Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paraires. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paraires. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de febrer del 2013

Els Santonja, de paraires a galoners

Les guerres de religió, comença el viatge

En Pau Marmés va arribar de molt petit a les contrades pirinenques, procedent de l’antic comptat de la Saintonge, lloc on havíen nascut els seus pares, el Pere i la Margarida, que van haver de fugir a causa de les guerres de religió entre protestants i catòlics.

Els Marmés provinents de l’entorn de la ciutat de Saintes, població que mereix una acurada visita per la seva història i magnífica conservació del seu patrimoni, van haver d’emigrar d’aquesta regió de França per la pressió i devastació que va patir aquesta ciutat pels anomenats hugonots al voltant dels anys 1562-1587.

Matança d'hugonots a Paris la nit de Sant Bartomeu, per F. Dubois (Museu Carnavalet, Paris)

El pare del Pau, en Pere Marmés, era un negociant pelleter que es dedicava a comprar i vendre pells d’animals dins d’una família francesa de forta tradició catòlica, no gens menys el seu nom coincideix amb el patró de Saintes, Sant Pierre. En aquell context, el ressò de l’avenç dels protestants sobre la població, va fer que en Pere i la seva dona fessin les maletes tot portant un document de recomanació adreçat a Jeroni de Tord, procurador de l’abat de Ripoll i prepòsit de Berga. Aquesta carta era fonamental perquè poguessin entrar al Principat sense problemes en un moment en què els francesos es veien, en el regnat de Felip II, amb molt de rebuig per la por a les idees protestants, en un país fonamentalment catòlic. Els primers documents trobats, referents els Marmés a Catalunya, amagaven el seu origen francès i no va passar molt de temps que el cognom es catalanitzés i més tard es canviés pel gentilici Santonge.

Els Marmés van arribar en primer lloc a Berga, on van estar uns quants anys (ignorem la data i l’any exacte). Allà ens podem imaginar en Pere i la seva dona vivint de l’ofici de pelleter o si més no d’algun ofici relacionat en la compra-venda de ramats i/ o de la llana, es pot deduir que havien arribat a les nostres terres amb un petit capital fruit de la venda de les possessions que tenien a França.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

El gremi de paraires de Borredà

En Jaume va tenir sort i segur que també empenta, va viure una situació més favorable que la que van patir els seus pares, i d’una manera decidida serà el primer de la nissaga que fa una aposta clara per l’ofici de paraire ( en seria un especialista).

Dos molins que van pertànyer a la família Santonge durant els segles XVI fins al XVIII, primer van treballar amb el Tisoi (el de l'esquerra) i després amb el molí de Dalt (el de la dreta). Fotografies extretes del llibre "Borredà" de la Rosa Serra.

El dia 15 de juny de 1669, quan tenia 19 anys, fundà la confraria i gremi de paraires de Borredà junt amb Josep Gall, Pere Garrós i Pere Teresanyes, la concessió la va otorgar l’abat de Ripoll .

Els paraires en aquella època compraven la llana (els sona, aixo? en Pere Marmés, pelleter, ja feia una feina semblant), la netejaven, la desgreixaven (el molí els venia perfecte per fer aquesta tasca) i finalment la filaven. La bonança econòmica va durar tots els anys de la seva vida. Borredà creixia poc a poc i la gent hi vivia prou bé, però treballant força.

En Jaume va millorar la situació econòmica dels Santonge, es va casar amb la Maria Àngela Campelans i varen tindre cinc fills, el més gran del quals en Pere Santonge i el més petit en Gabriel Jaume Santonge Campalans (1684-1732).

Els fills d’en Jaume no van tenir tanta sort, els va agafar un altre conflicte d’abast europeu , que va repercutir definitivament en les seves vides, la guerra de successió (1702-1714). El fill gran, en Pere Santonge, com a hereu es va quedar a Borredà, però més tard va morir probablement a la guerra. Els altres germans van aguantar com van poder al poble i el més petit, Gabriel Jaume, després d’allistar-se va buscar el seu futur en un altre lloc lluny de Borredà , concretament a Oristà.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)