Els Camprodon Batlle, un bon negoci

Com el nét d'un moliner d'Oristà arriba a fundar una companyia sedera amb una fàbrica al mateix cor de Barcelona ? El seu pare i els seus oncles vivien a Barcelona des de l'any 1770. S'hi havien arrelat i especialitzat ràpidament en els diferents oficis del tèxtil, velers, galoners, sastres ... Els nouvinguts devien recordar els telers del poble, propietat de la família materna i no crec que trobessin a faltar la feina de moliner que havien vist fer al seu pare. Tot un salt, només possible a la Barcelona de finals del XVIII. De moliners paraires a seders especialitzats. En el moment de l'arribada dels Santonja, el bon moment econòmic afavoria l'establiment de petits obradors que s'obrien als diferents barris de la ciutat, negocis que podien prosperar amb relativa facilitat. En aquest context es pot explicar l'ascens en tan sols dues generacions. De totes maneres les petites companyies, com les dels Santonja, assolien l'èxit definitiu gràcies a unes bones aliances matrimonials que els permetien ajuntar les capacitats i patrimonis de les dues famílies.

El nét del moliner, en  Fco J Santonja Bruguera (1800- 1874), es va casar als 24 anys amb la Fca Camprodon, la filla gran de Fco Camprodon Vilar ( 1782- 1859). La tria va resultar d'allò més encertada, tenint en compte que l'objectiu era l'augment del patrimoni i la possibilitat d'establir noves relacions en el sector del tèxtil. El pare i l'avi de la Fca eren examinador i prohom respectivament del col.legi de Velers de Barcelona. Vivien al carrer Boqueria, on tenien una petita empresa anomenada, Auxiliar de la indústria, especialitzada en l'ofici de veler, galoner. La primera notícia que tenim és de l'avi, en  Fco Camprodon Masvidal,  com a prohom del Col·legi de Velers l'any 1773, dada que ens confirma la importància del personatge . Estava casat amb l'Eulàlia Vila i encara que vivien a Barcelona, sembla que eren originaris de Sant Feliu del Llobregat. D'altra banda, el pare de la Fca estava casat amb la Maria Batlle, pertanyent a una família de perxers que vivien al barri de Sant Pere, no sabem des de quan.

Carrer Boqueria nº 20

La Fca va morir l'any 1832 en el part del seu primer fill, en Fco de Paula Santonja Camprodon. En Fco J es va tornar a casar amb una germana petita de la Fca , la Mercedes, aquesta també es va morir any 1859 i la tercera esposa, un cop acabades les germanes, va ser una cosina d'aquestes, la Ana D Batlle. La relació amb els Camprodon Batlle a part de molt estreta, senzillament devia ser un bon negoci, com demostrarem amb l' inventari de l'any 1859 d'en Fco Camprodon i Vilà, i el d'en Fco Batlle i Miró de l'any 1866, oncle de la tercera i última dona. Es en aquests anys, entre el primer i l'últim casament, que la companyia Fco Santonja compra un edifici al carrer Argenteria, cantonada carrer Basea, on instal·la un obrador i la Botiga, i que adquireix més endavant, una vella fàbrica d'indianes de la família Canet al carrer Cortines. Un progrés molt ràpid tan sols possible amb el recolzament de la família Camprodon i en una època de creixement econòmic, sobretot en el tèxtil.

Fàbrica del carrer Cortines

En la propera entrada del bloc publicarem els inventaris dels Camprodon i els Batlle que a banda de demostrar la teoria de que són essencials per l'esdevenidor dels Santonja, també ens il·lustren de manera molt detallada tot el parament d'una casa del segle XIX, així com els estris dels oficis del ram de la seda.

La foto de la botiga

Sabíem que la botiga estava a la Via Laietana molt a prop de l'antiga comissaria de la Policia Nacional, tan temuda en temps del franquisme. Portava anys buscant una fotografia on sortís la botiga que els Santonja van obrir poc després de l'acabament de  la reforma d'aquesta via, l'any 1913. N'havia sentit parlar moltes vegades i fins i tot sabia que estava al número 45, l'edifici on avui està el bar Ski, just abans d'arribar al carrer Tomàs Mieres. Volia veure la imatge antiga d'una botiga que va tancar a principis de l'any 50. Se m'havia resistit durant molt de temps fins que el passat Nadal  després de passar-me hores veient fotografies antigues d'aquest carrer, em va semblar reconèixer aquest número. Es tractava d'una fotografia  de l'enterrament de l'Amadeu Vives feta des de l'encreuament de Via Laietana amb el Carrer Alt de Sant Pere, d'en Carlos Pérez de Rozas de l'any 1932. A la imatge es veu  una munió de gent que  espera el pas del fèretre.

 A l'edifici que queda enfront s'hi veuen  tres locals junts a l'esquerra de la imatge: el  bar ski, una perruqueria i un tercer del qual s'endevina un rètol que no es pot llegir. Després de consultar amb en Ricard Marco de Fotoconnexió ( http://www.fotoconnexio.org/links/)  i de recomanar-me  de buscar l'original, vaig fer la petició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona amb l'esperança que  pogués veure el rètol de la botiga amb més claredat. Quan em van portar l'original d'en Perez de Rozas, sense la necessitat de la lupa ja vaig poder llegir les paraules que buscava: SANTONJA.

 Una troballa tan important obre altres interrogants. A la foto no es veu  tota la finca  número 45, no apareix el local que fa cantonada amb el carrer Tomàs Mieres. Els documents que tenim de la companyia Fco Santonja e hijos diuen que en un primer moment la tenda era més gran i que agafava també aquest local. Així és possible que des del 1913 fins als anys 30, la fotografia seria diferent, amb una botiga més gran, que després es fraccionaria per quedar com  a la foto del 1932.

 Buscarem una altra imatge on es pugui veure la botiga dels Santonja  i poder comparar-la amb la trobada per treure’n més conclusions, però això com  us podeu imaginar és força complicat. Confiem en els usuaris de la xarxa i amb els aficionats a la fotografia i així  recuperar una part de la nostra memòria.

Fotografia Carlos Pérez de Rozas. Any 1932
( Arxiu Fot de Barcelona )

Cronològic d'Enric Santonja Bassols

L'Enric Santonja Bassols (1870-1944) va tenir el desagradable privilegi de ser l'últim representant d'una família   de llarga  tradició sedera  a la ciutat de Barcelona. Què és el que va passar? Per què s'acaba tot en aquesta generació? Per què precisament amb l'Enric? Segurament una suma de factors  van confluir en el desastre i la desaparició de Francisco Santonja e Hijos. En primer lloc un de tipus  familiar; un hereu poc preparat i incapaç de assegurar la continuïtat . En segon lloc el conflicte de la guerra civil que va ser molt negatiu pel negocis en general, i en tercer lloc una falta de visió, segurament dels que el van precedir, per no  saber  adaptar-se a la modernització i els canvis que va suposar l'entrada del  segle XX. Es evident que el moment de major esplendor dels Santonja  va ser a la  segona meitat del segle XIX. En canvi al  segle XX  s'inicià un procés lent però inexorable de davallada, molt més  evident a partir de la dècada dels 30, uns anys abans del començament de la guerra civil.

Presentació del Bloc a la Societat Genealògica de Catalunya

El passat dilluns dia 1 de desembre ens dirigíem a l'Arxiu Nacional de Catalunya, també seu de la Societat Genealògica de Catalunya, amb la finalitat de presentar el bloc de la família Santonja. M'havia preparat un guió on explicava de manera detallada els passos que havíem fet de la recerca genealògica de la meva família, des de l'obertura de la caixa de documents a l'estiu de l'any 2000 fins a les darreres investigacions. Aleshores pensava quin valor tenia tota aquella feina que m'havia ocupat tant de temps, quin sentit tenien tots els viatges, les consultes amb diferents experts, la lectura de llibres d' història, les llargues hores consultant arxius. Vaig arribar a la conclusió que la història dels Santonja tenia un interès en si mateixa, però també representava l'explicació de l'evolució d'un sector econòmic clau del nostre país. Per exemple, la meva família no arriba per atzar a la Barcelona de finals del segle XVIII, decideixen abandonar el molí i la feina de paraire d'Oristà, perquè a la capital en aquell precís moment hi ha una recuperació econòmica després de la gran desfeta de 1714; la feina especialitzada amb el cotó i la seda atrau a moltes persones de comarques a provar sort en aquest ofici. D'exemples com aquest en tenim molts més, és per això tan bonica la recerca.

La presentació del bloc va durar uns 20 minuts, en els quals vaig anar desgranant la narració de l' investigació portada a terme durant 14 anys. Un cop acabada l' intervenció es va obrir un torn de preguntes que vaig respondre el millor possible.

 La continuïtat del bloc la tenim assegurada, la riquesa dels nostres arxius ens permet seguir investigant. És una tasca apassionant. Us convido a llegir el bloc, fer-ne comentaris, i fins i tot a fer-vos seguidors, perquè això és el que ens dona oxigen per poder recuperar petites històries que expliquen la història més gran. Finalment, per acabar, voldria agrair a la Societat Genealògica de Catalunya l'oportunitat d'exposar el nostre treball.

 Miquel Playà Ventura

El final de la Cia Santonja

 Què va passar l'any 1935? El presagi d'una davallada que portaria a la família Santonja a tancar un negoci amb 150 anys d'història a la ciutat de Barcelona. Quedava lluny el 1785 quan en Bonaventura Santonja i en Francesc Santonja Solà iniciaven una aventura en el ram del tèxtil, un com a sastre i l'altre com a galoner a l'obrador del carrer Ripoll i més endavant al carrer Tapineria. Què va passar l'any 35 perquè tants esforços no donessin els fruits esperats. Faltava un any per començar la guerra civil i el clima en aquells moments no era gens bo per l'economia del país. Al front de la companyia estava l' Enric Santonja Bassols i els primers símptomes de crisis començaven a aparèixer. Damunt la taula de l'Enric tenia una demanda per impagament del local que havia llogat al carrer Via Laietana feia 4 anys amb la finalitat de vendre els productes de la fàbrica del Carrer Cortines. Per fer-li front va demanar 75.000 ptes al banc hipotecari d'Espanya i va hipotecar la fàbrica. Aquest contratemps que per si sol no hauria tingut més importància, aniria acompanyat d'un altre dificultat encara més gran: el començament de la guerra civil Espanyola.

L'any 1936 va ser un any molt desgraciat per la família Santonja i pel nostre país. El 22 d'agost a les 6,30 de la tarda va ser assassinat, en Miquel Ventura Surinyac, gendre de l'Enric, al Passeig de Sant Gervasi, davant de l'hotel de la Rotonda. Posteriorment la CNT va incautar el negoci i col.lectivitzava la fàbrica, perden la família tot el control de la mateixa, malgrat que, segons els documents trobats, l'Enric el van deixar de caixer, però sense veu ni vot en la presa de decisions fonamentals.

Els tres anys de conflicte van significar per l'empresa un cop massa dur i la postguerra va ser molt pitjor. La caiguda de la demanda interior i l'escassedat de matèria prima per fer funcionar els telers van ser dos factors molt negatius. Alhora, els deutes de l'any 35, interromputs per la guerra, van aparèixer una altra vegada, i la reclamació de les pèrdues degudes al conflicte no obtenien cap resposta per part de les autoritats franquistes. A tot això cal afegir que a l'any 1941 va morir la dona de l'Enric, la Mª Assumpció Planells i tres anys més tard el mateix Enric Santonja Bassols.

El successor de la Cia va ser el fill gran del matrimoni Santonja i Planells, l'Enric Santonja Planells, que com deia la meva àvia no estava preparat per al repte de refundar el negoci. L'Enric havia crescut com un nen de casa bien i en el moment de màximes dificultats no va saber assumir responsabilitats. Així que un cop mort el seu pare, amb les seves germanes com a espectadores, va anar desmuntant mica en mica la feina de tantes generacions. L'any 1944 i 45 es va dedicar a pagar deutes antics a diferents proveïdors: Tecla Sala hilados y torcidos de Algodón, Manuel Ferrer Balaux sucesor de J Tarascó Riera (fundada l'any 1831 a la Plaça de Sant Pere nº 3), paga 7.214 ptes a Elias Serraviñals, montador de telers i maquinària (carrer St Pere Mitjà nº 67), a Emilio Villaronga de la fàbrica de Passamaneria, cintes i cordons del carrer Nàpols nº 268, un deute de 541 ptes i per últim paga 485 ptes a Manufacturas Borràs, S.A.

L'any 1950 va demanar a l'arquitecte Joaquin Porqueras una valoració i avaluació de l'estat de les fàbriques i cases de Portal Nou. El preu de tot el conjunt era de 1.042.800 ptes. En el document es deia que la fàbrica de Naipes ocupava la planta baixa i el primer pis, i que la fàbrica de cintes, la resta de pisos superiors. També s'esmentava que un local de Portal Nou era ocupat per una fàbrica de cutxilles (Massons) i l'altra per una fàbrica de licors ( Lassurt ). La intenció de tot plegat era demanar a les autoritats franquistes la restitució dels béns pels perjudicis causats durant la guerra civil. El resultat de la demanda va ser un fracàs, no van veure ni un duro.

La fi de la Companyia "Fco Santonja e hijos" cada cop estava més a prop, fins que l'any 1954 , l'Enric Santonja Planells, amb la conformitat de les seves germanes, va vendre la meitat de les fàbriques i les cases de Portal Nou, també la casa-torre del passatge Forasté construïda als anys 20 del segle XX. Amb el capital obtingut l'hereu dels Santonja va marxar a Xile on sembla que va instal.lar- s'hi sense gaire èxit. La signatura de venda va posar fi a 170 anys d'activitat en el ram de la seda a Barcelona.

La història de la companyia Santonja com la de tantes petites i mitjanes empreses, avui desaparegudes del nostre país, ens desvetlla molts interrogants del procés de desenvol.lupament del sector seder que va del segle XVIII al XX.

Autor: Miquel Playà

Cronològic de Miquel Matorrodona Maza

El fotògraf desconegut, que poder no ho era tant. En Miquel Matorrodona va néixer en el si d'una família de propietaris rurals de Reus, que es va convertir en un professional de la fotografia reconegut a la seva època. Hi han aspectes de la seva vida encara no resolts que posen ombres al personatge. El document que a continuació us mostrem pot servir com a punt de partida per a un estudi més profund d'en Miquel, com també del temps en el que va viure.

Xerrada al Cercle Artístic Sant Lluc

L'estiu del 2013 va ser clau pel coneixement del fotògraf Miquel Matorrodona. Vam entrar en contacte amb Fotoconnexió, una associació que es dedica a promoure l'estudi, la investigació, la conservació i la difusió de la fotografia. En Jep Martí i en Ricard Marco tenien coneixement del fotògraf i ens el van transmetre amb generositat. L'estudi, sobretot de la seva trajectòria professional, es va aprofundir i va donar com a resultat una  perspectiva més amplia i rigorosa del personatge, si bé es veritat que uns anys ja  havíem fet una primera aproximació amb dues expertes del tema, la María de los Santos García i la Núria Fernandez.

Aquestes aportacions, més el treball sobre la base de l'arxiu familiar iniciat l'any 2000, va permetre escriure un article amb les noves dades i publicar- lo al nostre bloc, ja fa alguns mesos.

L'article d'en Miquel Matorrodona ha funcionat molt bé fins el punt que hores d'ara és el més llegit al bloc i al mateix temps pot obrir pas a futures investigacions que han d'aportar una mica més de llum a les incògnites encara no resoltes. Per exemple per què en Miquel Matorrodona va escollir la fotografia com a professió quan en la seva família no hi havia cap precedent ni fotogràfic ni artístic? On va marxar després de desaparèixer entre els anys 1901i 1904? I moltes altres preguntes que ens podríem plantejar.

Poc temps després, Fotoconnexió ens va demanar de fer una presentació el passat 8 de setembre al Cercle Artístic Sant Lluc. L'acte va anar prou bé,esperem que hagi servit per divulgar la vida i l'obra d'en Miquel Matorrodona Maza, de la seva dona, la Rosa Santonja Bassols, i del fill d'ambdós, en Miquel Matorrodona Santonja.