Un protector dels Santonja en el seu pas a Barcelona: Magí Solà i March

A la segona meitat del segle XVIII la família Santonja vivia a Oristà, on en Joan Santonja treballava al molí propietat de la família de la seva dona, la Rosa Solà i March. La parella va tenir 7 fills, en Josep, l'hereu, es quedaria al poble, i la filla més gran, l’Elena Santonja, seria la primera que marxaria a Barcelona.

Poble d'Oristà

 Els Solà i March eren pagesos benestants, naturals d’ Oristà, tenien terres, ramats, i també eren propietaris del Molí Solà de la Vall, on treballava en Joan Santonja. Almenys que sapiguem dos dels seus fills, germans de la Rosa Solà, van decidir anar-se’n a la ciutat. En Magí Solà i March hi va fer carrera eclesiàstica i en Josep Solà i March, germà seu, hi exercia l’ofici de veler. Els dos germans, sens dubte, van ajudar a l’Elena i després a la resta dels Santonges en la seva arribada, un des de l’Església i l’altre des del seu ofici.

 En Magí Solà i March, l’any 1753, ja ordenat capellà, redacta a Barcelona el seu primer testament (1). En aquell moment era prevere beneficiat de Santa Maria del Mar i vivía amb els Desvalls, una important família de la noblesa catalana. En Francisco Desvalls i Alegre, senyor de Poal i Gimenells. va morir l’any 1774 i l’inventari del seu testament (2) diu textualment que en Magí Sola i March tenia habitació a la seva casa de la Riera de Sant Joan, i s’encarregava de l’educació de l‘Anton Maria, un del fills del matrimoni d’en Francisco i la Manuela Desvalls i Llupià. L’altre fill es deia Joan Anton. Després de la mort del pare, en Magí, va anar a viure amb la Manuela Desvalls i els seus dos fills al palau de la seva propietat del carrer Ample.

Riera de Sant Joan segle XIX

 Mentrestant a Oristà, l’Elena Santonja degut a la mort dels seus pares, marxa del poble que l’havia vist néixer. En Magí, oncle seu, aconsegueix trobar-li unes bones cases on viure fins que a l’any 1772, l’Elena de 19 anys, demana una dot a l’ajuntament de Barcelona per a casar-se (3).El document està signat pel mateix Magí. De mica en mica van arribant a Barcelona la resta de germans Santonja. El 1776, en Gabriel Santonja, veler de la ciutat, es casa amb la Josefa Mimó (4). L’any 1785 en Bonaventura Santonja obre botiga de sastre al carrer d’en Ripoll (5), mentre el seu germà Francesc, galoner del carrer Tapineria, l’ajuda en el que seria l’orígen de la companyia Santonja. Finalment trobem un document de l’any 1797 on en Magí Solà aporta 30 lliures de moneda Barcelonesa al matrimoni entre la Maria Santonja, germana dels esmentats, i en Josep Torras (6).

Taller de sastre (Barcelona 1760)

 Les ajudes a l’Elena i a la Maria confirmen la relació dels germans Santonja amb el seu oncle, però aquest ajut va anar més enllà d’aquests dos fets puntuals i seria sens dubte un factor decisiu en el futur dels seus negocis, sobretot el dels germans Bonaventura i Francesc. Però quina capacitat d’influència tenia en Magí en aquella època? La carrera eclesiàstica d’en Magí Solà i March, doctor en teologia, prevere beneficiat de Santa Maria del Mar, i l’amistat amb en Joan Anton Desvalls (7), regidor de l’ajuntament de Barcelona, responsable dels allistaments de les milícies en els diferents conflictes de finals del XVIII i principis del XIX, ens permet afirmar que els tractes dels Santonja amb l’Església i amb l’exèrcit eren com a mínim fluïts. Els germans, i no per casualitat, es dedicaven a proveir de robes a soldats i a capellans. Així és pot entendre com en poc temps els obradors d’en Bonaventura i d’en Francesc Santonja evolucionessin positivament.

Escut família Desvalls

 En Magí Solà i March va morir l’11 de març de 1798 a les 4 de la tarda al Palau del carrer Ample d’en Joan Antoni Desvalls, on vivia des de feia anys. El testament, redactat el 1788 a Barcelona(7), escollia com a marmessors
 - L’ il•lustríssima senyora Donya Maria Emanuela Desvalls i de Lupià, marquesa de Llupià, vídua de Francesc Desvalls i de Ardena.
- L’’il•lustríssim senyor don Joan Antón Desvalls, marqués d’Alfarràs, domiciliat en aquesta ciutat de Barcelona, fill primogènit dels dos anteriors.
 - El reverent Doctor Andreu Solà, prevere, el seu nebot, en aquell temps vicerector dels hospitals generals de la vila de Madrid.
- Els reverends Joan Vila i en Francesc Cabanes, beneficiats de Sta Maria del Mar.

 Tanmateix manifesta que vol ser enterrat en el vas de la comunitat eclesiàstica on es trobi en el moment del seu decés. I que li siguin dites 400 misses, 50 d’elles pel reverend Anton Maria Desvalls i d’Ardena, deixeble seu.

 Segur que els Santonja van valorar molt la figura d’en Magí Solà i March, ja que gràcies a ell van prosperar a la Barcelona de finals del segle XVIII, la qual cosa els va permetre posar els fonaments d’una companyia sedera que tindria el seu màxim desenvolupament entre finals del segle XIX i començaments del XX.

 Miquel Playà Ventura i Albert de Sucre Carulla



 Bibliografia:

 (1) AHPB Notari: Anton Duran (any 1753)
(2) AHPB Norari: Josep Ribes i Graner (2 de desembre de 1774 )
(3) AHCB. Demanda de dot a l'Ajuntament ( any 1772 )
(4) Arxiu Arquebisbat de Barcelona. Exp matrimonials. Calaix 138.Llibre nº 152 nº 8.
(5) AHPB Notari: Miquel Arnús (19 d’abril 1785)
(6) AHPB Notari: Miquel Serra i Ponach (5 de Marc de 1797)
(7) En Joan Anton Desvalls i d’Ardena,(Barcelona, 26 d'octubre de 1740 - 10 de març de 1820), sisè marquès de Llupià, quart del Poal, marquès consort d'Alfarràs i nét d'Antoni Desvalls i de Vergós, fou un hisendat i científic català. És considerat com un dels homes més il•lustres de la Barcelona del final del segle xviii. Diputat i regidor de l’ajuntament. Va participar en la formació de les milicies en la guerra gran del 1793 i també en la resistència en la guerra del Francès. favorablement.

L' ordre Pontifícia

L'estudi de la vida dels meus avantpassats m'ha permès endinsar-me en uns fets històrics en els que la meva família en va ser protagonista. Tibar de qualsevol d'aquests fils m'ha donat la possibilitat de viatjar per la nostra història. Per exemple, l'any 1896, en Josep Santonja Camprodon, devia considerar, un cop més, que era una bona oportunitat per la companyia Fco Santonja i fills acceptar l'encàrrec que li acabaven de fer. L'església els havia escollit per la confecció de les insígnies de l'orde Pontifícia de Sant Gregori el Magne.

El fet no devia representar cap sorpresa, des de feia molt de temps el negoci de cintes de seda i passamaneria tenia com a client l'església, per tant no devia dubtar ni un moment. La relació amb la cúria venia de molt antic. El seu pare havia format part de la junta de Santa Maria del Mar l'any 1854. Ell mateix com a regidor de l'ajuntament de Barcelona, l'any 1881, era nomenat responsable de la conclusió de les obres de la catedral de Barcelona, i també formà part de les obres de construcció del temple de la nostra senyora de la Mercè, l'any 1885.

Però que era l'ordre Pontifícia i en que consistia la participació dels Santonja? L'ordre de Sant Gregori el Magne o el Gran és una ordre de cavalleria vaticana creada el 1831 pel Papa Gregori XVI, actualment sota el magisteri del Papa Francesc. Fou creada per recompensar a aquelles persones de noble nissaga que s'havien distingit per la seva lleialtat a la Santa Seu i l'església catòlica. L'encàrrec que acabaven de rebre els Santonja suposava, un cop més, un reconeixement a la llarga trajectòria de Fco Santonja i Fills.

La feina encarregada consistia en la confecció de la cinta on havia d'anar penjada l'insignia de l'ordre Pontifícia. Aquesta va ser entregada a l'alcalde de Barcelona, en Josep Maria Nadal i Vilardaga, distingit pel seu paper en defensa dels valors catòlics i apostòlics a la nostra ciutat.

Com a anècdota, cal dir que en aquell moment, en Josep Santonja era regidor de l'ajuntament de Barcelona pel mateix partit polític, el lliberal conservador, que l'alcalde distingit. No és estrany, doncs, que l'encàrrec anés a parar amb ell. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!

El final de la Cia Santonja

 Què va passar l'any 1935? El presagi d'una davallada que portaria a la família Santonja a tancar un negoci amb 150 anys d'història a la ciutat de Barcelona. Quedava lluny el 1785 quan en Bonaventura Santonja i en Francesc Santonja Solà iniciaven una aventura en el ram del tèxtil, un com a sastre i l'altre com a galoner a l'obrador del carrer Ripoll i més endavant al carrer Tapineria. Què va passar l'any 35 perquè tants esforços no donessin els fruits esperats. Faltava un any per començar la guerra civil i el clima en aquells moments no era gens bo per l'economia del país. Al front de la companyia estava l' Enric Santonja Bassols i els primers símptomes de crisis començaven a aparèixer. Damunt la taula de l'Enric tenia una demanda per impagament del local que havia llogat al carrer Via Laietana feia 4 anys amb la finalitat de vendre els productes de la fàbrica del Carrer Cortines. Per fer-li front va demanar 75.000 ptes al banc hipotecari d'Espanya i va hipotecar la fàbrica. Aquest contratemps que per si sol no hauria tingut més importància, aniria acompanyat d'un altre dificultat encara més gran: el començament de la guerra civil Espanyola.

L'any 1936 va ser un any molt desgraciat per la família Santonja i pel nostre país. El 22 d'agost a les 6,30 de la tarda va ser assassinat, en Miquel Ventura Surinyac, gendre de l'Enric, al Passeig de Sant Gervasi, davant de l'hotel de la Rotonda. Posteriorment la CNT va incautar el negoci i col.lectivitzava la fàbrica, perden la família tot el control de la mateixa, malgrat que, segons els documents trobats, l'Enric el van deixar de caixer, però sense veu ni vot en la presa de decisions fonamentals.

Els tres anys de conflicte van significar per l'empresa un cop massa dur i la postguerra va ser molt pitjor. La caiguda de la demanda interior i l'escassedat de matèria prima per fer funcionar els telers van ser dos factors molt negatius. Alhora, els deutes de l'any 35, interromputs per la guerra, van aparèixer una altra vegada, i la reclamació de les pèrdues degudes al conflicte no obtenien cap resposta per part de les autoritats franquistes. A tot això cal afegir que a l'any 1941 va morir la dona de l'Enric, la Mª Assumpció Planells i tres anys més tard el mateix Enric Santonja Bassols.

El successor de la Cia va ser el fill gran del matrimoni Santonja i Planells, l'Enric Santonja Planells, que com deia la meva àvia no estava preparat per al repte de refundar el negoci. L'Enric havia crescut com un nen de casa bien i en el moment de màximes dificultats no va saber assumir responsabilitats. Així que un cop mort el seu pare, amb les seves germanes com a espectadores, va anar desmuntant mica en mica la feina de tantes generacions. L'any 1944 i 45 es va dedicar a pagar deutes antics a diferents proveïdors: Tecla Sala hilados y torcidos de Algodón, Manuel Ferrer Balaux sucesor de J Tarascó Riera (fundada l'any 1831 a la Plaça de Sant Pere nº 3), paga 7.214 ptes a Elias Serraviñals, montador de telers i maquinària (carrer St Pere Mitjà nº 67), a Emilio Villaronga de la fàbrica de Passamaneria, cintes i cordons del carrer Nàpols nº 268, un deute de 541 ptes i per últim paga 485 ptes a Manufacturas Borràs, S.A.

L'any 1950 va demanar a l'arquitecte Joaquin Porqueras una valoració i avaluació de l'estat de les fàbriques i cases de Portal Nou. El preu de tot el conjunt era de 1.042.800 ptes. En el document es deia que la fàbrica de Naipes ocupava la planta baixa i el primer pis, i que la fàbrica de cintes, la resta de pisos superiors. També s'esmentava que un local de Portal Nou era ocupat per una fàbrica de cutxilles (Massons) i l'altra per una fàbrica de licors ( Lassurt ). La intenció de tot plegat era demanar a les autoritats franquistes la restitució dels béns pels perjudicis causats durant la guerra civil. El resultat de la demanda va ser un fracàs, no van veure ni un duro.

La fi de la Companyia "Fco Santonja e hijos" cada cop estava més a prop, fins que l'any 1954 , l'Enric Santonja Planells, amb la conformitat de les seves germanes, va vendre la meitat de les fàbriques i les cases de Portal Nou, també la casa-torre del passatge Forasté construïda als anys 20 del segle XX. Amb el capital obtingut l'hereu dels Santonja va marxar a Xile on sembla que va instal.lar- s'hi sense gaire èxit. La signatura de venda va posar fi a 170 anys d'activitat en el ram de la seda a Barcelona.

La història de la companyia Santonja com la de tantes petites i mitjanes empreses, avui desaparegudes del nostre país, ens desvetlla molts interrogants del procés de desenvol.lupament del sector seder que va del segle XVIII al XX.

Autor: Miquel Playà