Sempre he volgut saber la història de les cases on he viscut, que han estat moltes, però sobretot he sentit molta curiositat per la casa del carrer Santjoanistes. Hi vaig viure cap a finals dels anys 60 i en vam marxar quan la finca es va vendre a principis dels 70. En aquells temps el Farró era un barri tranquil, on encara es podien veure algunes cases baixes amb jardí al darrera, com la de la meva àvia, botigues que conservaven els aparadors i els taulells originals, com la carnisseria Duran on comprava un bistec de gust inoblidable per 25 pessetes, el colmado Joan on amb una llista escrita en un tros de paper adquiria tot el necessari, i la bodega de la Plaça Manyer i Flaquer on carregava de vichys que l’ avia reclamava amb urgència quan de sobte s’havia acabat.
La finca número 11 tenia uns baixos on hi tenia el seu estudi un pintor, el nom del qual no me’n recordo, el principal on hi vivia l’àvia amb els oncles i la seva filla petita, i dos pisos alts ocupats per llogaters de tota la vida.
El pis principal era de grans dimensions en bastant mal estat degut a que no s’hi havien fet gaires reformes des de la seva construcció a mitjans del segle XIX . El gust per l’antic sens dubte se’m va desenvol.lupar entre aquelles quatre parets. La silleria Isabelina que ocupava una habitació que anomenàvem saló, el quartet ple de fotografies i papers antics que de tan en tan remenàvem, el clavicordi de l’habitació petita que ja ningú tocava, la capelleta amb un petit reclinatori que els meus avantpassats devien fer servir per resar i recollir-se espiritualment , el menjador presidit per una llar de foc feta de marbre que només utilitzàvem els festius, la cuina espaiosa amb cuina econòmica on l àvia cuinava com els àngels mentre escoltava la radio novel•la de les tardes del Guillermo Sautier Casaseca, i per acabar el jardí a la part del darrera que ens permetia jugar i córrer entre les magnòlies, el llenyer, el pou, el galliner i un brollador d’aigua que guarníem per corpus per fer l’ou com balla. També recordo una llibreria, a una de les habitacions, que algú de la família Santonja Matarrodona devia haver confegit en el decurs dels anys. Les meves primeres lectures en aquella època van ser Walter Scott i Jules Verne.
 |
| Jardí casa Santjoanistes nº 11. Any 1964 aprox ( arxiu particular ) |
Però fem una mica d’història. Com havia arribat a l’àvia la propietat d’ aquella casa del Barri del Farró? Per tal d’explicar-ho cal remuntar-nos a l’any 1849 quan en Miquel Matarrodona Llaveria, propietari natural de Reus, comprava a Joaquim Castanyer unes casetes del carrer Victòria que anaven des de la Plaça de la Creu fins al carrer San Felip. En aquella època el Farró es començava a urbanitzar en uns terrenys que havien estat propietat d’en Silvestre Farró. El paisatge era ple de camps, horts, vinyes, alguna casa pairal, en definitiva un espai rural que quedava allunyat de la ciutat de Barcelona, aleshores emmurallada.
La família Matarrodona composta pel Miquel, la seva dona la Justa de la Maza, i els dos fills que tindrien més endavant, no hi van viure, ja que la compra estava destinada al lloguer. La construcció de les cases s’inicià l’any 1849 de la mà del mestre d’obres Juan Vilà i segons la documentació familiar van finalitzar l’any 1863.
Després de la mort prematura d’en Miquel Matarrodona, l’any 1875, el seu fill Miquel, fotògraf de Barcelona, es va casar amb la Rosa Santonja Bassols. La parella es va quedar a viure a Barcelona, al carrer de la Fuente de Sant Miguel, en una finca propietat de la mare del Miquel. Aleshores, el pare i el germà gran de la Rosa que vivien al carrer Portal Nou, van escollir el barri del Farró com a segona residència en un moment de continues epidèmies a la ciutat, així els podem trobar cap a l’any 1875 al carrer Victòria nº 9 amb Felipe nº 10, dues cases propietat dels Matarrodona.
 |
| Foto Miquel Matarrodona Maza ( revista La Tomasa, 13 de desembre 1899 ) |
L’estada de la família Santonja al Farró s’allargaria en el temps gràcies a un segon matrimoni entre les dues famílies Santonja i Matarrodona. L’any 1885 en Fco Xavier Santonja Bassols, germà gran de la Rosa Santonja es casava l’Anna Matarrodona, la segona filla d’en Miquel Matarrodona Llaveria i la Justa de la Maza. La parella vivia al nº 5 del carrer Farró (abans Victoria). A l’any 1889 van tindre la seva primera i única filla, la Montserrat Santonja Matarrodona. A conseqüència del part, l’Anna es va morir al cap de pocs dies, deixant en Fco Xavier sol amb la filla petita i la sogra, la Justa de la Maza. A conseqüència d’aquests fets la gestió i administració del patrimoni dels Matarrodona passà a mans de la família Santonja amb el vist i plau de la Justa de la Maza, usufructuària des de la mort del seu marit. En un futur totes les casetes del barri del Farró passarien a mans de la Montserrat Santonja Matarrodona.
 |
| Foto: Francesc Xavier Santonja Bassols ( autor Miquel Matarrodona ) |
La fisonomia del barri del Farró havia canviat molt des del passat 1849. L’obertura i urbanització progressiva de diversos carrers va atreure petits comerciants i menestrals procedents de la ciutat de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya. El mateix carrer Farró havia sofert diversos canvis, la fàbrica de filats Fco Carbonell inaugurada l’any 1852 al carrer Saragossa xamfrà amb Santjoanistes, donava per acabada la seva activitat i les seves naus eren aprofitades per les monges de Sant Joan de Jerusalem per a fer el seu convent , entre els anys 1880 i 1882. Les grans propietats i torres senyorials, dividides en porcions més petites van ser substituïdes per cases més petites destinades al lloguer. Tot plegat culminà l’any 1897 quan el poble de Sant Gervasi s’annexionà a la ciutat de Barcelona i com a resultat perd els seu estatus de poble independent i també el caràcter rural que havia tingut fins aleshores.
Remenant els papers que conservo de la família i investigant a l’arxiu de Sarrià i Sant Gervasi podem fer una fotografia molt acurada de les propietats dels Matarrodona Santonja de l’any 1891:
c/ Farró nº 1 (abans nº 27) cantonada Pl de la Creu ( 2 tendes i 2 primers )
c/ Farró nº 5 ( baixos)
c/ Farró nº 7 ( baixos)
c/ Farró nº 9 ( baixos)
c/ Farró nº 11 ( 2 baixos i 1 primer )
c/ Farró nº 13 cantonada Saragossa (1 baix i 1 primer )
c/ Saragossa nº 56 ( 2 tendes)
c/ Saragossa nº 54 ( baixos )
c/ de la Creu (Vallirana) nº 23 (2 tendes)
Pl de la Creu (Manyer i Flaquer) nº 9 (1 tenda, 1 primer i un magatzem)
La renda anual dels lloguers de les cases aproximada era de 4.200 pessetes, quan el sou mitjà diari d’un treballador era de 2 o 3 pessetes diaries.
L’any 1904, amb la mort de la Justa de la Maza, en Fco Xavier Santonja, hereu de la casa Santonja, gerent de la Societat Fco Santonja i fills, i propietari de la casa Fàbrica del carrer Portal Nou, passava a ser usufructuari de totes les propietats dels Matarrodona, i hereva universal la, seva filla Montserrat Santonja Matarrodona de 15 anys. Entre els anys 1913 i 1916 reformen les finques nº 9 i 13 del carrer Farró, 54 i 56 del carrer Saragossa (abans San Felipe) i la nº 23 del carrer Vallirana (abans de la Cruz). L’any 1919 les rendes anuals de tot el patrimoni, ara dels Santonja, eren de 7252 pessetes. L’any 1926, la Montserrat Santonja Matarrodona, al morir el seu pare, passava a ser l’única propietària de totes les finques.
La Montserrat, m’explicava la meva àvia, era una dona moderna per l’època, a la que li agradava i estava acostumada a viure bé, sense preocupar-se gaire per temes econòmics, però les rendes de les cases anaven minvant de mica en mica, i el manteniment se’n va anar ressentint progressivament. La guerra civil i la postguerra no van ajudar gaire als petits propietaris que vivien dels lloguers, els guanys que en podien treure eren cada cop més magres donada la situació de crisis econòmica general, així la Montserrat Santonja Matarrodona a l’any 1939 demana 10.000 ptes a Eduardo Oliveras Grau posant com aval la casa de la Plaça Manyer i Flaquer nº 9, composta de baixos amb tenda i magatzem, 1er pis, i jardí a la part posterior. El 1945 ven la casa del carrer Farró nº 3 a Tomas Jardí Alabau. El comprador va voler apujar els lloguers i en Josep Cavallé de 79 anys que hi vivia posà una demanda contra Montserrat Santonja Matarrodona per no respectar el pacte, que tenien els llogaters amb el seu pare. Anys difícils i temes que avui en dia tornen a succeir i preocupar.
 |
| Foto: Montserrat Santonja Matarrodona ( autor Miquel Matarrodona ) |
El Patrimoni dels Matarrodona Santonja es va reduir sensiblement fins a la mort de la Montserrat l’any 1958 després d’una llarga enfermetat. Tan sols quedaven les cases nº 7,9,11, i 13 del carrer Sanjoanistes, i la casa del carrer Saragossa nº 56. Els hereus de la Montserrat van ser la meva àvia, l’Assumpció Santonja Planells, i en Josep Planells Matarrodona. Entre els dos es van repartir el que quedava, l’avia es va quedar la finca nº 11 de Santjoanistes que en seria la seva vivenda , en Josep la finca del carrer Saragossa, i la resta s’ ho van vendre.
La meva àvia, vídua de guerra, després la mort de la seva cosina Montserrat, va ocupar el principal amb el seu fill i la seva jove, a mitjans dels anys 50. Uns anys després, el meu germà i jo vam arribar a Santjoanistes, tot just quan els meus oncles i la meva cosina van marxar. Vivíem, fèiem companyia a l’àvia, i anàvem a estudiar a l’institut Menendez i Pelayo en els últims anys del règim franquista. El somni de viure en un museu d’objectes antics es va acabar a principis dels anys 70 quan la Maria Assumpció Santonja Planells es va vuere obligada a vendre la finca per no poder assumir unes reformes urgents que la casa necessitava.
 |
| Foto: Assumpció Santonja Planells i els seus néts Antoni i Miquel ( arxiu particular ) |
La història de la família Santonja i Matarrodona representa una petita part de la història del barri del Farró. Cadascuna d’aquelles casetes construïdes a mitjans del segle XIX en els terrenys propietat d’en Silvestre Farró narra les vivències de les famílies que hi van arribar des de diferents indrets de la nostra geografia. L’estudi dels censos de l’ajuntament de Sant Gervasi i del meu arxiu familiar ens ha permès saber el nom de les persones que van viure al carrer Victòria entre la plaça de la Creu i el carrer Sant Felip, podem saber-ne la procedència, els seus treballs, els fills que tenien, i fins i tot quan i de que morien. Hem pogut reconstruir una part de la història de Sant Gervasi gràcies a tota aquella gent que amb el seu esforç va possibilitar ser el que actualment som.
Miquel Playà Ventura
