La família Batlle, de pagesos a Fabricants d'Indianes

 El camí que sortint de la muralla del Portal Nou duia al poble d’Horta, era força utilitzat per persones que anaven a peu, a cavall o en tartana. El primer tram i més a la vora de la ciutat transcorria per una munió d’horts que treballaven els pagesos del gremi d'hortolans de Barcelona. La via passava pel Fort Pienc on creuava el rec comtal pel Pont de les Bigues ( avui carrer Sicília, entre la Gran via i Casp), més enllà estava Sant Martí de Provençals i finalment el municipi de Sant Joan d’Horta.

Pont de les Bigues. Blog Memòria dels barris

El paisatge era agradable amb masies disperses , molins fariners moguts per la força hidràulica del rec comtal, i cap a mitjans del segle XVIII per les primeres fabriques d’indianes, ja al terme de Sant Martí de Provençals. El territori, anomenat el pla de Barcelona, abastia a la ciutat de cereals, farratges, lleguminoses, etc. Els terrenys, molt productius, eren propietat de l'església, de comerciants i nobles que els llogaven a pagesos a canvi d’un substanciós lloguer. Un mosaic de  colors i olors de diferents cultius  dels quals se’n treia profit des de temps immemorial gràcies al rec comtal.

 

Pla de Barcelona. Blog Memòria dels Barris

La família Batlle, originaria de Sant Andreu del Palomar, s’havia establert a la ciutat a finals del segle XVII, on el matrimoni format per en Jaume Batlle Cuyàs i la Gertrudis Castell vivia al carrer Carders, molt a prop del Portal Nou. Els Batlle pertanyien al gremi dels Hortolans del Portal Nou i tenien diferents peces de terra en el lloc anomenat La Teuleria a prop del Pont de les Vigues ( actualment  barri del Fort Pienc) i també d’altres a Sant Marti de Provençals. Poc després de la seva arribada a Barcelona, la guerra de successió ho va capgirar tot, la feina dels pagesos del pla de Barcelona va quedar limitada a l’interior de la ciutat. El retrocés en l'àmbit social, econòmic i cultural duraria fins ben entrat el segle XVIII.

 

Mapa Sant Martí de Provençals

L’hereu del Jaume i la Gertrudis, en Joan Batlle Castells, un cop passada la guerra, va continuar la feina als horts de la Teuleria. L’any 1718 es va casar amb la Coloma Umbert a l'església de Sant Andreu del Palomar. Ens l’hem d’imaginar sortint cada matí a peu o amb algun animal pel Portal Nou pel camí d’Horta fins arribar al Pont de les Bigues, tot treballant de sol a sol. Els dies de mercat, amb l’ajuda de la seva dona o d’algun familiar, havia de portar la collita a vendre a qualsevol mercat de Barcelona. Lentament i amb molts esforços va poder comprar més terres bé per conrear-les o per llogar-les a altres pagesos de la ciutat. El Joan Batlle Castells i la Coloma van tenir 6 fills :4 noies i 2 nois. El fill gran, en Jaume, va seguir fent de pagès a les terres del seu pare i dels seus avis. L’altre germà, el Joan, va aprendre l’ofici de perxer i cap el 1760 va obrir botiga i obrador a la casa familiar del carrer Carders. Els perxers o galoners fabricaven cintes o teixits llargs i estrets de seda. El gremi que els agrupava va tenir  un important desenvolupament a partir de mitjans del segle XVIII, gràcies a tres factors:  l’arribada en massa de mà d’obra, el progrés tècnic i finalment a l’obertura del mercat americà. L’increment del nombre de telers va ser notable en aquesta època aprofitant qualsevol espai del barri de Sant Pere, . 

L’any 1770 en Jaume i en Joan ja eren propietaris d'una petita companyia que es dedicava a l’ofici de perxer. En Joan aportava  la feina i en Jaume, la casa, tot mantenint la dedicació al camp. La família Batlle va orientar els seus esforços al nou ofici, però sense abandonar les terres que els servien d’ inversió i més endavant com a Prats d’Indianes. La visió de futur que va tenir aquesta generació seria clau en l’esdevenidor dels Batlle.

Tela d'indianes. enciclopèdia.cat

Els beneficis de la petita companyia es reinvertien en l’obrador o bé en la compra de més terres , però la mort prematura del Jaume va deixar el negoci en mans del seu fill, en Josep Batlle Roca, i del seu germà, en Joan Batlle, casat i sense cap fill. Oncle i nebot, l’any 1777, van vendre als germans Magarola, importants fabricants d’indianes de la ciutat de Barcelona unes terres de 6 mujades (les tenien pel seu avi, en Joan Batlle Castells) del terme de Sant Marti de Provençals per 3000 lliures de moneda catalana. La industria d’indianes produïa teles de fil o de cotó, o barreja d'ambdues, pintades només d'un costat, i necessitava d’extensions de terreny a prop de la ciutat per blanquejar i assecar les peces que confeccionava.

Palau Magarola del carrer Tallers

Amb el capital obtingut de la venda del terreny de Sant Martí de Provençals van poder crear l’any 1797 la companyia d’indianes Batlle i cia. En formaven part en Joan Batlle Umbert (perxer), Josep Batlle Roca (perxer), Marià Casas (fabricant d'indianes), i Sebastià Amigo (sombrerer). Per començar la societat va comprar una peça de terra de 5 quarteres per fer un prat d'indianes, en el lloc anomenat “lo Teulat”, on hi van fer construir, l’any 1806, un casal i unes oficines. En Josep Batlle Roca ( 1754- 1820 ), galoner i fabricant d’indianes, un cop mort el seu oncle, es va fer càrrec de les terres del Pla de Barcelona, de la casa del carrer Carders, on tenien l’obrador de perxer, i d’una casa al carrer Alt de Sant Pere nº3, que esdevindria més endavant la fàbrica d’indianes de la família Batlle . El Josep es va casar l’any 1775 amb la Gertrudis Miró, amb la que va tenir 6 fills. 

La guerra del francès (1808 – 1814) va suposar un nou entrebanc pels negocis i per la economia de Catalunya. El matrimoni format per en Josep Batlle i la Gertrudis també va tenir 6 fills. L’hereu, en Francisco Batlle Miró (1800-1866) , amb només 20 anys va haver de posar-se al capdavant de Batlle i cia. L’any 1820, mesos després de la mort del seu pare, obria una fàbrica d’indianes al carrer Alt de Sant Pere nº 3 , i al mateix temps reformava i ampliava l’antic obrador del carrer Carders.

 

Carrer Alt de Sant Pere nº 3. Autor: Miquel Playà

El panorama polític de la primera meitat del segle XIX no era gens encoratjador, els canvis produïts a conseqüència de la revolució industrial feien preveure un enfrontament civil entre dues mentalitats ben diferents; una urbana que es deixava enlluernar pels avenços tecnològics i científics i una rural que odiava profundament el progrés i refusava amb totes les forces tot el que signifiqués l’abandonament de les tradicions i les formes de viure antigues. Les guerres anomenades Carlines van sacsejar el nostre país de dalt a baix, mentrestant en Francisco Batlle Miró, casat amb l’Isabel Rovira, ja era un conegut fabricant d’indianes del barri de Sant Pere. Els Batlle havien viscut, junt amb el país, les transformacions, segurament massa sobtades, d’uns oficis que venien de molts segles enrere a uns altres completament nous, en què les noves tècniques hi tenien molta importància. La família Batlle  havia passat de ser pagesa a fabricant d’indianes amb només 50 anys.

La carta dels banys de l'Astillero

 L‘any 1965 la Maria Planells Sunyer rebia una carta des de Santiago de Xile del seu cosí Enric Santonja Planells. L’Enric vivia des de feia uns quants anys a Santiago de Xile amb la seva dona i els seus dos fills. Havia marxat de Catalunya a la dècada dels anys 50 després d’haver venut, i posteriorment repartit amb les seves germanes, el negoci de galoneria de la seva família. A la carta, l’Enric, li comentava a la seva cosina el seu estat delicat de salut, concretament l’operació de vesícula de la que s’estava recuperat, també s’interessava per la seva família i després de donar-li una mica de sabó li preguntava per l’assumpte del cens de l’Astillero, del que diu no saber-ne res i del qual diu que ningú l’informa i que en tot cas en vol saber alguna cosa com a cohereu junt amb les seves germanes i demés cosins i cosines, entre les que la Maria estava inclosa.

El primer que vaig pensar després de llegir la carta era per què l’Enric Santonja tractava aquest tema amb la seva cosina i no amb les seves germanes, una d’elles la meva àvia! Potser la Mary Planells era la seva persona de confiança al mateix temps que la relació amb les germanes s’havia refredat? He de dir que la situació tampoc em sorprenia massa ja que la meva àvia sempre m’havia parlat amb poc afecte del seu germà i del poc que es comunicaven entre ells. Penso que la Mary coneixedora de la falta de sintonia entre germans, devia anar amb molt de compte i devia ser curosa en la resposta, en tot cas no ho hem pogut saber.

L’intercanvi epistolar no sabem quan de temps va durar ni la periodicitat, però sembla que devia allargar-se en el temps. Aquestes cartes s’han pogut recuperar gràcies a que la mateixa Mary les va guardar i els fills les han conservat. La carta escrita fa 60 anys, com s’anirà explicant, permet recuperar una part petita de la història familiar que ens portarà fins al barri de la Barceloneta de meitats del segle XIX. 

Ara calia saber a que es referia l’Enric amb el cens de l’Astillero! La veritat que no sabíem per on començar . La carta no ho aclaria i no donava cap detall per tal de poder estirar del fil. Cens de l’ Astillero? No teníem, fins el moment de la lectura de la carta, cap notícia de que els Planells haguessin tingut cap relació amb un astillero o una drassana. Al no tenir més dades ho vam deixar aparcat com tantes altres històries familiars de les que no podrem saber mai com acaben.

Barceloneta 1875

Va passar el temps i un dia a l’arxiu de notaris de Barcelona, sense buscar-ho expressament, vaig poder trobar una escriptura de l’any 1858 on, en Francisco Tous i Soler, de 50 anys, home de confiança de la família i curador del testament de Josep Planells Tarter i en nom dels legítims hereus (Rosa Serra Jové i els seus fills menors), llogava dos terrenys de la Barceloneta a Josep Vidal i Valldeneu, fabricant de la Vila de Manlleu, i a Vicenç Vilalta i Espina, paleta de Martorell per 40 duros anuals. Els llogaters demanaven contracte indefinit perquè es comprometien a edificar en els dos solars una ampliació d’uns banys que ja funcionaven anomenats l’Astillero. Finalment ja teníem un document que relacionava els Planells amb uns banys anomenats l’Astillero situats al barri de la Barceloneta. Aleshores es pot deduir que les rendes produïdes pels dos solars es van anar traspassant de pares a fills fins arribar a la generació de l’Enric Santonja Planells i la Mary Planells.

Banys Astillero. Finals segle XIX

Fent una mica d’història, a la segona meitat del segle XIX a Barcelona es van posar de moda els establiments de banys de mar. L’any 1856 es va construir Baños del Astillero al final del Passeig Nacional, actualment Juan de Borbon. Segons la premsa de l’època tenia unes « Pilas de marmol i un caseron junto al mar « Amb el temps es va anar ampliant amb els terrenys adjacents que la família Planells havia adquirit l’any 1850. A l’any 1873 degut a l’èxit assolit d’aquests establiments s’hi va fer arribar el tramvia per la major comoditat dels seus usuaris. Els banys de mar amb el pas dels anys van quedar obsolets pel canvi progressiu dels costums dels banyistes fins que tot van desaparèixer per la remodelació de la franja litoral Barcelonina degut a la celebració dels Jocs olímpics del 92.

Banys Astillero. Principis segle XX

Aquest petit relat, d’uns banys avui desapareguts, rescatat gràcies a una carta escrita a meitats del segle XX, no devia ser objecte de cap titular de la premsa del moment, però gràcies a ell podem recuperar una part de la nostra història.

Banys Astillero. Meitat S XX
 

Autors: Mariona Vidal, Joan Anton Vidal i Miquel Playà 

Els orígens de la família Planells

 Les històries familiars es van perdent amb el pas del temps i de les generacions. La majoria només som capaços de recordar el que els va passar als avis i en algun cas als besavis. La història dels avantpassats  queda oblidada i som incapaços d’explicar als nostres fills i nets quins son els nostres orígens. La desmemòria en la majoria dels casos és pur desinterès i manca de curiositat i, en algun altre cas, pot ser la temença de destapar antics conflictes familiars, segurament no superats. 

 Un dels resultats més sorprenents de la nostra recerca és que podem situar l’origen de la família Planells a la vila de Banyoles del segle XVIII. Aquesta població, després d’uns segles de decadència, va experimentar un gran desenvolupament econòmic i demogràfic, gràcies en part, als treballs relacionats amb els teixits. En aquesta època, hem pogut saber de l’existència del matrimoni format per Carles Planells i Maria Sabater. No sabem a què es dedicaven, però pel lloc on vivien i per l’ofici que més endavant van exercir els seus fills, podem suposar, sense cap seguretat, que treballaven en el tèxtil. 

  

Postal antiga de Banyoles

 Del matrimoni, només tenim notícia d’un fill, en Francesc Planells Sabater, nascut a Banyoles. No sabem quan aquest arriba a Barcelona, però hem pogut saber que una filla seva, l'Isabel Planells Tarter,  hi neix l’any 1797. Era la primera generació de Planells a la ciutat, en un moment de gran creixement demogràfic que va fer passar dels 30.000 habitants de l’any 1717 fins als 130.000 del final del segle XVIII. La revolució industrial que va tenir lloc a Catalunya amb la demanda de mà d’obra, sobretot en el sector tèxtil, va atreure moltes persones a la recerca d’un futur millor. Per tant, no és casualitat l’arribada d'aquesta família. 

 

Gravat Barcelona s XVIII

 Planells Sabater, Francesc  (?  –  1842 aprox) 

 L’any 1797, el matrimoni format per Francesc Planells Sabater, “almacenista de tejidos” natural de Banyoles, i per Francisca Tarter, natural de Moià, va tenir la seva filla Isabel. Aquesta és la primera evidència que tenim dels Planells a Barcelona. Més endavant, l’any 1804, els va néixer un altre fill, el Josep Planells Tarter, l'artífex principal de la nissaga que s'estableix a la ciutat i que arriba fins als nostres dies. 

 Francesc Planells Sabater va ser probablement el primer que va arribar a Barcelona , fet que va aplanar el camí perquè la següent generació pogués assentar-s’hi amb certes garanties d’èxit. El moment triat era del tot adequat. Després de viure per poc temps als carrers d’Estruch i posteriorment Flassaders, es va traslladar definitivament al carrer de Tantarantana, on va viure i tenia un magatzem de teixits. 

 Tenim poques dades dels seus negocis, però segurament li va anar bé i va deixar en bona posició els seus fills, fins que al voltant de l’any 1842 moria al carrer de Tantarantana, enmig dels bombardejos a la ciutat ordenats pel general Espartero. 

 

Gravat Barcelona bombardejada 1842
( Sapiens.cat )

Mariona Vidal Planells, Joan Anton Vidal Planells i Miquel Playà Ventura 

Els Solà i March d'Oristà

Els Solà i March eren una família de paraires del poble d’0ristà. A principis del segle XVIII, gràcies al casament amb els Solà de la Vall, pagesos benestants del mateix poble, millorarien el seu estatus econòmic, la qual cosa va permetre als seus fills estudiar o bé especialitzar-se en l’ofici tèxtil fora del poble on van néixer. Els Santonja, emparentats amb els Solà i March a mitjans del mateix segle, van poder establir-se a Manresa i sobretot a Barcelona gràcies a la seva ajuda. 

Oristà 

 En Gabriel Santonja Campalans, fill d’una família de paraires i moliners residents a Borredà des de finals del segle XVI, es va quedar sense pare als 18 anys, just en el moment d’inici de la guerra de successió. No sabem com i de quina manera va participar en el conflicte, però segurament per edat devia veure’s involucrat. Un cop acabada la guerra , el podem situar a Oristà, on té un fill amb la Margarida Altarriba. El matrimoni no devia durar gaire per la mort, no sabem en quines circumstàncies de la Margarida. Uns anys més tard es torna a casar amb la Margarida Quintana , filla del Mas Quintana, avui dia encara existent. En Gabriel, aleshores, es va fer càrrec del molí dels Quintana, propietat dels seus sogres. La parella , que sapiguem fins ara, va tenir tres fills la Margarida, la Mª Anna i en Joan Santonja Quintana que es casaria amb una Solà i March . 

Mas Quintana 

 De manera gairebé paral•lela , els Solà i March es disposaven a realitzar un casament del tot profitós. En Bonaventura Solà i March i l’Elena Solà de la Vall, s’unien en matrimoni l’any 1713, fruit del qual van néixer almenys cinc fills ( dos d’ells els hem pogut trobar a Barcelona i un a Manresa): 

 - En Josep Solà i March, veler de Barcelona a l’any 1773. 

-  En Jaume Solà i March exercia de paraire a Manresa, a l’any 1784. 

- Na Maria Solà i March, no en tenim gaires dades, segurament restaria a Oristà. 

- Na Rosa Solà i March , es casaria l’any1750 amb en Joan Santonja Quintana, fill d’en Gabriel Santonja, i restarien a Oristà. 

 La primera presència dels Santonja fora d’Oristà l'hem trobat a Manresa, on en Josep Santonja Altarriba, fill del primer matrimoni d’en Gabriel i la Margarida, treballava de veler. Allà coincideix amb en Jaume Solà i March d’ofici paraire. El Josep pel que sembla va morir solter i resta la incògnita si hi havia algun Santonja més que pogués deixar descendència a la ciutat. 

Gravat Manresa S XIX (Alexandre Laborde)

 Tornant a Oristà, el matrimoni format per la Rosa Solà i March i en Joan Santonja Quintana, vivia i es guanyaven la vida portant el molí del Solà de la Vall, propietat de la família de la Rosa. Van tindre 7 fills i només 1que sapiguem , en Josep Santonja i Sola, l’hereu, es va quedar a Oristà, portant el molí del seu pare. La resta dels sis germans van arribar a Barcelona en diferents etapes, però sempre acompanyats i tutelats pels seus oncles, germans de la Rosa. 

Molí del Solà

 El primers Solà i March que emigren a Barcelona a meitats del segle XVIII, com hem apuntat anteriorment, són el prevere Magí Solà i després el seu germà en Josep Solà i March, d’ofici veler. Un cop ja establerts els dos germans és quan comencen a arribar els nebots Santonja : Gabriel ( veler el 1776 ), Elena (1771), Joan (tintorer de seda), Bonaventura ( sastre), Maria, i en Francesc ( galoner ). Tots ells viuen i treballen a la ciutat on aniran progressant amb el temps, amb més o menys èxit, però cap d’ells ha de tornar a Oristà . Una migració, diríem ben planificada, perfectament orquestrada per la Rosa, la seva mare. Nombrosos documents, testaments , capítols matrimonials, relacionen els dos oncles amb els seus nebots. Que hagués passat amb els Santonja sense la seva ajuda dels Solà i March ? Poder no haguessin marxat d’Oristà?? No ho sabrem mai, el que si podem afirmar es que sense la seva tutela les coses haurien estat molt més difícils.

Albert de Sucre i Miquel Playà

La fàbrica de cintes del Passatge Forasté

Juliol del 1879, els germans Fco i Josep Santonja Camprodon, donaven l'alta 10 telers de cintes moguts a mà a la Fàbrica de cintes situada al Passatge Forasté nº 3 ( després nº 22). Només feia 4 anys de la mort del seu pare, en Fco Santonja Bruguera, continuador de la Companyia Fco Santonja que s’havia dedicat a la cinteria des del 1785 a la ciutat de Barcelona. 

 Era un bon moment pel naixement d’una segona fàbrica, la primera estava en funcionament al carrer Portal nou des del 1858. Els fabricants i els homes de negocis, un cop acabat, per fi, el conflicte Carlí (1876), gaudien d’un període, conegut per la Febre d’or, de tranquil•litat política i social favorable pels seus interessos i també per al desenvolupament de l’economia del país. 

Pintura Romà Ribera. Any 1884 aprox.

Així doncs els germans devien estar ben convençuts, ja que sempre he pensat, que els Santonja no eren gent massa arriscada i no donaven un pas sense estar-ne ben segurs. El fet es que un any més tard, el 30 de Novembre de 1880, amplien la fàbrica i construeixen una nova quadra al P Forasté nº 5 (després nº 24 ) , destinada a obrador. Aquesta tenia 7 telers de cintes a mà d'unes 20 peces, i tres de 10 o 20 peces, que s’afegien als 10 telers, ja en funcionament des de feia un any. En total pagaven 108 pessetes de quota anual de contribució industrial. El mestre d'obres era en Josep Arnau. 

Passatge Forasté.
Fàbrica i residències dels Santonja, finals del segle XIX.
(Fotografia Miquel Matarrodona Maza)

 Era una bona època, com hem dit anteriorment, remenant en els diaris de l’època he pogut trobar l’arribada per ferrocarril de tot tipus de productes . Així durant els anys 1881- 1884, la societat fills de Fco Santonja , rebia via PortBou, cintes de St. Etienne, seda de Lió, passamaneria de París i seda de Ginebra. 

L’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 va suposar per la Cia Hijos de Francisco Santonja la confirmació del seu bon ofici i també una gran injecció de moral per seguir endavant. Eren reconeguts amb la medalla d’or pel tendal instal•lat en el passeig Lluís Companys. M’imagino en Josep Santonja, regidor de l’ajuntament de Barcelona, i en Fco de Paula, reben la medalla de mans de Rius i Taulet l’alcalde de la seva ciutat. 

 El 6 d’agost de 1893 moria en Fco de Paula i al front del negoci es va posar el seu germà i el seu fill gran, en Fracesc Xavier Santonja Bassols. En aquell moment la fàbrica de cintes del Passatge Forasté (ara nº 22-24) tenia 13 telers per la confecció de cintes i galons de seda i 7 per articles de cotó rentat, tots ells moguts a mà (es mantenia el número) . I la fàbrica del Portal Nou en tenia 23, també moguts a mà. 

Telers fàbrica Portal Nou/Cortines.
Any 1950 aprox.

Es poden trobar referències de la fabrica de cintes a l’arxiu Municipal de Sant Gervasi des de l’any 1879 fins el 1896, i a l’Anuari Riera des del 1897 al 1908. No en tenim més notícies fins el 12 d’octubre del 1911 quan el diari La Veu de Catalunya diu que els Santonja posen a llogar les quadres del passatge Forasté nº 22, per haver cessat l'activitat. Només faltaven 3 anys pel començament de la 1ª Guerra Mundial que donaria molta feina als industrials catalans. Es va perdre una gran oportunitat per mantenir l' activitat tèxtil dels Santonja a Sant Gervasi però no tenien una bola de vidre per endevinar el futur. 

El tancament i posterior  enderrocament  de la fàbrica del Passatge Forasté és ben palès a  la fotografia de l’any 1915, on darrera d'una bòbila s’hi poden veure les restes de les parets i un solar buit al mig, a continuació, en la mateixa fotografia, queden les torres residencials de la família, i darrera de tot plegat es pot intuir el que seria el futur carrer Balmes.

Fotografia 1915

Miquel Playà Ventura

Els germans Santonja adroguers

 En Mariano Santonja Balaguer va néixer al carrer d’en Ripoll nº 26 l’any 1804 . El seu pare en Bonaventura era un membre destacat del Gremi de Sastres i la seva mare, la Caterina Balaguer, filla d’un mestre de cases de Setmenat. Tenia dos germans del primer matrimoni del seu pare amb l’Antònia Pagès, en Francesc ( 1794 – 1810) i en Caietà ( 1795 – 1860 ). La infantessa i joventut del Mariano va estar marcada per dos fets històrics que van influir molt en la vida del nostre país, la Guerra del Francès ( 1808 – 1814) i el posterior regnat de Ferran VII ( 1813 – 1833). Eren nous temps en el que dues mentalitats s’enfrontaven. Una que lluitava per conservar els vells costums i idees de l’antic règim i una altre que aspirava a una societat menys dominada per la religió, i que veia en el progrés tecnològic una oportunitat per canviar una economia basada una agricultura, monopolitzada per unes poques famílies, propietàries de la major part de la terra. 

Guerra del Francès ( 1808 - 1814)

 Cap dels tres germans va continuar exercint l’ofici del seu pare, abandonaven el ram del tèxtil que tants beneficis havia suposat per a la família Santonja. El més probable es que en el canvi influïssin dues famílies que ja es dedicaven al comerç, els Farreras Llorens ( per matrimoni amb el Caietà ) i els Teixidó Llorens ( pel d’en Mariano), però aquest qüestió l’explicarem més endavant. En Francesc, el germà gran, va morir l’any 1810, als 16 anys, ja exercint l’ofici d’ adroguer. El més probable, donada la seva edat, és que fes d’aprenent en alguna botiga del centre de Barcelona. De moment no sabem en quina. 

Ofici d'adroguer

Les adrogueries eren una mena de basars plens de prestatges que mostraven en calaixos i calaixets una gran varietat de productes. Un gran taulell, amb unes balances per mesurar el pes i uns morters per moldre espècies, presidia l’estança . Els adroguers estaven especialitzats en vendre articles vinguts d'ultramar i de les colònies: safrà, pebre, canyella, cacau, mel, nou moscada, i totes les varietats de sucre imaginables: aterrossat, blanc refinat, roig, negre o de melassa, candi, de llustre, esponjat, etc.

Botiga d'adroguer

L’any 1820, en plena dictadura del regnat Ferran VII, en Mariano acabava la segona ensenyança i entrava d’aprenent en una adrogueria . La ciutat n’estava plena i els productes que venien tenien molt d’èxit entre les classes benestants. Mentrestant Catalunya vivia sota un règim autoritari molt conservador on es perseguien les idees lliberals que s’havien introduït al nostre país arran de l’ invasió Napoleònica. Tot el que fos anticlerical i progressista era jutjat per la justícia i pel temible tribunal de la inquisició. 

Després de les execucions en massa de liberals a Barcelona per part del governador general de Catalunya, el Comte d'Espanya, en Caietà Santonja Balaguer de 37 anys es casava, l’any 1832, amb la Josefa Ferreras Llorens de 30 anys a Santa Maria del Mar. El matrimoni va anar a viure al c/ Montcada nº19 , on tenien un magatzem de fruits secs. El germà de la Josefa, en Narcís Farreras Llorens ( 1802- 1866) , consta en un document del 1860, com adroguer del carrer Flassaders nº 39. 

Amb la mort, l’any 1833, de Ferran VII, la situació general del país no milloraria ni gens ni mica. La falta de descendència masculina va originar un conflicte dinàstic que provocaria la 1ª guerra Carlina ( 1833 – 1840). No sabem si el Caietà i el Mariano eren simpatitzants d’un dels dos bàndols o bé si van participar- hi directament . 

Barcelona any 1850

 L’any 1835, en els llibres de registres impositius de la ciutat, podem trobar en Mariano Santonja Balaguer de 31 anys, al carrer Assaonadors on tenia botiga o magatzem de productes importats de les colònies . En aquell moment pagava 44 rals de contribució. Molt a prop, com hem dit anteriorment, el seu germà Caietà en tenia un de fruits secs al carrer Montcada. 

 En plena guerra Carlina , a l’any 1837, el Mariano Santonja Balaguer del comerç es casava amb la Josefa Teixidor Llorens, soltera, filla de Francisco Teixidor Vivó, comerciant resident a Barcelona, i de Josefa Llorens. La família Teixidó eren comerciants Barcelonesos que tenien negocis a l’Illa de Cuba , en Josep Teixidó Vivó i en Francisco Teixidor Llorens, oncle i germà de la Josefa, van enviar diners des de la ciutat de Matanzas en motiu del recent matrimoni. 

 Dues transaccions exemplifiquen els moviments de mercaderies que portaven a terme els germans Santonja. Una és de l any 1847, quan en Mariano Santonja, com a especulador en fruits i comestibles , es queda una partida de 1628 arroves ( 1 Arroba equival a 11,339 KG) de sucre procedent de Matanzas, arribada al port de Barcelona. Una altra de l’any 1842, quan el mateix Mariano ha de cobrar un deute de 4387 rals per una partida de Palo de Tinte, ( arbre originari de la península del Yucatan que es feia servir per tenyir tot tipus de teles), provinent de Mèxic. En resum el negoci consistia en comprar els productes en orígen, a través d’uns intermediaris,els Teixidó per exemple, fer el transport cap a Barcelona, i finalment vendre’ls aquí per un preu molt superior. En tota regla una activitat especulativa que els devia donar uns bons rendiments. 

Arbre Palo Tinte

 Hem de suposar, a l’espera de trobar mes dades, que els negocis del germans Santonja anaven prou bé amb l’ajuda dels seus contactes familiars i amb el seu propi esforç. Així és significatiu que el 27 d'agost de 1844, el diari de Barcelona, publicava que Caietà Santonja Pagès era dependent del corredor de canvis, Juan Ramón Feu. I es que El Corredor intervenia en els contractes de compravenda de productes d’importació i d’exportació (grans, blat, peix, cera, teixits, productes de Llevant) i en la contractació d’assegurances marítimes i en el peritatge de teixits, de naus i de mercaderies. 

 Mentrestant la crisis originada pel govern de Ferran VII no va millorar durant el regnat de la seva filla Isabel II. El conflicte dinàstic no resolt va desembocar en la segona guerra Carlina 1846 – 1849. La corrupció estava a l’ordre del dia, els comerciants catalans es queixaven a través dels gremis del sistema de tributs que els perjudicava de manera greu. En definitiva el mal govern limitava les nombroses iniciatives dels fabricants i comerciants de la ciutat. 

Isabel II

 Pocs anys més tard, El 24 d'octubre de 1860, el diari de Barcelona publicava l'esquela d'en Caietà Santonja Pagès. Deixava esposa, filla, germà, germans polítics, i demés parents. El funeral es va celebrar a Santa Maria del Mar. En Mariano Santonja va continuar la seva activitat  des del carrer Assaonadors amb la col·laboració de la família de la seva dona, fins que el 18 de novembre de 1879 moria de malaltia cerebral als 75 anys al carrer Assaonadors nº 20 1er pis, on encara constava com a especulador de fruits (la Guia de Barcelona).

Miquel Playà

L' any 1891 al Passatge Forasté

L’any 1891 l’administrador de la fàbrica de cintes Santonja del passatge Forasté era l’Esteve Torrabadell Bosch, de professió teixidor, nascut a Barcelona l’any 1834. Aquella zona de Sant Gervasi es va començar a urbanitzar, per la família Forasté, l’any 1871. En Francesc d’Assis Forasté Iglesias va dividir els terrenys de la seva propietat en petites parcel•les que va anar venent a famílies benestants de la ciutat de Barcelona. 

Autor desconegut. Finals segle XIX.

Els germans Francesc de Paula i Josep Santonja Camprodon van comprar els terrenys l’any 1875 i van edificar-hi les seves segones residències, i més tard, a l’any 1880, una nau destinada a la fabricació de cintes. Darrera les torres i de la fàbrica hi havia un amplia zona destinada a jardí, horts, corrals, just al  costat d’una riera que baixava de Collserola anomenada del Frare Negre, i que anys més tard que esdevindria el carrer Balmes (veure fotografia d'en Miquel Matarrodona en l'article Foto del passatge Forasté). L’aigua els arribava gràcies a un petit aqüeducte provinent de la mina del riu Besos. Es pot dir que era un paisatge rural en el que destacaven, entre horts i petits camps de cultiu, les torres veïnes de les famílies Castanyer, Craywinckel, Doctor Andreu, i dels mateixos Forasté. 

Fotografia Joan Vidal Ventosa ( AFB) 1915 aprox

Els fulls dels padrons de l’any 1891,de l’ajuntament de Sant Gervasi, ens han permès fer una fotografia gairebé exacte dels residents i dels treballadors de la fàbrica del Passatge Forasté . 

Els nº 22 i 24 corresponien a la fàbrica . En els baixos hi vivia des del 1882, l’ Esteve Torrabadell de 57 anys, la seva dona, la Maria Forasté de 50 anys (filla d’en Francesc d’Assis Forasté), la seva filla, Dolors de 22 anys, casada amb en Simeon Aymamí, i tres fills més. Tots ells van marxar a viure al carrer Major de Sarrià l’any 1895. 

El nº 26 era la torre d’en Francesc de Paula Santonja Camprodon, constava de baixos, 1er, i 2º pis. En el padró hi podem trobar :

- En Francesc de P tenia 62 anys i els  fills del seu primer matrimoni amb la Carme Bassols (morta l'any 1870); la Dominga de 35 anys, en Mariano de 30 anys (va marxar el mateix any al casar-se amb la Conxita Teixidó), el Josep de 27 anys (aprenent de fotògraf), i l’Enric de 21 anys (estudiant de comptabilitat ).

- La Rosario Bassols de 38 anys, la segona esposa d'en Francesc de P, i els seus tres fills en comú ; el Joan de 13 anys, la Carme de 10 anys i l’Anton de 6 anys. 

En total 9 persones, ateses pel personal de servei i també per la germana gran, la Dominga, que ajudava a la Rosario en el dia a dia. 

El nº 28 constava d’uns baixos, destinats preferentment a vivenda pels treballadors, i un 1er pis que era ocupat ocasionalment, pel germà d’en Francesc de Paula, en Josep Santonja Camprodon. 

En els baixos vivien repartits en diferents espais : 

- En Manuel Reig Puigventós, jornaler de 26 anys , i el seu germà Vicenç, naturals de Sant Gervasi. Els germans Reig havien viscut amb els seus pares a la Torre Bassols del carrer Riera del Frare Blanch, propietat d’en Joan Bassols Vilà, germà de la Rosario, i més tard, l’any 1889, al carrer Farró nº 11, propietat dels Santonja Matarrodona. 

- En Josep Viñolas Baleta vdo de 86 anys (havia estat casat amb una Forasté, germana o tia de la Maria Forasté ) i els seus dos fills: en Agustí Viñolas Forasté , solter de 38 anys de professió mitger, i na Maria Viñolas Forasté, soltera de 40 anys. Aquesta família estava a la finca des del 1884 com a mínim. 

- En Joan Valls Armengol, pagès, de 58 anys, natural de Sant Feliu del Llobregat, i la seva dona, la Benita Pibernat Roses de 60 anys, natural de Sant Gervasi. La parella hi vivia des del 1884, i probablement eren els encarregats de tenir cura del jardí, de l’hort, dels animals i de la cuina de la família Santonja. 

En el primer pis, com hem dit anteriorment, era ocupat esporàdicament per en Josep Santonja Camprodon de 53 anys, regidor de l’ajuntament de Barcelona i soci de companyia Santonja i fills, la seva dona la Josefa Lloveras, i les dues filles, l’Anna de 21 anys i la Mercè de 19 anys. 

El nº 30 tenia uns baixos destinats a tenda i un primer pis ocupat pel guarda.

Una tenda on es venien productes de cinteria i galoneria, 

Primer pis on vivia el guarda de la fàbrica, en Ramón Ferran Freixas de 37 anys, natural de Rodonyà i la seva dona la Maria Guitart Pla de 26 anys, nat d’Andorra. La feina d’en Ramon era la de vigilar i mantenir en bon estat les propietats dels Santonja. Vindria a ser un manetes capaç de fer tasques de paleta, lampista, fuster, etc. La Maria pot ser que despatxés a la tenda.

Com a conclusió pel que fa al lloc de naixement, dels treballadors de la fàbrica, era majoritàriament de poblacions properes; Sant Gervasi, Barcelona, St Feliu del Llobregat, i en el cas dels guardes, d’indrets més llunyans, com Rodonyà i Andorra. Investigant anys posteriors, anys 1895 i 1900, la procedència la seguim trobant en els pobles del pla de Barcelona, com Horta i la vila de Gràcia. És possible que els jornalers de fora de Catalunya que van començar a arribar l'any 1888 per l’Exposició universal de Barcelona no arribessin a Sant Gervasi que quedava més lluny de la capital , i optessin pels pobles més ben comunicats com Vila de Gràcia, Santa Maria de Sants, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, o bé a la mateixa ciutat.

Tota aquesta investigació permet fer-nos una idea aproximada d'un  paisatge avui desaparegut i també ens dóna la possibilitat de  recuperar els noms i les vides d'unes persones oblidades pel pas inexorable del temps.

Miquel Playà Ventura