dijous, 5 de novembre de 2020

Els Bassols i la Jamància

Tot es va embolicar en aquell mes de setembre de l’any 1843. La ciutat vivia un nou conflicte  i va patir durant tres mesos un bombardeig que va deixar  destruïdes o afectades un terç de les seves cases  i importants desperfectes a la  façana marítima. Expliquen les cròniques que van desaparèixer els animals domèstics, per la fam i la manca de provisions degut a l’aïllament a que es va  sotmetre la ciutat, La xifra de morts no va ser més gran -una mica més de 300-, gràcies al fet que tot aquell que comptava amb parents al camp o disposava de suficients recursos ja havia fugit. Era la revolta de la Jamància  de caire popular que s’oposava al centralisme de Madrid que ofegava amb impostos les iniciatives d’una ciutat que lluitava per sortir de la misèria i dels salaris baixos dels seus treballadors. Davant el perill que això suposava per a la monarquia de la reina nena Isabel II, el recent ascendit brigadier Prim, va decidir assetjar la ciutat per terra i per mar. La Jamància apuntava una primera proposta democràtica, l’esclafament de la qual va suposar la fallida d’un projecte de progrés per a l’Espanya liberal: van caure sobre Barcelona  uns 12.000 projectils.


Bombardeig Barcelona 1843

La família Bassols havia arribat a Barcelona a finals del segle XVIII procedent d’Olot. Les primeres notícies que  tenim  són del 1807 quan en Joan Bassols, casat amb la Paula Tresserras, vol modificar obertures del 1er i 2 on pis amb balcons, de la casa que té al carrer Assahonadors. El cap de família es dedicava a l’ofici de cadiraire, tenia botiga i obrador, i pel que sembla li devia anar prou bé ja que en pocs anys compra diverses finques. Així  el podem trobar al carrer Calderers l’any 1818, i més tard, el 1829, al carrer de la Bòria, on també tenien  botiga i  negoci de galoneria la família Santonja,  amb els que pactarien dos matrimonis en el futur. En una ciutat d’oportunitats pels emprenedors, no sense dificultats per la contínua  inestabilitat política, el matrimoni format pel Joan Bassols i la Paula Tresserras van tenir, almenys que sapiguem, dos fills, el gran, l’Antoni que va seguir l’ofici de cadiraire i el petit en Joan Bassols que va compaginar l’administració del patrimoni heretat del pare amb l’ofici de teixidor de vels.

Barcelona finals segle XVIII

Els dos germans tenen una bona posició econòmica fruit del llegat del seu pare, del seu esforç,  i també de les aliances matrimonials que els van permetre  augmentar el  patrimoni i també eixamplar els seus respectius negocis. Aleshores en Joan Bassols Tresseras es va casar aproximadament cap al 1840, un cop acabada la primera guerra Carlina ( 1833 – 1840 ), amb la Rita Villà, d’una família de similar posició socio econòmica. Encara que amb els documents consultats no podem deduir el pensament polític del matrimoni es fàcil pensar que davant del conflicte Carlí  on s’enfrontaven,  dit de manera simplificada, dues idees contraposades, ells estarien a favor de les idees lliberals que defensaven el progrés econòmic i la industrialització del país. El pensament lliberal era més propi de les ciutats enfront de la resistència al progrés més corrent en les zones rurals.


1ª Guerra Carlina (1833 - 1840 )

L’any 1842, la Rita Villà, esposa d’en Joan Bassols Tresserras, va adquirir una casa  torre amb una porció de terra amb una tanca situada al costat de la riera del Frare Blanch, en el terme de sant Gervasi, al preu de 2.700 lliures. Un any més tard, concretament el 17 d’octubre de 1843 en Joan Bassols Tresserras, la seva família , i els seus acompanyants, un total de 16 persones,  arribaven a la casa fugint de Barcelona d’una manera precipitada i amb  l’imprescindible per tal passar-hi una temporada. El poble de Sant Gervasi, on es trobaven refugiats, tenia en aquell moment molt poca població i estava format per cases de pagès aïllades, per terres conreu,  i alguna finca senyorial. Els Barcelonins que podien fugien cap  a Sant Andreu,  Gràcia,  Horta, Sarrià,  Sant Gervasi, o bé a altres indrets més allunyats, esperant que s’acabés el conflicte

La troballa d’un document del 1843 de l’arxiu de Sarrià Sant Gervasi ens ha permès poder reviure aquell episodi. Podem saber el nom, l’edat, i l’ofici de  totes les  persones que es van instal·lar a la casa propietat de la família Bassols. El grup el formaven, en Joan Bassols d’ofici de teixidor de vels, la seva dona, la Rita Villà, la sogra, el  cunyat, la filla, i una  minyona de 14 anys, la Francisca Salvo. També formaven part del grup, la família Carbonell, composta per en Joaquim Carbonell, cadiraire, la seva dona, tres fills i la seva minyona. Per altra banda també hi estava la  Fca Mundi, vda, amb dos fills, i per últim, en Pere Babra d’ofici sabater. En total, com ja he dit anteriorment, setze persones que van trobar en aquella casa un refugi segur

Padró d'expatriats 1843 (Arxiu Sarrià Sant Gervasi )

El confinament  a la casa Bassols, que anys més tard es convertiría en el museu Bassols gràcies a la iniciativa del fill petit d’en Joan Bassols, encara per néixer aquell 1843,  va ser breu, ja que dos mesos més tard, el 19 de novembre la  junta suprema revolucionària signaria la rendició amb la qual cosa es donava per acabada la revolta de la Jamància.


Miquel Playà




dimarts, 26 de maig de 2020

Un protector dels Santonja en el seu pas a Barcelona: Magí Solà i March

A la segona meitat del segle XVIII la família Santonja vivia a Oristà, on en Joan Santonja treballava al molí propietat de la família de la seva dona, la Rosa Solà i March. La parella va tenir 7 fills, en Josep, l'hereu, es quedaria al poble, i la filla més gran, l’Elena Santonja, seria la primera que marxaria a Barcelona.


Poble d'Oristà


 Els Solà i March eren pagesos benestants, naturals d’ Oristà, tenien terres, ramats, i també eren propietaris del Molí Solà de la Vall, on treballava en Joan Santonja. Almenys que sapiguem dos dels seus fills, germans de la Rosa Solà, van decidir anar-se’n a la ciutat. En Magí Solà i March hi va fer carrera eclesiàstica i en Josep Solà i March, germà seu, hi exercia l’ofici de veler. Els dos germans, sens dubte, van ajudar a l’Elena i després a la resta dels Santonges en la seva arribada, un des de l’Església i l’altre des del seu ofici.

 En Magí Solà i March, l’any 1753, ja ordenat capellà, redacta a Barcelona el seu primer testament (1). En aquell moment era prevere beneficiat de Santa Maria del Mar i vivía amb els Desvalls, una important família de la noblesa catalana. En Francisco Desvalls i Alegre, senyor de Poal i Gimenells. va morir l’any 1774 i l’inventari del seu testament (2) diu textualment que en Magí Sola i March tenia habitació a la seva casa de la Riera de Sant Joan, i s’encarregava de l’educació de l‘Anton Maria, un del fills del matrimoni d’en Francisco i la Manuela Desvalls i Llupià. L’altre fill es deia Joan Anton. Després de la mort del pare, en Magí, va anar a viure amb la Manuela Desvalls i els seus dos fills al palau de la seva propietat del carrer Ample.

Riera de Sant Joan segle XIX


 Mentrestant a Oristà, l’Elena Santonja degut a la mort dels seus pares, marxa del poble que l’havia vist néixer. En Magí, oncle seu, aconsegueix trobar-li unes bones cases on viure fins que a l’any 1772, l’Elena de 19 anys, demana una dot a l’ajuntament de Barcelona per a casar-se (3).El document està signat pel mateix Magí. De mica en mica van arribant a Barcelona la resta de germans Santonja. El 1776, en Gabriel Santonja, veler de la ciutat, es casa amb la Josefa Mimó (4). L’any 1785 en Bonaventura Santonja obre botiga de sastre al carrer d’en Ripoll (5), mentre el seu germà Francesc, galoner del carrer Tapineria, l’ajuda en el que seria l’orígen de la companyia Santonja. Finalment trobem un document de l’any 1797 on en Magí Solà aporta 30 lliures de moneda Barcelonesa al matrimoni entre la Maria Santonja, germana dels esmentats, i en Josep Torras (6).

Taller de sastre (Barcelona 1760)


 Les ajudes a l’Elena i a la Maria confirmen la relació dels germans Santonja amb el seu oncle, però aquest ajut va anar més enllà d’aquests dos fets puntuals i seria sens dubte un factor decisiu en el futur dels seus negocis, sobretot el dels germans Bonaventura i Francesc. Però quina capacitat d’influència tenia en Magí en aquella època? La carrera eclesiàstica d’en Magí Solà i March, doctor en teologia, prevere beneficiat de Santa Maria del Mar, i l’amistat amb en Joan Anton Desvalls (7), regidor de l’ajuntament de Barcelona, responsable dels allistaments de les milícies en els diferents conflictes de finals del XVIII i principis del XIX, ens permet afirmar que els tractes dels Santonja amb l’Església i amb l’exèrcit eren com a mínim fluïts. Els germans, i no per casualitat, es dedicaven a proveir de robes a soldats i a capellans. Així és pot entendre com en poc temps els obradors d’en Bonaventura i d’en Francesc Santonja evolucionessin positivament.

Escut família Desvalls


 En Magí Solà i March va morir l’11 de març de 1798 a les 4 de la tarda al Palau del carrer Ample d’en Joan Antoni Desvalls, on vivia des de feia anys. El testament, redactat el 1788 a Barcelona(7), escollia com a marmessors
 - L’ il•lustríssima senyora Donya Maria Emanuela Desvalls i de Lupià, marquesa de Llupià, vídua de Francesc Desvalls i de Ardena.
- L’’il•lustríssim senyor don Joan Antón Desvalls, marqués d’Alfarràs, domiciliat en aquesta ciutat de Barcelona, fill primogènit dels dos anteriors.
 - El reverent Doctor Andreu Solà, prevere, el seu nebot, en aquell temps vicerector dels hospitals generals de la vila de Madrid.
- Els reverends Joan Vila i en Francesc Cabanes, beneficiats de Sta Maria del Mar.

 Tanmateix manifesta que vol ser enterrat en el vas de la comunitat eclesiàstica on es trobi en el moment del seu decés. I que li siguin dites 400 misses, 50 d’elles pel reverend Anton Maria Desvalls i d’Ardena, deixeble seu.

 Segur que els Santonja van valorar molt la figura d’en Magí Solà i March, ja que gràcies a ell van prosperar a la Barcelona de finals del segle XVIII, la qual cosa els va permetre posar els fonaments d’una companyia sedera que tindria el seu màxim desenvolupament entre finals del segle XIX i començaments del XX.

 Miquel Playà Ventura i Albert de Sucre Carulla



 Bibliografia:

 (1) AHPB Notari: Anton Duran (any 1753)
(2) AHPB Norari: Josep Ribes i Graner (2 de desembre de 1774 )
(3) AHCB. Demanda de dot a l'Ajuntament ( any 1772 )
(4) Arxiu Arquebisbat de Barcelona. Exp matrimonials. Calaix 138.Llibre nº 152 nº 8.
(5) AHPB Notari: Miquel Arnús (19 d’abril 1785)
(6) AHPB Notari: Miquel Serra i Ponach (5 de Marc de 1797)
(7) En Joan Anton Desvalls i d’Ardena,(Barcelona, 26 d'octubre de 1740 - 10 de març de 1820), sisè marquès de Llupià, quart del Poal, marquès consort d'Alfarràs i nét d'Antoni Desvalls i de Vergós, fou un hisendat i científic català. És considerat com un dels homes més il•lustres de la Barcelona del final del segle xviii. Diputat i regidor de l’ajuntament. Va participar en la formació de les milicies en la guerra gran del 1793 i també en la resistència en la guerra del Francès. favorablement.

dilluns, 13 d’abril de 2020

La casa museu d'en Joan Bassols Villà

Un matí d’estiu de l’any 1912 en Joaquim Folch i Torres de la Veu de Catalunya visitava la casa museu, que tenia el doctor Bassols a la falda del Tibidabo. Explicava que just abans d’arribar a la casa, hi havia un pont fet de baranes modernistes, sota del qual passava el torrent del Maduixer que baixava de la serra de Collserola. Segons relata el periodista des d’aquell lloc privilegiat, alçat, podia veure el Putxet i la Vila de Sant Gervasi, enmig d’una vall florida, on la tranquil•litat i el silenci encara respectaven un entorn envaït per la burgesia barcelonina des de finals del segle XIX.


Vall del Frare Blanch

 Un cop a l’interior de la propietat, el periodista queda captivat per la frondositat d’un jardí ben cuidat amb cascades d’aigua i glorietes ombrívoles que donaven a l’espai un aire romàntic i alhora el remuntaven a temps passats. De la casa destaca les galeries amplíssimes amb columnes jòniques i arcades de perfectes proporcions, així com els balcons majestuosos des d’on els amos de la casa devien contemplar, sense cap obstacle, el paisatge que s’estenia als seus peus.

Casa Museu Bassols any 1912

 Tot seguit, en Joaquim Folch i Torres fa una lloança i descripció detallada de tot el contingut del museu, des de la Biblioteca a la col•lecció de fòssils, passant pel recull de monedes antigues, el mobiliari antic, les ceràmiques exposades a les golfes, la vitrina d’ objectes religiosos, un  herbari , i una important biblioteca.


Biblioteca i herbari


 Però qui era el doctor Bassols i com arriba a crear un museu a la seva torre d’estiueig? En Joan Bassols Villà va néixer el 13 de juny de 1852 al carrer Amargós nº 1. Era el petit de tres germans, el seu pare, en Joan Bassols Tresserras , era veler de la ciutat de Barcelona. Un cop acabat els estudis primaris i el batxillerat, va cursar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1874.

 En Joan Bassols Villà tenia consulta al carrer Portaferrisa i més tard obre una botiga d’aparells ortopèdics al carrer Diputació nº 344, mentre vivia al carrer Xuclà nº 15 pral amb la seva dona, la Dolors Cortés. La parella no va tindre fills i tenia la segona residència al carrer dell frare Blanch on la família Bassols havia adquirit una casa torre a meitats de segle..

 Els diaris de l’època publiquen que en Joan Bassols és membre de la Reial Acadèmia de les ciències i les arts de Barcelona, situada a la Rambla de Barcelona, fundada l’any 1764 , que és dedicava a reunir els científics catalans per discutir i presentar els avenços científics en els camps de la meteorologia, astronomia, sismologia, etc. També pertany a la junta del col•legi de metges i és membre de la junta de la Casa provincial de maternitat i expòsits.

 L’any 1903, el Cardenal Casañas celebra la santa misa a la capella particular que té la familia Bassols a la seva casa torre, dita familiarment “ Villa Dolors”. L’any 1905 Joan Bassols Villà beneeix la campana que té a la seva capella, la bategen amb el nom de “ Joana “. A la festa hi assisteix molta gent de la societat Barcelonina i veïns de Sant Gervasi, i tot seguit s’aprofita per inaugurar la col•lecció de minerals i fòssils del Doctor Bassols.

Cardenal Casañas

Des que tenim la primera noticia de la torre Bassols fins la mort del doctor Joan Bassols Villà, la casa es converteix en el Museu Bassols amb capella oberta al públic. Estan documentades continues visites de tipus científic per coneguts naturalistes de l’època, algunes guiades pel mateix Joan Bassols. També visita la casa el cardenal Casañas que fa donació dels seus objectes personals, i també rep a religiosos de l’ordre Benedictina de Montserrat amb els quals tenia una estreta relació.

 El ventall d’interessos d’en Joan Bassols Villà era molt variat, però dels escrits que ens han pogut arribar destaquen els que parlen de meteorologia, on aprofita per reclamar insistentment la construcció d’un observatori meteorològic al cim de Sant Geroni a Montserrat que finalment va ser una realitat l’any 1912.

 La última noticia que tenim d’en Joan Bassols Villà és del 1915 quan la revista Montserratina publica en el mes de juliol la seva mort. De la casa museu del carrer del Frare Blanch i de tot el seu contingut no en sabem res més. Es possible que se’n fes una donació a la ciutat de Barcelona, o bé es repartís entre els fills de la seva única germana, la Rosario Bassols Villà.

Miquel Playà Ventura

diumenge, 11 de juny de 2017

El Xocolater del carrer Argenteria

El carrer Plateria perdia l'any 1869 un obrador on s'elaborava i es venia xocolata. A la guia de Barcelona de 1857 ja es parla de “lonja de chocolate elaborado a mano”. El seu propietari es deia Josep Parellada Murgades i era el continuador de l'ofici que havia començat el seu pare, en Remigio Parellada, natural de Santa Creu d'Olorda. En Josep es va morir a la casa nº 19, on havien viscut i treballat amb el seu pare almenys des del 1842, en un carrer molt comercial on abundaven des de feia segles els negocis d'argenters.




 Per fer-nos una idea en aquell moment hi havien 10 joieries funcionant: en Rafel Albareda en tenia una al numero 55, en Francisco Alorda al nº 52, els Carreras i Duran tenien tendes al nº 9,10,49 i 64, els Cabot ocupaven les finques 33,42,43,i en Pere Soler i Perich, guanyador de dos medalles d'or i una de plata a les Exposicions del 1825,1828 i 1845, es podia trobar al nº 63. A banda de les botigues dels argenters el carrer tenia altres tipus de negocis que ocupaven l'espai que anava des de la plaça de l'Àngel fins la Basílica de Santa Maria del Mar. Buscant a la guia de Barcelona de 1857 hi vaig poder trobar uns quants establiments de cintes i sedes, molt habituals en aquella època. En Pere Vidal tenia el seu establiment en el nº 69, en Josep Borrull en el 68, el Salvador Capdevila en el 23, i finalment el que més ens interessa, en Francisco Santonja ocupava el nº 28.




 En Francisco Santonja Bruguera va comprar en l'any 1847 la finca del carrer Plateria nº 28-30 que havia estat un antic negoci argenter. En aquell moment la seva dona era la Mercedes Camprodon i Batlle i portaven 12 anys casats. Un germà d'aquesta, en Fco Camprodon, estava casat amb la Maria Parellada, germana del xocolater, que seria la que heretaria l'obrador de xocolata.

El xocolater difunt i en Fco Santonja es coneixien des de feia uns anys, els vincles familiars i la proximitat dels dos negocis ho poden demostrar sense cap dubte. De totes maneres no he trobat fins ara cap document que els relacioni directament, en tot cas és lògic perquè es dedicaven a activitats totalment diferents.

 Els Parellada no van continuar en el negoci del xocolata del carrer Plateria ja que en Josep no tenia fills , i la seva germana, la Maria, la seva hereva, ho va voler deixar. El que si hem pogut recuperar, gràcies a l'arxiu de notaris, és l'inventari de l'any 1869.




 Inventari de Josep Parellada i Morgades, xocolater.

 A la Tenda

- Un armari de fusta de portes de vidre per col.locar el xocolata elaborat 240 rals
- Un mostrador de fusta amb els seus calaixos 120 rals
- 8 lliures de xocolata elaborat 48 rals
- 2 pedres per moldre el cacau i fabricar xocolata 440 rals
- Un morter 60 rals
- Diverses eines i utensilis de l'ofici de xocolater 300 rals
- Una màquina per triturar el cacau 80 rals
- Una màquina per moldre canyella 400 rals
- Diversos motllos de llauna per fer tauletes de xocolata 60 rals
- Globus i canonada per a gas 60 rals

 Total: 1808 rals


( AHPB Notari: Francisco Javier Moreu. 1869 )

dimecres, 12 d’abril de 2017

El gremi de galoners i les bullangues

El darrer terç del segle XVIII, el moment de l'arribada a Barcelona, i la primera meitat del segle XIX quan la meva família es consolida a la ciutat, són encara per mi un terreny poc conegut. Les dades que s'han trobat, sobretot a l'arxiu de notaris, són encara insuficients per explicar l'evolució dels Santonja, des que van arribar fins al moment de la seva màxima expansió, a la segona meitat del segle XIX.

 Dels primers anys sabem que dos dels germans treballaven a la ciutat, en Francesc, casat amb la Maria Bruguera, al carrer Tapineria nº 10 en l'ofici de galoner, i en Bonaventura al carrer d'en Ripoll fent de sastre, dels altres no en tenim gaires més dades que el seu naixement, l'ofici, i cap document que ens aporti més detalls.

 El fill d'en Francesc i la Maria, en Francesc Santonja Bruguera, objecte de diversos articles al blog, va ser el continuador de l'ofici, ja que el seu únic germà varó va exercir de metge i la resta de germans eren noies. De la primera part de la seva vida no en tenim gaires dades, és a partir de l'any 1847, quan adquireix la finca del carrer Plateria per instal·lar-hi botiga i obrador, que els documents es succeïxen de manera ininterrompuda fins la seva mort, l'any 1874.

 A on podia trobar la informació que em faltava per poder entendre la primera part de la seva vida? En una visita a l'arxiu de notaris de Barcelona  vaig localitzar un notari que treballava pel gremi de galoners, jo sabia que en Francesc en formava part, com a mínim des del 1832. L'acta del gremi era del 10 de gener de 1836, on en Francesc Santonja, prohom del gremi, junt amb d'altres membres de l'entitat, expressaven el seu rebuig i preocupació pels aldarulls i anarquia del moment i al mateix temps felicitaven l'arribada del capità general i demés autoritats.



Baró de Meer

Em puc imaginar els membres del gremi preocupats per la conflictivitat que es vivia des de feia temps a la ciutat . Les revoltes o bullangues, com es deien en aquell temps, eren continues des de la mort de Ferran VII. L'enfrontament entre els defensors d'un canvi ( els lliberals) i els partidaris de l'antic règim eren continus. Els treballadors, cansats de la misèria en la que vivien, van aprofitar per demanar millores en les condicions de treball, i acabar amb el regim absolutista que els oprimia.


La Ciutadella


 En els primers dies del 1836 un grup de revoltats es va dirigir a la ciutadella i van executar a un grup de Carlins que hi estaven empresonats. La repressió per part del govern de Madrid va ser brutal, van ser deportats a Canàries i Cuba sis artesans i menestrals, quatre militars i sis caps de la milícia Nacional. També va ser nomenat un nou governador general, el Baró de Meer. L'ajuntament moderat, la junta de comerç, la comissió de fàbriques, i els gremis, es van inclinar per reprovar la revolta i van optar per la moderació.

Miquel Playà

dilluns, 27 de febrer de 2017

L'Ictíneo i els Santonja

El 15 de juliol de 1861 es publicava a la Corona, diari de caire progressista i catalanista fundat per Victor Balaguer, la notícia d' una subscripció popular promoguda per una junta formada per amics i entusiastes del projecte de submarí de Narcís Monturiol, amb la finalitat de recaptar fons per als assajos de l'Ictíneo II. Membres destacats de la burgesia Barcelonina componien aquella junta, per exemple:

 Francisco Puig i Esteve Julian Maresma Baró de Monclar Marqués d'Alfarràs Miguel Girona Francisco Barret Juan Muntadas Victor Balaguer ....... Francisco Santonja.


Diari la Corona 


La sorpresa va ser trobar en Francisco Santonja implicat en un projecte d'aquesta naturalesa.

Recordem que el primer Ictíneo, construït entre el 1856 i el 1859, es va provar al port de Barcelona el 1859. Aquest submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, imitava la forma d'un peix . Va fer més de 70 immersions durant les quals es va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per a la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. L'èxit parcial del projecte no suposà cap tipus de suport governamental. En conseqüència, Monturiol es va veure obligat a demanar ajuda a la societat benestant de l'època. És posà en marxa una subscripció popular que assolí 300.000 pessetes de ciutadans de l'Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l'empresa “La Navegación Submarina” amb l'objectiu de desenvolupar el nou submarí.

Ictíneo I

La participació d'en Francisco Santonja, junt amb personatges tan importants del país, com Victor Balaguer, Miquel Girona, el Marqués d'Alfarràs, etc, va possibilitar la continuïtat del projecte. És molt emocionant per a mi la col·laboració de la meva família en aquest afer. No he trobat en tots aquests anys,de recerca d'informació genealògica, gaires notícies com aquesta. Sempre he pensat, i poder no m'equivoco gaire, que els Santonja, no estaven gaire interessats en el món de la ciència i la cultura del nostre país, sempre me'ls he imaginat preocupats exclusivament per la marxa dels seus negocis. El suport a la causa d'en Narcís Monturiol em demostra que poder estava equivocat. També és veritat que si fóssim una mica malpensats podríem arribar a pensar que la seva participació fos una operació d'imatge molt ben pensada. De totes maneres mai sabrem les veritables intencions i tampoc es qüestió de treure mèrit a l'acció.


Narcís Monturiol


 Seguint amb la història que ens interessa, en Monturiol va dissenyar l'Ictíneo II amb tecnologies i elements més avançats . Aquest submarí va ser avarat el 2 d'octubre de 1864. Va ser un disseny revolucionari, ja que incorporava una màquina de vapor per a la seva propulsió. Malgrat els espectaculars avenços, el submarí encara tenia problemes: per exemple, en el seu interior la temperatura era molt elevada i això en limitava l’estona de navegació. La persistent manca de suport de les autoritats Espanyoles va suposar finalment que a l'any 1868 , l'Ictíneo II, fos venut com a ferralla.

Icíneo II


Ens podem imaginar la decepció d'en Francisco Santonja i la resta de la junta que el va ajudar en una aventura que esdevindria fallida, sobretot per la manca de recolzament de les institucions Espanyoles.

dijous, 16 de febrer de 2017

La febre de plata


L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.
Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

Com va decidir invertir en un negoci com aquell, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.




La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.




La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.





No és inversemblant que algún conegut dels Santonja fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

Tot això encara no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.