El final de la Cia Santonja

 Què va passar l'any 1935? El presagi d'una davallada que portaria a la família Santonja a tancar un negoci amb 150 anys d'història a la ciutat de Barcelona. Quedava lluny el 1785 quan en Bonaventura Santonja i en Francesc Santonja Solà iniciaven una aventura en el ram del tèxtil, un com a sastre i l'altre com a galoner a l'obrador del carrer Ripoll i més endavant al carrer Tapineria. Què va passar l'any 35 perquè tants esforços no donessin els fruits esperats. Faltava un any per començar la guerra civil i el clima en aquells moments no era gens bo per l'economia del país. Al front de la companyia estava l' Enric Santonja Bassols i els primers símptomes de crisis començaven a aparèixer. Damunt la taula de l'Enric tenia una demanda per impagament del local que havia llogat al carrer Via Laietana feia 4 anys amb la finalitat de vendre els productes de la fàbrica del Carrer Cortines. Per fer-li front va demanar 75.000 ptes al banc hipotecari d'Espanya i va hipotecar la fàbrica. Aquest contratemps que per si sol no hauria tingut més importància, aniria acompanyat d'un altre dificultat encara més gran: el començament de la guerra civil Espanyola.

L'any 1936 va ser un any molt desgraciat per la família Santonja i pel nostre país. El 22 d'agost a les 6,30 de la tarda va ser assassinat, en Miquel Ventura Surinyac, gendre de l'Enric, al Passeig de Sant Gervasi, davant de l'hotel de la Rotonda. Posteriorment la CNT va incautar el negoci i col.lectivitzava la fàbrica, perden la família tot el control de la mateixa, malgrat que, segons els documents trobats, l'Enric el van deixar de caixer, però sense veu ni vot en la presa de decisions fonamentals.

Els tres anys de conflicte van significar per l'empresa un cop massa dur i la postguerra va ser molt pitjor. La caiguda de la demanda interior i l'escassedat de matèria prima per fer funcionar els telers van ser dos factors molt negatius. Alhora, els deutes de l'any 35, interromputs per la guerra, van aparèixer una altra vegada, i la reclamació de les pèrdues degudes al conflicte no obtenien cap resposta per part de les autoritats franquistes. A tot això cal afegir que a l'any 1941 va morir la dona de l'Enric, la Mª Assumpció Planells i tres anys més tard el mateix Enric Santonja Bassols.

El successor de la Cia va ser el fill gran del matrimoni Santonja i Planells, l'Enric Santonja Planells, que com deia la meva àvia no estava preparat per al repte de refundar el negoci. L'Enric havia crescut com un nen de casa bien i en el moment de màximes dificultats no va saber assumir responsabilitats. Així que un cop mort el seu pare, amb les seves germanes com a espectadores, va anar desmuntant mica en mica la feina de tantes generacions. L'any 1944 i 45 es va dedicar a pagar deutes antics a diferents proveïdors: Tecla Sala hilados y torcidos de Algodón, Manuel Ferrer Balaux sucesor de J Tarascó Riera (fundada l'any 1831 a la Plaça de Sant Pere nº 3), paga 7.214 ptes a Elias Serraviñals, montador de telers i maquinària (carrer St Pere Mitjà nº 67), a Emilio Villaronga de la fàbrica de Passamaneria, cintes i cordons del carrer Nàpols nº 268, un deute de 541 ptes i per últim paga 485 ptes a Manufacturas Borràs, S.A.

L'any 1950 va demanar a l'arquitecte Joaquin Porqueras una valoració i avaluació de l'estat de les fàbriques i cases de Portal Nou. El preu de tot el conjunt era de 1.042.800 ptes. En el document es deia que la fàbrica de Naipes ocupava la planta baixa i el primer pis, i que la fàbrica de cintes, la resta de pisos superiors. També s'esmentava que un local de Portal Nou era ocupat per una fàbrica de cutxilles (Massons) i l'altra per una fàbrica de licors ( Lassurt ). La intenció de tot plegat era demanar a les autoritats franquistes la restitució dels béns pels perjudicis causats durant la guerra civil. El resultat de la demanda va ser un fracàs, no van veure ni un duro.

La fi de la Companyia "Fco Santonja e hijos" cada cop estava més a prop, fins que l'any 1954 , l'Enric Santonja Planells, amb la conformitat de les seves germanes, va vendre la meitat de les fàbriques i les cases de Portal Nou, també la casa-torre del passatge Forasté construïda als anys 20 del segle XX. Amb el capital obtingut l'hereu dels Santonja va marxar a Xile on sembla que va instal.lar- s'hi sense gaire èxit. La signatura de venda va posar fi a 170 anys d'activitat en el ram de la seda a Barcelona.

La història de la companyia Santonja com la de tantes petites i mitjanes empreses, avui desaparegudes del nostre país, ens desvetlla molts interrogants del procés de desenvol.lupament del sector seder que va del segle XVIII al XX.

Autor: Miquel Playà