La fàbrica de cintes del Passatge Forasté

Juliol del 1879, els germans Fco i Josep Santonja Camprodon, donaven l'alta 10 telers de cintes moguts a mà a la Fàbrica de cintes situada al Passatge Forasté nº 3 ( després nº 22). Només feia 4 anys de la mort del seu pare, en Fco Santonja Bruguera, continuador de la Companyia Fco Santonja que s’havia dedicat a la cinteria des del 1785 a la ciutat de Barcelona. 

 Era un bon moment pel naixement d’una segona fàbrica, la primera estava en funcionament al carrer Portal nou des del 1858. Els fabricants i els homes de negocis, un cop acabat, per fi, el conflicte Carlí (1876), gaudien d’un període, conegut per la Febre d’or, de tranquil•litat política i social favorable pels seus interessos i també per al desenvolupament de l’economia del país. 

Pintura Romà Ribera. Any 1884 aprox.

Així doncs els germans devien estar ben convençuts, ja que sempre he pensat, que els Santonja no eren gent massa arriscada i no donaven un pas sense estar-ne ben segurs. El fet es que un any més tard, el 30 de Novembre de 1880, amplien la fàbrica i construeixen una nova quadra al P Forasté nº 5 (després nº 24 ) , destinada a obrador. Aquesta tenia 7 telers de cintes a mà d'unes 20 peces, i tres de 10 o 20 peces, que s’afegien als 10 telers, ja en funcionament des de feia un any. En total pagaven 108 pessetes de quota anual de contribució industrial. El mestre d'obres era en Josep Arnau. 

Passatge Forasté.
Fàbrica i residències dels Santonja, finals del segle XIX.
(Fotografia Miquel Matarrodona Maza)

 Era una bona època, com hem dit anteriorment, remenant en els diaris de l’època he pogut trobar l’arribada per ferrocarril de tot tipus de productes . Així durant els anys 1881- 1884, la societat fills de Fco Santonja , rebia via PortBou, cintes de St. Etienne, seda de Lió, passamaneria de París i seda de Ginebra. 

L’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 va suposar per la Cia Hijos de Francisco Santonja la confirmació del seu bon ofici i també una gran injecció de moral per seguir endavant. Eren reconeguts amb la medalla d’or pel tendal instal•lat en el passeig Lluís Companys. M’imagino en Josep Santonja, regidor de l’ajuntament de Barcelona, i en Fco de Paula, reben la medalla de mans de Rius i Taulet l’alcalde de la seva ciutat. 

 El 6 d’agost de 1893 moria en Fco de Paula i al front del negoci es va posar el seu germà i el seu fill gran, en Fracesc Xavier Santonja Bassols. En aquell moment la fàbrica de cintes del Passatge Forasté (ara nº 22-24) tenia 13 telers per la confecció de cintes i galons de seda i 7 per articles de cotó rentat, tots ells moguts a mà (es mantenia el número) . I la fàbrica del Portal Nou en tenia 23, també moguts a mà. 

Telers fàbrica Portal Nou/Cortines.
Any 1950 aprox.

Es poden trobar referències de la fabrica de cintes a l’arxiu Municipal de Sant Gervasi des de l’any 1879 fins el 1896, i a l’Anuari Riera des del 1897 al 1908. No en tenim més notícies fins el 12 d’octubre del 1911 quan el diari La Veu de Catalunya diu que els Santonja posen a llogar les quadres del passatge Forasté nº 22, per haver cessat l'activitat. Només faltaven 3 anys pel començament de la 1ª Guerra Mundial que donaria molta feina als industrials catalans. Es va perdre una gran oportunitat per mantenir l' activitat tèxtil dels Santonja a Sant Gervasi però no tenien una bola de vidre per endevinar el futur. 

El tancament i posterior  enderrocament  de la fàbrica del Passatge Forasté és ben palès a  la fotografia de l’any 1915, on darrera d'una bòbila s’hi poden veure les restes de les parets i un solar buit al mig, a continuació, en la mateixa fotografia, queden les torres residencials de la família, i darrera de tot plegat es pot intuir el que seria el futur carrer Balmes.

Fotografia 1915

Miquel Playà Ventura

Els Bassols i la Jamància

Tot es va embolicar en aquell mes de setembre de l’any 1843. La ciutat vivia un nou conflicte  i va patir durant tres mesos un bombardeig que va deixar  destruïdes o afectades un terç de les seves cases  i importants desperfectes a la  façana marítima. Expliquen les cròniques que van desaparèixer els animals domèstics, per la fam i la manca de provisions degut a l’aïllament a que es va  sotmetre la ciutat, La xifra de morts no va ser més gran -una mica més de 300-, gràcies al fet que tot aquell que comptava amb parents al camp o disposava de suficients recursos ja havia fugit. Era la revolta de la Jamància  de caire popular que s’oposava al centralisme de Madrid que ofegava amb impostos les iniciatives d’una ciutat que lluitava per sortir de la misèria i dels salaris baixos dels seus treballadors. Davant el perill que això suposava per a la monarquia de la reina nena Isabel II, el recent ascendit brigadier Prim, va decidir assetjar la ciutat per terra i per mar. La Jamància apuntava una primera proposta democràtica, l’esclafament de la qual va suposar la fallida d’un projecte de progrés per a l’Espanya liberal: van caure sobre Barcelona  uns 12.000 projectils.

Bombardeig Barcelona 1843

La família Bassols havia arribat a Barcelona a finals del segle XVIII procedent d’Olot. Les primeres notícies que  tenim  són del 1807 quan en Joan Bassols, casat amb la Paula Tresserras, vol modificar obertures del 1er i 2 on pis amb balcons, de la casa que té al carrer Assahonadors. El cap de família es dedicava a l’ofici de cadiraire, tenia botiga i obrador, i pel que sembla li devia anar prou bé ja que en pocs anys compra diverses finques. Així  el podem trobar al carrer Calderers l’any 1818, i més tard, el 1829, al carrer de la Bòria, on també tenien  botiga i  negoci de galoneria la família Santonja,  amb els que pactarien dos matrimonis en el futur. En una ciutat d’oportunitats pels emprenedors, no sense dificultats per la contínua  inestabilitat política, el matrimoni format pel Joan Bassols i la Paula Tresserras van tenir, almenys que sapiguem, dos fills, el gran, l’Antoni que va seguir l’ofici de cadiraire i el petit en Joan Bassols que va compaginar l’administració del patrimoni heretat del pare amb l’ofici de teixidor de vels.

Barcelona finals segle XVIII

Els dos germans tenen una bona posició econòmica fruit del llegat del seu pare, del seu esforç,  i també de les aliances matrimonials que els van permetre  augmentar el  patrimoni i també eixamplar els seus respectius negocis. Aleshores en Joan Bassols Tresseras es va casar aproximadament cap al 1840, un cop acabada la primera guerra Carlina ( 1833 – 1840 ), amb la Rita Villà, d’una família de similar posició socio econòmica. Encara que amb els documents consultats no podem deduir el pensament polític del matrimoni es fàcil pensar que davant del conflicte Carlí  on s’enfrontaven,  dit de manera simplificada, dues idees contraposades, ells estarien a favor de les idees lliberals que defensaven el progrés econòmic i la industrialització del país. El pensament lliberal era més propi de les ciutats enfront de la resistència al progrés més corrent en les zones rurals.

1ª Guerra Carlina (1833 - 1840 )

L’any 1842, la Rita Villà, esposa d’en Joan Bassols Tresserras, va adquirir una casa  torre amb una porció de terra amb una tanca situada al costat de la riera del Frare Blanch, en el terme de sant Gervasi, al preu de 2.700 lliures. Un any més tard, concretament el 17 d’octubre de 1843 en Joan Bassols Tresserras, la seva família , i els seus acompanyants, un total de 16 persones,  arribaven a la casa fugint de Barcelona d’una manera precipitada i amb  l’imprescindible per tal passar-hi una temporada. El poble de Sant Gervasi, on es trobaven refugiats, tenia en aquell moment molt poca població i estava format per cases de pagès aïllades, per terres conreu,  i alguna finca senyorial. Els Barcelonins que podien fugien cap  a Sant Andreu,  Gràcia,  Horta, Sarrià,  Sant Gervasi, o bé a altres indrets més allunyats, esperant que s’acabés el conflicte

La troballa d’un document del 1843 de l’arxiu de Sarrià Sant Gervasi ens ha permès poder reviure aquell episodi. Podem saber el nom, l’edat, i l’ofici de  totes les  persones que es van instal·lar a la casa propietat de la família Bassols. El grup el formaven, en Joan Bassols d’ofici de teixidor de vels, la seva dona, la Rita Villà, la sogra, el  cunyat, la filla, i una  minyona de 14 anys, la Francisca Salvo. També formaven part del grup, la família Carbonell, composta per en Joaquim Carbonell, cadiraire, la seva dona, tres fills i la seva minyona. Per altra banda també hi estava la  Fca Mundi, vda, amb dos fills, i per últim, en Pere Babra d’ofici sabater. En total, com ja he dit anteriorment, setze persones que van trobar en aquella casa un refugi segur

Padró d'expatriats 1843 (Arxiu Sarrià Sant Gervasi )

El confinament  a la casa Bassols, que anys més tard es convertiría en el museu Bassols gràcies a la iniciativa del fill petit d’en Joan Bassols, encara per néixer aquell 1843,  va ser breu, ja que dos mesos més tard, el 19 de novembre la  junta suprema revolucionària signaria la rendició amb la qual cosa es donava per acabada la revolta de la Jamància.

Miquel Playà