè a la capital en aquell precís moment hi ha una recuperació econòmica després de la gran desfeta de 1714; la feina especialitzada amb el cotó i la seda atrau a moltes persones de comarques a provar sort en aquest ofici. D'exemples com aquest en tenim molts més, és per això tan bonica la recerca.

La presentació del bloc va durar uns 20 minuts, en els quals vaig anar desgranant la narració de l' investigació portada a terme durant 14 anys. Un cop acabada l' intervenció es va obrir un torn de preguntes que vaig respondre el millor possible.

 La continuïtat del bloc la tenim assegurada, la riquesa dels nostres arxius ens permet seguir investigant. És una tasca apassionant. Us convido a llegir el bloc, fer-ne comentaris, i fins i tot a fer-vos seguidors, perquè això és el que ens dona oxigen per poder recuperar petites històries que expliquen la història més gran. Finalment, per acabar, voldria agrair a la Societat Genealògica de Catalunya l'oportunitat d'exposar el nostre treball.

 Miquel Playà Ventura

Els Santonja, de paraires a galoners

Les guerres de religió, comença el viatge

En Pau Marmés va arribar de molt petit a les contrades pirinenques, procedent de l’antic comptat de la Saintonge, lloc on havíen nascut els seus pares, el Pere i la Margarida, que van haver de fugir a causa de les guerres de religió entre protestants i catòlics.

Els Marmés provinents de l’entorn de la ciutat de Saintes, població que mereix una acurada visita per la seva història i magnífica conservació del seu patrimoni, van haver d’emigrar d’aquesta regió de França per la pressió i devastació que va patir aquesta ciutat pels anomenats hugonots al voltant dels anys 1562-1587.

Matança d'hugonots a Paris la nit de Sant Bartomeu, per F. Dubois (Museu Carnavalet, Paris)

El pare del Pau, en Pere Marmés, era un negociant pelleter que es dedicava a comprar i vendre pells d’animals dins d’una família francesa de forta tradició catòlica, no gens menys el seu nom coincideix amb el patró de Saintes, Sant Pierre. En aquell context, el ressò de l’avenç dels protestants sobre la població, va fer que en Pere i la seva dona fessin les maletes tot portant un document de recomanació adreçat a Jeroni de Tord, procurador de l’abat de Ripoll i prepòsit de Berga. Aquesta carta era fonamental perquè poguessin entrar al Principat sense problemes en un moment en què els francesos es veien, en el regnat de Felip II, amb molt de rebuig per la por a les idees protestants, en un país fonamentalment catòlic. Els primers documents trobats, referents els Marmés a Catalunya, amagaven el seu origen francès i no va passar molt de temps que el cognom es catalanitzés i més tard es canviés pel gentilici Santonge.

Els Marmés van arribar en primer lloc a Berga, on van estar uns quants anys (ignorem la data i l’any exacte). Allà ens podem imaginar en Pere i la seva dona vivint de l’ofici de pelleter o si més no d’algun ofici relacionat en la compra-venda de ramats i/ o de la llana, es pot deduir que havien arribat a les nostres terres amb un petit capital fruit de la venda de les possessions que tenien a França.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)