Els Camprodon Batlle, un bon negoci

Com el nét d'un moliner d'Oristà arriba a fundar una companyia sedera amb una fàbrica al mateix cor de Barcelona ? El seu pare i els seus oncles vivien a Barcelona des de l'any 1770. S'hi havien arrelat i especialitzat ràpidament en els diferents oficis del tèxtil, velers, galoners, sastres ... Els nouvinguts devien recordar els telers del poble, propietat de la família materna i no crec que trobessin a faltar la feina de moliner que havien vist fer al seu pare. Tot un salt, només possible a la Barcelona de finals del XVIII. De moliners paraires a seders especialitzats. En el moment de l'arribada dels Santonja, el bon moment econòmic afavoria l'establiment de petits obradors que s'obrien als diferents barris de la ciutat, negocis que podien prosperar amb relativa facilitat. En aquest context es pot explicar l'ascens en tan sols dues generacions. De totes maneres les petites companyies, com les dels Santonja, assolien l'èxit definitiu gràcies a unes bones aliances matrimonials que els permetien ajuntar les capacitats i patrimonis de les dues famílies.

El nét del moliner, en  Fco J Santonja Bruguera (1800- 1874), es va casar als 24 anys amb la Fca Camprodon, la filla gran de Fco Camprodon Vilar ( 1782- 1859). La tria va resultar d'allò més encertada, tenint en compte que l'objectiu era l'augment del patrimoni i la possibilitat d'establir noves relacions en el sector del tèxtil. El pare i l'avi de la Fca eren examinador i prohom respectivament del col.legi de Velers de Barcelona. Vivien al carrer Boqueria, on tenien una petita empresa anomenada, Auxiliar de la indústria, especialitzada en l'ofici de veler, galoner. La primera notícia que tenim és de l'avi, en  Fco Camprodon Masvidal,  com a prohom del Col·legi de Velers l'any 1773, dada que ens confirma la importància del personatge . Estava casat amb l'Eulàlia Vila i encara que vivien a Barcelona, sembla que eren originaris de Sant Feliu del Llobregat. D'altra banda, el pare de la Fca estava casat amb la Maria Batlle, pertanyent a una família de perxers que vivien al barri de Sant Pere, no sabem des de quan.

Carrer Boqueria nº 20

La Fca va morir l'any 1832 en el part del seu primer fill, en Fco de Paula Santonja Camprodon. En Fco J es va tornar a casar amb una germana petita de la Fca , la Mercedes, aquesta també es va morir any 1859 i la tercera esposa, un cop acabades les germanes, va ser una cosina d'aquestes, la Ana D Batlle. La relació amb els Camprodon Batlle a part de molt estreta, senzillament devia ser un bon negoci, com demostrarem amb l' inventari de l'any 1859 d'en Fco Camprodon i Vilà, i el d'en Fco Batlle i Miró de l'any 1866, oncle de la tercera i última dona. Es en aquests anys, entre el primer i l'últim casament, que la companyia Fco Santonja compra un edifici al carrer Argenteria, cantonada carrer Basea, on instal·la un obrador i la Botiga, i que adquireix més endavant, una vella fàbrica d'indianes de la família Canet al carrer Cortines. Un progrés molt ràpid tan sols possible amb el recolzament de la família Camprodon i en una època de creixement econòmic, sobretot en el tèxtil.

Fàbrica del carrer Cortines

En la propera entrada del bloc publicarem els inventaris dels Camprodon i els Batlle que a banda de demostrar la teoria de que són essencials per l'esdevenidor dels Santonja, també ens il·lustren de manera molt detallada tot el parament d'una casa del segle XIX, així com els estris dels oficis del ram de la seda.

Cronològic d'Enric Santonja Bassols

L'Enric Santonja Bassols (1870-1944) va tenir el desagradable privilegi de ser l'últim representant d'una família   de llarga  tradició sedera  a la ciutat de Barcelona. Què és el que va passar? Per què s'acaba tot en aquesta generació? Per què precisament amb l'Enric? Segurament una suma de factors  van confluir en el desastre i la desaparició de Francisco Santonja e Hijos. En primer lloc un de tipus  familiar; un hereu poc preparat i incapaç de assegurar la continuïtat . En segon lloc el conflicte de la guerra civil que va ser molt negatiu pel negocis en general, i en tercer lloc una falta de visió, segurament dels que el van precedir, per no  saber  adaptar-se a la modernització i els canvis que va suposar l'entrada del  segle XX. Es evident que el moment de major esplendor dels Santonja  va ser a la  segona meitat del segle XIX. En canvi al  segle XX  s'inicià un procés lent però inexorable de davallada, molt més  evident a partir de la dècada dels 30, uns anys abans del començament de la guerra civil.

El final de la Cia Santonja

 Què va passar l'any 1935? El presagi d'una davallada que portaria a la família Santonja a tancar un negoci amb 150 anys d'història a la ciutat de Barcelona. Quedava lluny el 1785 quan en Bonaventura Santonja i en Francesc Santonja Solà iniciaven una aventura en el ram del tèxtil, un com a sastre i l'altre com a galoner a l'obrador del carrer Ripoll i més endavant al carrer Tapineria. Què va passar l'any 35 perquè tants esforços no donessin els fruits esperats. Faltava un any per començar la guerra civil i el clima en aquells moments no era gens bo per l'economia del país. Al front de la companyia estava l' Enric Santonja Bassols i els primers símptomes de crisis començaven a aparèixer. Damunt la taula de l'Enric tenia una demanda per impagament del local que havia llogat al carrer Via Laietana feia 4 anys amb la finalitat de vendre els productes de la fàbrica del Carrer Cortines. Per fer-li front va demanar 75.000 ptes al banc hipotecari d'Espanya i va hipotecar la fàbrica. Aquest contratemps que per si sol no hauria tingut més importància, aniria acompanyat d'un altre dificultat encara més gran: el començament de la guerra civil Espanyola.

L'any 1936 va ser un any molt desgraciat per la família Santonja i pel nostre país. El 22 d'agost a les 6,30 de la tarda va ser assassinat, en Miquel Ventura Surinyac, gendre de l'Enric, al Passeig de Sant Gervasi, davant de l'hotel de la Rotonda. Posteriorment la CNT va incautar el negoci i col.lectivitzava la fàbrica, perden la família tot el control de la mateixa, malgrat que, segons els documents trobats, l'Enric el van deixar de caixer, però sense veu ni vot en la presa de decisions fonamentals.

Els tres anys de conflicte van significar per l'empresa un cop massa dur i la postguerra va ser molt pitjor. La caiguda de la demanda interior i l'escassedat de matèria prima per fer funcionar els telers van ser dos factors molt negatius. Alhora, els deutes de l'any 35, interromputs per la guerra, van aparèixer una altra vegada, i la reclamació de les pèrdues degudes al conflicte no obtenien cap resposta per part de les autoritats franquistes. A tot això cal afegir que a l'any 1941 va morir la dona de l'Enric, la Mª Assumpció Planells i tres anys més tard el mateix Enric Santonja Bassols.

El successor de la Cia va ser el fill gran del matrimoni Santonja i Planells, l'Enric Santonja Planells, que com deia la meva àvia no estava preparat per al repte de refundar el negoci. L'Enric havia crescut com un nen de casa bien i en el moment de màximes dificultats no va saber assumir responsabilitats. Així que un cop mort el seu pare, amb les seves germanes com a espectadores, va anar desmuntant mica en mica la feina de tantes generacions. L'any 1944 i 45 es va dedicar a pagar deutes antics a diferents proveïdors: Tecla Sala hilados y torcidos de Algodón, Manuel Ferrer Balaux sucesor de J Tarascó Riera (fundada l'any 1831 a la Plaça de Sant Pere nº 3), paga 7.214 ptes a Elias Serraviñals, montador de telers i maquinària (carrer St Pere Mitjà nº 67), a Emilio Villaronga de la fàbrica de Passamaneria, cintes i cordons del carrer Nàpols nº 268, un deute de 541 ptes i per últim paga 485 ptes a Manufacturas Borràs, S.A.

L'any 1950 va demanar a l'arquitecte Joaquin Porqueras una valoració i avaluació de l'estat de les fàbriques i cases de Portal Nou. El preu de tot el conjunt era de 1.042.800 ptes. En el document es deia que la fàbrica de Naipes ocupava la planta baixa i el primer pis, i que la fàbrica de cintes, la resta de pisos superiors. També s'esmentava que un local de Portal Nou era ocupat per una fàbrica de cutxilles (Massons) i l'altra per una fàbrica de licors ( Lassurt ). La intenció de tot plegat era demanar a les autoritats franquistes la restitució dels béns pels perjudicis causats durant la guerra civil. El resultat de la demanda va ser un fracàs, no van veure ni un duro.

La fi de la Companyia "Fco Santonja e hijos" cada cop estava més a prop, fins que l'any 1954 , l'Enric Santonja Planells, amb la conformitat de les seves germanes, va vendre la meitat de les fàbriques i les cases de Portal Nou, també la casa-torre del passatge Forasté construïda als anys 20 del segle XX. Amb el capital obtingut l'hereu dels Santonja va marxar a Xile on sembla que va instal.lar- s'hi sense gaire èxit. La signatura de venda va posar fi a 170 anys d'activitat en el ram de la seda a Barcelona.

La història de la companyia Santonja com la de tantes petites i mitjanes empreses, avui desaparegudes del nostre país, ens desvetlla molts interrogants del procés de desenvol.lupament del sector seder que va del segle XVIII al XX.

Autor: Miquel Playà