El camafeu dels Santonja

 La fotografia, en el segle XIX, va viure a Barcelona una autèntica explosió, especialment a partir de la dècada de 1860. En aquella època s’oferien retrats a un preu econòmic, per primera vegada a la història qualsevol persona es podia retratar i repartir la seva imatge entre familiars i amics. Va ser el gran moment de les targetes de visita, la qual cosa va possibilitar l’obertura de moltes galeries fotogràfiques que oferien al mateix temps 4 retrats per un preu assequible. 

 Una de les galeries que oferia targetes de visita als seus clients, entre els anys 1863 i 1866, era “Fotografia Española” al Passeig Colon n.º 2.

Càmera fotogràfica de quatre objectius per targeta de visita.
albumdeljep.wordpress.com

Any 2026, uns dos cents seixanta anys més tard, arriba a les meves mans, un camafeu amb els retrats dels meus rebesavis, en Francesc de Paula Santonja Camprodon i la Carme Bassols Bosch.

 

                                    

Del Francesc ja tenia varies fotografies de diferents èpoques, algunes de tot sol i d’altres amb la seva esposa. De la Carme,  en tenia poques i en diferents formats, encara que totes eren idèntiques a una targeta de visita que s’havia fet amb la seva la parella a la “Fotografia Española” a la dècada dels 60.

Fco Santonja Camprodon (1829 - 1893)
Carme Bassols Bosch (1825 - 1870)

La Carme, per desgràcia, moria l’any 1870 d’una congestió pulmonar al carrer Portal nou, i el meu besavi, l’Enric Santonja Bassols, el fill petit de nou germans, tot just acabava de néixer. El fet afectà profundament la família, el dolor provocat seria molt difícil de superar i el pas dels anys augmentaria l’enyorança de la mare perduda. 

EL camafeu a la butxaca del meu besavi l’apropava a la seva la mare perquè a mesura que es feia gran la trobava més a faltar. Quan agafava l’objecte amb les mans podia imaginar la Carme i el Francisco vestint-se amb les millors gales per anar-se a retratar a la galeria fotogràfica del Passeig de Colon. 

Dono les gràcies a la meva cosina per la seva generositat que ens ha permès recuperar una petita història familiar i de la fotografia antiga de la nostra ciutat.

Miquel Playà Ventura

La família Santonja Matarrodona al barri del Farró

 Sempre he volgut saber la història de les cases on he viscut, que han estat moltes, però sobretot he sentit molta curiositat per la casa del carrer Santjoanistes. Hi vaig viure cap a finals dels anys 60 i en vam marxar quan la finca es va vendre a principis dels 70. En aquells temps el Farró era un barri tranquil, on encara es podien veure algunes cases baixes amb jardí al darrera, com la de la meva àvia, botigues que conservaven els aparadors i els taulells originals, com la carnisseria Duran on comprava un bistec de gust inoblidable per 25 pessetes, el colmado Joan on amb una llista escrita en un tros de paper adquiria tot el necessari, i la bodega de la Plaça Manyer i Flaquer on carregava de vichys que l’ avia reclamava amb urgència quan de sobte s’havia acabat. 

La finca número 11 tenia uns baixos on hi tenia el seu estudi un pintor, el nom del qual no me’n recordo, el principal on hi vivia l’àvia amb els oncles i la seva filla petita, i dos pisos alts ocupats per llogaters de tota la vida. 

El pis principal era de grans dimensions en bastant mal estat degut a que no s’hi havien fet gaires reformes des de la seva construcció a mitjans del segle XIX . El gust per l’antic sens dubte se’m va desenvol.lupar entre aquelles quatre parets. La silleria Isabelina que ocupava una habitació que anomenàvem saló, el quartet ple de fotografies i papers antics que de tan en tan remenàvem, el clavicordi de l’habitació petita que ja ningú tocava, la capelleta amb un petit reclinatori que els meus avantpassats devien fer servir per resar i recollir-se espiritualment , el menjador presidit per una llar de foc feta de marbre que només utilitzàvem els festius, la cuina espaiosa amb cuina econòmica on l àvia cuinava com els àngels mentre escoltava la radio novel•la de les tardes del Guillermo Sautier Casaseca, i per acabar el jardí a la part del darrera que ens permetia jugar i córrer entre les magnòlies, el llenyer, el pou, el galliner i un brollador d’aigua que guarníem per corpus per fer l’ou com balla. També recordo una llibreria, a una de les habitacions, que algú de la família Santonja Matarrodona devia haver confegit en el decurs dels anys. Les meves primeres lectures en aquella època van ser Walter Scott i Jules Verne.

Jardí casa Santjoanistes nº 11. Any 1964 aprox ( arxiu particular )

Però fem una mica d’història. Com havia arribat a l’àvia la propietat d’ aquella casa del Barri del Farró? Per tal d’explicar-ho cal remuntar-nos a l’any 1849 quan en Miquel Matarrodona Llaveria, propietari natural de Reus, comprava a Joaquim Castanyer unes casetes del carrer Victòria que anaven des de la Plaça de la Creu fins al carrer San Felip. En aquella època el Farró es començava a urbanitzar en uns terrenys que havien estat propietat d’en Silvestre Farró. El paisatge era ple de camps, horts, vinyes, alguna casa pairal, en definitiva un espai rural que quedava allunyat de la ciutat de Barcelona, aleshores emmurallada. 

La família Matarrodona composta pel Miquel, la seva dona la Justa de la Maza, i els dos fills que tindrien més endavant, no hi van viure, ja que la compra estava destinada al lloguer. La construcció de les cases s’inicià l’any 1849 de la mà del mestre d’obres Juan Vilà i segons la documentació familiar van finalitzar l’any 1863. 

Després de la mort prematura d’en Miquel Matarrodona, l’any 1875, el seu fill Miquel, fotògraf de Barcelona, es va casar amb la Rosa Santonja Bassols. La parella es va quedar a viure a Barcelona, al carrer de la Fuente de Sant Miguel, en una finca propietat de la mare del Miquel. Aleshores, el pare i el germà gran de la Rosa que vivien al carrer Portal Nou, van escollir el barri del Farró com a segona residència en un moment de continues epidèmies a la ciutat, així els podem trobar cap a l’any 1875 al carrer Victòria nº 9 amb Felipe nº 10, dues cases propietat dels Matarrodona. 

Foto Miquel Matarrodona Maza ( revista La Tomasa, 13 de desembre 1899 )

L’estada de la família Santonja al Farró s’allargaria en el temps gràcies a un segon matrimoni entre les dues famílies Santonja i Matarrodona. L’any 1885 en Fco Xavier Santonja Bassols, germà gran de la Rosa Santonja es casava l’Anna Matarrodona, la segona filla d’en Miquel Matarrodona Llaveria i la Justa de la Maza. La parella vivia al nº 5 del carrer Farró (abans Victoria). A l’any 1889 van tindre la seva primera i única filla, la Montserrat Santonja Matarrodona. A conseqüència del part, l’Anna es va morir al cap de pocs dies, deixant en Fco Xavier sol amb la filla petita i la sogra, la Justa de la Maza. A conseqüència d’aquests fets la gestió i administració del patrimoni dels Matarrodona passà a mans de la família Santonja amb el vist i plau de la Justa de la Maza, usufructuària des de la mort del seu marit. En un futur totes les casetes del barri del Farró passarien a mans de la Montserrat Santonja Matarrodona.

Foto: Francesc Xavier Santonja Bassols ( autor Miquel Matarrodona )

La fisonomia del barri del Farró havia canviat molt des del passat 1849. L’obertura i urbanització progressiva de diversos carrers va atreure petits comerciants i menestrals procedents de la ciutat de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya. El mateix carrer Farró havia sofert diversos canvis, la fàbrica de filats Fco Carbonell inaugurada l’any 1852 al carrer Saragossa xamfrà amb Santjoanistes, donava per acabada la seva activitat i les seves naus eren aprofitades per les monges de Sant Joan de Jerusalem per a fer el seu convent , entre els anys 1880 i 1882. Les grans propietats i torres senyorials, dividides en porcions més petites van ser substituïdes per cases més petites destinades al lloguer. Tot plegat culminà l’any 1897 quan el poble de Sant Gervasi s’annexionà a la ciutat de Barcelona i com a resultat perd els seu estatus de poble independent i també el caràcter rural que havia tingut fins aleshores. 

Remenant els papers que conservo de la família i investigant a l’arxiu de Sarrià i Sant Gervasi podem fer una fotografia molt acurada de les propietats dels Matarrodona Santonja de l’any 1891: 

c/ Farró nº 1 (abans nº 27) cantonada Pl de la Creu ( 2 tendes i 2 primers ) 

c/ Farró nº 5 ( baixos) 

c/ Farró nº 7 ( baixos) 

c/ Farró nº 9 ( baixos) 

c/ Farró nº 11 ( 2 baixos i 1 primer ) 

c/ Farró nº 13 cantonada Saragossa (1 baix i 1 primer ) 

c/ Saragossa nº 56 ( 2 tendes) 

c/ Saragossa nº 54 ( baixos ) 

c/ de la Creu (Vallirana) nº 23 (2 tendes) 

Pl de la Creu (Manyer i Flaquer) nº 9 (1 tenda, 1 primer i un magatzem) 

La renda anual dels lloguers de les cases aproximada era de 4.200 pessetes, quan el sou mitjà diari d’un treballador era de 2 o 3 pessetes diaries. 

L’any 1904, amb la mort de la Justa de la Maza, en Fco Xavier Santonja, hereu de la casa Santonja, gerent de la Societat Fco Santonja i fills, i propietari de la casa Fàbrica del carrer Portal Nou, passava a ser usufructuari de totes les propietats dels Matarrodona, i hereva universal la, seva filla Montserrat Santonja Matarrodona de 15 anys. Entre els anys 1913 i 1916 reformen les finques nº 9 i 13 del carrer Farró, 54 i 56 del carrer Saragossa (abans San Felipe) i la nº 23 del carrer Vallirana (abans de la Cruz). L’any 1919 les rendes anuals de tot el patrimoni, ara dels Santonja, eren de 7252 pessetes. L’any 1926, la Montserrat Santonja Matarrodona, al morir el seu pare, passava a ser l’única propietària de totes les finques. 

 La Montserrat, m’explicava la meva àvia, era una dona moderna per l’època, a la que li agradava i estava acostumada a viure bé, sense preocupar-se gaire per temes econòmics, però les rendes de les cases anaven minvant de mica en mica, i el manteniment se’n va anar ressentint progressivament. La guerra civil i la postguerra no van ajudar gaire als petits propietaris que vivien dels lloguers, els guanys que en podien treure eren cada cop més magres donada la situació de crisis econòmica general, així la Montserrat Santonja Matarrodona a l’any 1939 demana 10.000 ptes a Eduardo Oliveras Grau posant com aval la casa de la Plaça Manyer i Flaquer nº 9, composta de baixos amb tenda i magatzem, 1er pis, i jardí a la part posterior. El 1945 ven la casa del carrer Farró nº 3 a Tomas Jardí Alabau. El comprador va voler apujar els lloguers i en Josep Cavallé de 79 anys que hi vivia posà una demanda contra Montserrat Santonja Matarrodona per no respectar el pacte, que tenien els llogaters amb el seu pare. Anys difícils i temes que avui en dia tornen a succeir i preocupar. 

Foto: Montserrat Santonja Matarrodona ( autor Miquel Matarrodona )

El Patrimoni dels Matarrodona Santonja es va reduir sensiblement fins a la mort de la Montserrat l’any 1958 després d’una llarga enfermetat. Tan sols quedaven les cases nº 7,9,11, i 13 del carrer Sanjoanistes, i la casa del carrer Saragossa nº 56. Els hereus de la Montserrat van ser la meva àvia, l’Assumpció Santonja Planells, i en Josep Planells Matarrodona. Entre els dos es van repartir el que quedava, l’avia es va quedar la finca nº 11 de Santjoanistes que en seria la seva vivenda , en Josep la finca del carrer Saragossa, i la resta s’ ho van vendre. 

 La meva àvia, vídua de guerra, després la mort de la seva cosina Montserrat, va ocupar el principal amb el seu fill i la seva jove, a mitjans dels anys 50. Uns anys després, el meu germà i jo vam arribar a Santjoanistes, tot just quan els meus oncles i la meva cosina van marxar. Vivíem, fèiem companyia a l’àvia, i anàvem a estudiar a l’institut Menendez i Pelayo en els últims anys del règim franquista. El somni de viure en un museu d’objectes antics es va acabar a principis dels anys 70 quan la Maria Assumpció Santonja Planells es va vuere obligada a vendre la finca per no poder assumir unes reformes urgents que la casa necessitava. 

Foto: Assumpció Santonja Planells i els seus néts Antoni i Miquel ( arxiu particular )

La història de la família Santonja i Matarrodona representa una petita part de la història del barri del Farró. Cadascuna d’aquelles casetes construïdes a mitjans del segle XIX en els terrenys propietat d’en Silvestre Farró narra les vivències de les famílies que hi van arribar des de diferents indrets de la nostra geografia. L’estudi dels censos de l’ajuntament de Sant Gervasi i del meu arxiu familiar ens ha permès saber el nom de les persones que van viure al carrer Victòria entre la plaça de la Creu i el carrer Sant Felip, podem saber-ne la procedència, els seus treballs, els fills que tenien, i fins i tot quan i de que morien. Hem pogut reconstruir una part de la història de Sant Gervasi gràcies a tota aquella gent que amb el seu esforç va possibilitar ser el que actualment som. 

 Miquel Playà Ventura

Els Bassols i la Jamància

Tot es va embolicar en aquell mes de setembre de l’any 1843. La ciutat vivia un nou conflicte  i va patir durant tres mesos un bombardeig que va deixar  destruïdes o afectades un terç de les seves cases  i importants desperfectes a la  façana marítima. Expliquen les cròniques que van desaparèixer els animals domèstics, per la fam i la manca de provisions degut a l’aïllament a que es va  sotmetre la ciutat, La xifra de morts no va ser més gran -una mica més de 300-, gràcies al fet que tot aquell que comptava amb parents al camp o disposava de suficients recursos ja havia fugit. Era la revolta de la Jamància  de caire popular que s’oposava al centralisme de Madrid que ofegava amb impostos les iniciatives d’una ciutat que lluitava per sortir de la misèria i dels salaris baixos dels seus treballadors. Davant el perill que això suposava per a la monarquia de la reina nena Isabel II, el recent ascendit brigadier Prim, va decidir assetjar la ciutat per terra i per mar. La Jamància apuntava una primera proposta democràtica, l’esclafament de la qual va suposar la fallida d’un projecte de progrés per a l’Espanya liberal: van caure sobre Barcelona  uns 12.000 projectils.

Bombardeig Barcelona 1843

La família Bassols havia arribat a Barcelona a finals del segle XVIII procedent d’Olot. Les primeres notícies que  tenim  són del 1807 quan en Joan Bassols, casat amb la Paula Tresserras, vol modificar obertures del 1er i 2 on pis amb balcons, de la casa que té al carrer Assahonadors. El cap de família es dedicava a l’ofici de cadiraire, tenia botiga i obrador, i pel que sembla li devia anar prou bé ja que en pocs anys compra diverses finques. Així  el podem trobar al carrer Calderers l’any 1818, i més tard, el 1829, al carrer de la Bòria, on també tenien  botiga i  negoci de galoneria la família Santonja,  amb els que pactarien dos matrimonis en el futur. En una ciutat d’oportunitats pels emprenedors, no sense dificultats per la contínua  inestabilitat política, el matrimoni format pel Joan Bassols i la Paula Tresserras van tenir, almenys que sapiguem, dos fills, el gran, l’Antoni que va seguir l’ofici de cadiraire i el petit en Joan Bassols que va compaginar l’administració del patrimoni heretat del pare amb l’ofici de teixidor de vels.

Barcelona finals segle XVIII

Els dos germans tenen una bona posició econòmica fruit del llegat del seu pare, del seu esforç,  i també de les aliances matrimonials que els van permetre  augmentar el  patrimoni i també eixamplar els seus respectius negocis. Aleshores en Joan Bassols Tresseras es va casar aproximadament cap al 1840, un cop acabada la primera guerra Carlina ( 1833 – 1840 ), amb la Rita Villà, d’una família de similar posició socio econòmica. Encara que amb els documents consultats no podem deduir el pensament polític del matrimoni es fàcil pensar que davant del conflicte Carlí  on s’enfrontaven,  dit de manera simplificada, dues idees contraposades, ells estarien a favor de les idees lliberals que defensaven el progrés econòmic i la industrialització del país. El pensament lliberal era més propi de les ciutats enfront de la resistència al progrés més corrent en les zones rurals.

1ª Guerra Carlina (1833 - 1840 )

L’any 1842, la Rita Villà, esposa d’en Joan Bassols Tresserras, va adquirir una casa  torre amb una porció de terra amb una tanca situada al costat de la riera del Frare Blanch, en el terme de sant Gervasi, al preu de 2.700 lliures. Un any més tard, concretament el 17 d’octubre de 1843 en Joan Bassols Tresserras, la seva família , i els seus acompanyants, un total de 16 persones,  arribaven a la casa fugint de Barcelona d’una manera precipitada i amb  l’imprescindible per tal passar-hi una temporada. El poble de Sant Gervasi, on es trobaven refugiats, tenia en aquell moment molt poca població i estava format per cases de pagès aïllades, per terres conreu,  i alguna finca senyorial. Els Barcelonins que podien fugien cap  a Sant Andreu,  Gràcia,  Horta, Sarrià,  Sant Gervasi, o bé a altres indrets més allunyats, esperant que s’acabés el conflicte

La troballa d’un document del 1843 de l’arxiu de Sarrià Sant Gervasi ens ha permès poder reviure aquell episodi. Podem saber el nom, l’edat, i l’ofici de  totes les  persones que es van instal·lar a la casa propietat de la família Bassols. El grup el formaven, en Joan Bassols d’ofici de teixidor de vels, la seva dona, la Rita Villà, la sogra, el  cunyat, la filla, i una  minyona de 14 anys, la Francisca Salvo. També formaven part del grup, la família Carbonell, composta per en Joaquim Carbonell, cadiraire, la seva dona, tres fills i la seva minyona. Per altra banda també hi estava la  Fca Mundi, vda, amb dos fills, i per últim, en Pere Babra d’ofici sabater. En total, com ja he dit anteriorment, setze persones que van trobar en aquella casa un refugi segur

Padró d'expatriats 1843 (Arxiu Sarrià Sant Gervasi )

El confinament  a la casa Bassols, que anys més tard es convertiría en el museu Bassols gràcies a la iniciativa del fill petit d’en Joan Bassols, encara per néixer aquell 1843,  va ser breu, ja que dos mesos més tard, el 19 de novembre la  junta suprema revolucionària signaria la rendició amb la qual cosa es donava per acabada la revolta de la Jamància.

Miquel Playà

La casa museu d'en Joan Bassols Villà

Un matí d’estiu de l’any 1912 en Joaquim Folch i Torres de la Veu de Catalunya visitava la casa museu, que tenia el doctor Bassols a la falda del Tibidabo. Explicava que just abans d’arribar a la casa, hi havia un pont fet de baranes modernistes, sota del qual passava el torrent del Maduixer que baixava de la serra de Collserola. Segons relata el periodista des d’aquell lloc privilegiat, alçat, podia veure el Putxet i la Vila de Sant Gervasi, enmig d’una vall florida, on la tranquil•litat i el silenci encara respectaven un entorn envaït per la burgesia barcelonina des de finals del segle XIX.

Vall del Frare Blanch

 Un cop a l’interior de la propietat, el periodista queda captivat per la frondositat d’un jardí ben cuidat amb cascades d’aigua i glorietes ombrívoles que donaven a l’espai un aire romàntic i alhora el remuntaven a temps passats. De la casa destaca les galeries amplíssimes amb columnes jòniques i arcades de perfectes proporcions, així com els balcons majestuosos des d’on els amos de la casa devien contemplar, sense cap obstacle, el paisatge que s’estenia als seus peus.

Casa Museu Bassols any 1912

 Tot seguit, en Joaquim Folch i Torres fa una lloança i descripció detallada de tot el contingut del museu, des de la Biblioteca a la col•lecció de fòssils, passant pel recull de monedes antigues, el mobiliari antic, les ceràmiques exposades a les golfes, la vitrina d’ objectes religiosos, un  herbari , i una important biblioteca.

Biblioteca i herbari

 Però qui era el doctor Bassols i com arriba a crear un museu a la seva torre d’estiueig? En Joan Bassols Villà va néixer el 13 de juny de 1852 al carrer Amargós nº 1. Era el petit de tres germans, el seu pare, en Joan Bassols Tresserras , era veler de la ciutat de Barcelona. Un cop acabat els estudis primaris i el batxillerat, va cursar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1874.

 En Joan Bassols Villà tenia consulta al carrer Portaferrisa i més tard obre una botiga d’aparells ortopèdics al carrer Diputació nº 344, mentre vivia al carrer Xuclà nº 15 pral amb la seva dona, la Dolors Cortés. La parella no va tindre fills i tenia la segona residència al carrer dell frare Blanch on la família Bassols havia adquirit una casa torre a meitats de segle..

 Els diaris de l’època publiquen que en Joan Bassols és membre de la Reial Acadèmia de les ciències i les arts de Barcelona, situada a la Rambla de Barcelona, fundada l’any 1764 , que és dedicava a reunir els científics catalans per discutir i presentar els avenços científics en els camps de la meteorologia, astronomia, sismologia, etc. També pertany a la junta del col•legi de metges i és membre de la junta de la Casa provincial de maternitat i expòsits.

 L’any 1903, el Cardenal Casañas celebra la santa misa a la capella particular que té la familia Bassols a la seva casa torre, dita familiarment “ Villa Dolors”. L’any 1905 Joan Bassols Villà beneeix la campana que té a la seva capella, la bategen amb el nom de “ Joana “. A la festa hi assisteix molta gent de la societat Barcelonina i veïns de Sant Gervasi, i tot seguit s’aprofita per inaugurar la col•lecció de minerals i fòssils del Doctor Bassols.

Cardenal Casañas

Des que tenim la primera noticia de la torre Bassols fins la mort del doctor Joan Bassols Villà, la casa es converteix en el Museu Bassols amb capella oberta al públic. Estan documentades continues visites de tipus científic per coneguts naturalistes de l’època, algunes guiades pel mateix Joan Bassols. També visita la casa el cardenal Casañas que fa donació dels seus objectes personals, i també rep a religiosos de l’ordre Benedictina de Montserrat amb els quals tenia una estreta relació.

 El ventall d’interessos d’en Joan Bassols Villà era molt variat, però dels escrits que ens han pogut arribar destaquen els que parlen de meteorologia, on aprofita per reclamar insistentment la construcció d’un observatori meteorològic al cim de Sant Geroni a Montserrat que finalment va ser una realitat l’any 1912.

 La última noticia que tenim d’en Joan Bassols Villà és del 1915 quan la revista Montserratina publica en el mes de juliol la seva mort. De la casa museu del carrer del Frare Blanch i de tot el seu contingut no en sabem res més. Es possible que se’n fes una donació a la ciutat de Barcelona, o bé es repartís entre els fills de la seva única germana, la Rosario Bassols Villà.

Miquel Playà Ventura

Àlbum de fotos de la família Santonja-Matarrodona

Tota una sèrie de fotos antigues, fetes pels dos fotògrafs familiars, que són de gran interès històric i genealògic. Des de les targes de visita passant per les albumines,el gelatino-bromur, fins a les noves tècniques fotogràfiques del segle xx. En aquest petit recull s'inclouen sobretot personatges de la família Santonja-Matarrodona, alguns identificats i d'altres que poso amb interrogant; també paisatges urbans i alguns de rurals. Les hem tret dels calaixos per tal de recuperar-les i sobretot perquè algú ens en pugui donar una pista; el nom d'un personatge o bé d'un indret sense identificar. En definitiva volem donar vida a un album familiar guardat des de fa molt de temps.

Assumpció Santonja Planells (1897 - 1986)

Autor: Matorrodona (any 1902 aprox).

Primera comunió Assumpció Santonja Planells

Autor: Matorrodona (any 1904 aprox )

Assumpció Santonja Planells

 Autor: Santonja ( anys 20 aprox ).

Casament Enric Santonja Planells

La foto no la podem localitzar, es possible que estigui feta  a l'Hotel Ritz o bé a l'hotel  Rotonda de l'avinguda del Tibidabo.

Autor: foto Mateo de Barcelona ( anys 30 aprox ) 

Foto familiar dels Santonja a la torre del carrer Balmes/ Passatge Forasté 

Autor: Desconegut (anys 30 aprox)

Foto  on hi han components de les famílies Santonja, Planells i Matorrodona.

Està feta a casa de Montserrat Santonja Matorrodona (1889- 1958) al c/ Sanjoanistes nº 11 de Barcelona

Autor: Desconegut ( anys 50 aprox )

Enric Santonja i Bassols (1870-1944) amb la seva dona l'Assumpció Planells Santonja (1876-1941)

 Autor: Matorrodona ( any 1896 aprox ).

Enric Santonja i Bassols amb la seva dona l'Assumpció Planells Santonja
Autor desconegut (anys 30 aprox).

Assumpció Planells Santonja amb les seves filles Assumpció i Carme 
Autor: Santonja ( anys 15 aprox).

Enric Santonja i fill

Autor: Josep Santonja ( any 1913 aprox).

Fco J Santonja Basssols (1852-1926)

 Autor: Matorrodona ( any 1920 aprox )

Rosa Santonja Bassols?  (1853-1919)

La Rosa va ser la dona del fotògraf Miquel Matorrodona Maza, que un cop desaparegut es va fer càrrec, junt amb el seu fill Miquel Matorrodona Santonja, de l'Estudi Fotogràfic del Carrer Ferran. Es pot considerar una de les primeres fotògrafes  Barcelonines.

Autor: Matorrodona ( any 1880 aprox) 

Dominga Santonja Bassols? (1865 – 1935)  

Autor. Matorrodona ( any 1890 )

Fco de Paula Santonja Camprodon?  (1832- 1893)

Autor: Fotografia Española. Paseo Colón. ( tarja de visita any 1870 aprox ) 

Fco de Paula Santonja  i Carme Bassols (1825- 1870) o Rosario Bassols (1853-1927)

Autor: Fotografia Española del Passeig de Colom.(Tarjeta de visita anys 1860-1870).

Fco de Paula Santonja Camprodon

Autor: Matorrodona. (Any 1890 aprox).

Josep Santonja Camprodon? (1838 – 1915)

Josep Santonja va ser Regidor i Síndic de l' Ajuntament de Barcelona (1877 – 1903) pel Partit Conservador Liberal. President del Gremi de Galoners, cinters i perxers de Barcelona (1902 – 1910)

Autor: Matorrodona. (Any 1880 aprox).

Assumpció Santonja Camprodon (1850 – 1928)  

Autor: Matorrodona. (Any 1920 aprox).

Balmes i Forasté  . En primer terme els horts de la família a sobre mateix del que serà el carrer Balmes. A la part central de la imatge la  fàbrica dels Santonja flanquejada per  dues torres  també de la família.

Autor. Matorrodona. ( 1890 aprox )

L'any  1893, la Rosario Bassols, vídua de Fco de P Santonja , compra masia i terres a Sta Coloma de Farners al terme de la Brunyola al lloc anomenat Manso Costa. La foto pot ser d'aquesta masia?

Autor: Matorrodona. Any: finals del segle XIX

Foto dels Santonja  a la masia de Manso Costa a la Brunyola de Sta Coloma de Farners?

Autor: Matorrodona. Any: finals del segle XIX.

Escena de caça dels Santonja a Sta Coloma de Farners?

Autor: Matorrodona. Any: finals del segle XIX.