dimarts, 26 de maig de 2020

Un protector dels Santonja en el seu pas a Barcelona: Magí Solà i March

A la segona meitat del segle XVIII la família Santonja vivia a Oristà, on en Joan Santonja treballava al molí propietat de la família de la seva dona, la Rosa Solà i March. La parella va tenir 7 fills, en Josep, l'hereu, es quedaria al poble, i la filla més gran, l’Elena Santonja, seria la primera que marxaria a Barcelona.


Poble d'Oristà


 Els Solà i March eren pagesos benestants, naturals d’ Oristà, tenien terres, ramats, i també eren propietaris del Molí Solà de la Vall, on treballava en Joan Santonja. Almenys que sapiguem dos dels seus fills, germans de la Rosa Solà, van decidir anar-se’n a la ciutat. En Magí Solà i March hi va fer carrera eclesiàstica i en Josep Solà i March, germà seu, hi exercia l’ofici de veler. Els dos germans, sens dubte, van ajudar a l’Elena i després a la resta dels Santonges en la seva arribada, un des de l’Església i l’altre des del seu ofici.

 En Magí Solà i March, l’any 1753, ja ordenat capellà, redacta a Barcelona el seu primer testament (1). En aquell moment era prevere beneficiat de Santa Maria del Mar i vivía amb els Desvalls, una important família de la noblesa catalana. En Francisco Desvalls i Alegre, senyor de Poal i Gimenells. va morir l’any 1774 i l’inventari del seu testament (2) diu textualment que en Magí Sola i March tenia habitació a la seva casa de la Riera de Sant Joan, i s’encarregava de l’educació de l‘Anton Maria, un del fills del matrimoni d’en Francisco i la Manuela Desvalls i Llupià. L’altre fill es deia Joan Anton. Després de la mort del pare, en Magí, va anar a viure amb la Manuela Desvalls i els seus dos fills al palau de la seva propietat del carrer Ample.

Riera de Sant Joan segle XIX


 Mentrestant a Oristà, l’Elena Santonja degut a la mort dels seus pares, marxa del poble que l’havia vist néixer. En Magí, oncle seu, aconsegueix trobar-li unes bones cases on viure fins que a l’any 1772, l’Elena de 19 anys, demana una dot a l’ajuntament de Barcelona per a casar-se (3).El document està signat pel mateix Magí. De mica en mica van arribant a Barcelona la resta de germans Santonja. El 1776, en Gabriel Santonja, veler de la ciutat, es casa amb la Josefa Mimó (4). L’any 1785 en Bonaventura Santonja obre botiga de sastre al carrer d’en Ripoll (5), mentre el seu germà Francesc, galoner del carrer Tapineria, l’ajuda en el que seria l’orígen de la companyia Santonja. Finalment trobem un document de l’any 1797 on en Magí Solà aporta 30 lliures de moneda Barcelonesa al matrimoni entre la Maria Santonja, germana dels esmentats, i en Josep Torras (6).

Taller de sastre (Barcelona 1760)


 Les ajudes a l’Elena i a la Maria confirmen la relació dels germans Santonja amb el seu oncle, però aquest ajut va anar més enllà d’aquests dos fets puntuals i seria sens dubte un factor decisiu en el futur dels seus negocis, sobretot el dels germans Bonaventura i Francesc. Però quina capacitat d’influència tenia en Magí en aquella època? La carrera eclesiàstica d’en Magí Solà i March, doctor en teologia, prevere beneficiat de Santa Maria del Mar, i l’amistat amb en Joan Anton Desvalls (7), regidor de l’ajuntament de Barcelona, responsable dels allistaments de les milícies en els diferents conflictes de finals del XVIII i principis del XIX, ens permet afirmar que els tractes dels Santonja amb l’Església i amb l’exèrcit eren com a mínim fluïts. Els germans, i no per casualitat, es dedicaven a proveir de robes a soldats i a capellans. Així és pot entendre com en poc temps els obradors d’en Bonaventura i d’en Francesc Santonja evolucionessin positivament.

Escut família Desvalls


 En Magí Solà i March va morir l’11 de març de 1798 a les 4 de la tarda al Palau del carrer Ample d’en Joan Antoni Desvalls, on vivia des de feia anys. El testament, redactat el 1788 a Barcelona(7), escollia com a marmessors
 - L’ il•lustríssima senyora Donya Maria Emanuela Desvalls i de Lupià, marquesa de Llupià, vídua de Francesc Desvalls i de Ardena.
- L’’il•lustríssim senyor don Joan Antón Desvalls, marqués d’Alfarràs, domiciliat en aquesta ciutat de Barcelona, fill primogènit dels dos anteriors.
 - El reverent Doctor Andreu Solà, prevere, el seu nebot, en aquell temps vicerector dels hospitals generals de la vila de Madrid.
- Els reverends Joan Vila i en Francesc Cabanes, beneficiats de Sta Maria del Mar.

 Tanmateix manifesta que vol ser enterrat en el vas de la comunitat eclesiàstica on es trobi en el moment del seu decés. I que li siguin dites 400 misses, 50 d’elles pel reverend Anton Maria Desvalls i d’Ardena, deixeble seu.

 Segur que els Santonja van valorar molt la figura d’en Magí Solà i March, ja que gràcies a ell van prosperar a la Barcelona de finals del segle XVIII, la qual cosa els va permetre posar els fonaments d’una companyia sedera que tindria el seu màxim desenvolupament entre finals del segle XIX i començaments del XX.

 Miquel Playà Ventura i Albert de Sucre Carulla



 Bibliografia:

 (1) AHPB Notari: Anton Duran (any 1753)
(2) AHPB Norari: Josep Ribes i Graner (2 de desembre de 1774 )
(3) AHCB. Demanda de dot a l'Ajuntament ( any 1772 )
(4) Arxiu Arquebisbat de Barcelona. Exp matrimonials. Calaix 138.Llibre nº 152 nº 8.
(5) AHPB Notari: Miquel Arnús (19 d’abril 1785)
(6) AHPB Notari: Miquel Serra i Ponach (5 de Marc de 1797)
(7) En Joan Anton Desvalls i d’Ardena,(Barcelona, 26 d'octubre de 1740 - 10 de març de 1820), sisè marquès de Llupià, quart del Poal, marquès consort d'Alfarràs i nét d'Antoni Desvalls i de Vergós, fou un hisendat i científic català. És considerat com un dels homes més il•lustres de la Barcelona del final del segle xviii. Diputat i regidor de l’ajuntament. Va participar en la formació de les milicies en la guerra gran del 1793 i també en la resistència en la guerra del Francès. favorablement.

dilluns, 13 d’abril de 2020

La casa museu d'en Joan Bassols Villà

Un matí d’estiu de l’any 1912 en Joaquim Folch i Torres de la Veu de Catalunya visitava la casa museu, que tenia el doctor Bassols a la falda del Tibidabo. Explicava que just abans d’arribar a la casa, hi havia un pont fet de baranes modernistes, sota del qual passava el torrent del Maduixer que baixava de la serra de Collserola. Segons relata el periodista des d’aquell lloc privilegiat, alçat, podia veure el Putxet i la Vila de Sant Gervasi, enmig d’una vall florida, on la tranquil•litat i el silenci encara respectaven un entorn envaït per la burgesia barcelonina des de finals del segle XIX.


Vall del Frare Blanch

 Un cop a l’interior de la propietat, el periodista queda captivat per la frondositat d’un jardí ben cuidat amb cascades d’aigua i glorietes ombrívoles que donaven a l’espai un aire romàntic i alhora el remuntaven a temps passats. De la casa destaca les galeries amplíssimes amb columnes jòniques i arcades de perfectes proporcions, així com els balcons majestuosos des d’on els amos de la casa devien contemplar, sense cap obstacle, el paisatge que s’estenia als seus peus.

Casa Museu Bassols any 1912

 Tot seguit, en Joaquim Folch i Torres fa una lloança i descripció detallada de tot el contingut del museu, des de la Biblioteca a la col•lecció de fòssils, passant pel recull de monedes antigues, el mobiliari antic, les ceràmiques exposades a les golfes, la vitrina d’ objectes religiosos, un  herbari , i una important biblioteca.


Biblioteca i herbari


 Però qui era el doctor Bassols i com arriba a crear un museu a la seva torre d’estiueig? En Joan Bassols Villà va néixer el 13 de juny de 1852 al carrer Amargós nº 1. Era el petit de tres germans, el seu pare, en Joan Bassols Tresserras , era veler de la ciutat de Barcelona. Un cop acabat els estudis primaris i el batxillerat, va cursar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1874.

 En Joan Bassols Villà tenia consulta al carrer Portaferrisa i més tard obre una botiga d’aparells ortopèdics al carrer Diputació nº 344, mentre vivia al carrer Xuclà nº 15 pral amb la seva dona, la Dolors Cortés. La parella no va tindre fills i tenia la segona residència al carrer dell frare Blanch on la família Bassols havia adquirit una casa torre a meitats de segle..

 Els diaris de l’època publiquen que en Joan Bassols és membre de la Reial Acadèmia de les ciències i les arts de Barcelona, situada a la Rambla de Barcelona, fundada l’any 1764 , que és dedicava a reunir els científics catalans per discutir i presentar els avenços científics en els camps de la meteorologia, astronomia, sismologia, etc. També pertany a la junta del col•legi de metges i és membre de la junta de la Casa provincial de maternitat i expòsits.

 L’any 1903, el Cardenal Casañas celebra la santa misa a la capella particular que té la familia Bassols a la seva casa torre, dita familiarment “ Villa Dolors”. L’any 1905 Joan Bassols Villà beneeix la campana que té a la seva capella, la bategen amb el nom de “ Joana “. A la festa hi assisteix molta gent de la societat Barcelonina i veïns de Sant Gervasi, i tot seguit s’aprofita per inaugurar la col•lecció de minerals i fòssils del Doctor Bassols.

Cardenal Casañas

Des que tenim la primera noticia de la torre Bassols fins la mort del doctor Joan Bassols Villà, la casa es converteix en el Museu Bassols amb capella oberta al públic. Estan documentades continues visites de tipus científic per coneguts naturalistes de l’època, algunes guiades pel mateix Joan Bassols. També visita la casa el cardenal Casañas que fa donació dels seus objectes personals, i també rep a religiosos de l’ordre Benedictina de Montserrat amb els quals tenia una estreta relació.

 El ventall d’interessos d’en Joan Bassols Villà era molt variat, però dels escrits que ens han pogut arribar destaquen els que parlen de meteorologia, on aprofita per reclamar insistentment la construcció d’un observatori meteorològic al cim de Sant Geroni a Montserrat que finalment va ser una realitat l’any 1912.

 La última noticia que tenim d’en Joan Bassols Villà és del 1915 quan la revista Montserratina publica en el mes de juliol la seva mort. De la casa museu del carrer del Frare Blanch i de tot el seu contingut no en sabem res més. Es possible que se’n fes una donació a la ciutat de Barcelona, o bé es repartís entre els fills de la seva única germana, la Rosario Bassols Villà.

Miquel Playà Ventura

diumenge, 11 de juny de 2017

El Xocolater del carrer Argenteria

El carrer Plateria perdia l'any 1869 un obrador on s'elaborava i es venia xocolata. A la guia de Barcelona de 1857 ja es parla de “lonja de chocolate elaborado a mano”. El seu propietari es deia Josep Parellada Murgades i era el continuador de l'ofici que havia començat el seu pare, en Remigio Parellada, natural de Santa Creu d'Olorda. En Josep es va morir a la casa nº 19, on havien viscut i treballat amb el seu pare almenys des del 1842, en un carrer molt comercial on abundaven des de feia segles els negocis d'argenters.




 Per fer-nos una idea en aquell moment hi havien 10 joieries funcionant: en Rafel Albareda en tenia una al numero 55, en Francisco Alorda al nº 52, els Carreras i Duran tenien tendes al nº 9,10,49 i 64, els Cabot ocupaven les finques 33,42,43,i en Pere Soler i Perich, guanyador de dos medalles d'or i una de plata a les Exposicions del 1825,1828 i 1845, es podia trobar al nº 63. A banda de les botigues dels argenters el carrer tenia altres tipus de negocis que ocupaven l'espai que anava des de la plaça de l'Àngel fins la Basílica de Santa Maria del Mar. Buscant a la guia de Barcelona de 1857 hi vaig poder trobar uns quants establiments de cintes i sedes, molt habituals en aquella època. En Pere Vidal tenia el seu establiment en el nº 69, en Josep Borrull en el 68, el Salvador Capdevila en el 23, i finalment el que més ens interessa, en Francisco Santonja ocupava el nº 28.




 En Francisco Santonja Bruguera va comprar en l'any 1847 la finca del carrer Plateria nº 28-30 que havia estat un antic negoci argenter. En aquell moment la seva dona era la Mercedes Camprodon i Batlle i portaven 12 anys casats. Un germà d'aquesta, en Fco Camprodon, estava casat amb la Maria Parellada, germana del xocolater, que seria la que heretaria l'obrador de xocolata.

El xocolater difunt i en Fco Santonja es coneixien des de feia uns anys, els vincles familiars i la proximitat dels dos negocis ho poden demostrar sense cap dubte. De totes maneres no he trobat fins ara cap document que els relacioni directament, en tot cas és lògic perquè es dedicaven a activitats totalment diferents.

 Els Parellada no van continuar en el negoci del xocolata del carrer Plateria ja que en Josep no tenia fills , i la seva germana, la Maria, la seva hereva, ho va voler deixar. El que si hem pogut recuperar, gràcies a l'arxiu de notaris, és l'inventari de l'any 1869.




 Inventari de Josep Parellada i Morgades, xocolater.

 A la Tenda

- Un armari de fusta de portes de vidre per col.locar el xocolata elaborat 240 rals
- Un mostrador de fusta amb els seus calaixos 120 rals
- 8 lliures de xocolata elaborat 48 rals
- 2 pedres per moldre el cacau i fabricar xocolata 440 rals
- Un morter 60 rals
- Diverses eines i utensilis de l'ofici de xocolater 300 rals
- Una màquina per triturar el cacau 80 rals
- Una màquina per moldre canyella 400 rals
- Diversos motllos de llauna per fer tauletes de xocolata 60 rals
- Globus i canonada per a gas 60 rals

 Total: 1808 rals


( AHPB Notari: Francisco Javier Moreu. 1869 )

dimecres, 12 d’abril de 2017

El gremi de galoners i les bullangues

El darrer terç del segle XVIII, el moment de l'arribada a Barcelona, i la primera meitat del segle XIX quan la meva família es consolida a la ciutat, són encara per mi un terreny poc conegut. Les dades que s'han trobat, sobretot a l'arxiu de notaris, són encara insuficients per explicar l'evolució dels Santonja, des que van arribar fins al moment de la seva màxima expansió, a la segona meitat del segle XIX.

 Dels primers anys sabem que dos dels germans treballaven a la ciutat, en Francesc, casat amb la Maria Bruguera, al carrer Tapineria nº 10 en l'ofici de galoner, i en Bonaventura al carrer d'en Ripoll fent de sastre, dels altres no en tenim gaires més dades que el seu naixement, l'ofici, i cap document que ens aporti més detalls.

 El fill d'en Francesc i la Maria, en Francesc Santonja Bruguera, objecte de diversos articles al blog, va ser el continuador de l'ofici, ja que el seu únic germà varó va exercir de metge i la resta de germans eren noies. De la primera part de la seva vida no en tenim gaires dades, és a partir de l'any 1847, quan adquireix la finca del carrer Plateria per instal·lar-hi botiga i obrador, que els documents es succeïxen de manera ininterrompuda fins la seva mort, l'any 1874.

 A on podia trobar la informació que em faltava per poder entendre la primera part de la seva vida? En una visita a l'arxiu de notaris de Barcelona  vaig localitzar un notari que treballava pel gremi de galoners, jo sabia que en Francesc en formava part, com a mínim des del 1832. L'acta del gremi era del 10 de gener de 1836, on en Francesc Santonja, prohom del gremi, junt amb d'altres membres de l'entitat, expressaven el seu rebuig i preocupació pels aldarulls i anarquia del moment i al mateix temps felicitaven l'arribada del capità general i demés autoritats.



Baró de Meer

Em puc imaginar els membres del gremi preocupats per la conflictivitat que es vivia des de feia temps a la ciutat . Les revoltes o bullangues, com es deien en aquell temps, eren continues des de la mort de Ferran VII. L'enfrontament entre els defensors d'un canvi ( els lliberals) i els partidaris de l'antic règim eren continus. Els treballadors, cansats de la misèria en la que vivien, van aprofitar per demanar millores en les condicions de treball, i acabar amb el regim absolutista que els oprimia.


La Ciutadella


 En els primers dies del 1836 un grup de revoltats es va dirigir a la ciutadella i van executar a un grup de Carlins que hi estaven empresonats. La repressió per part del govern de Madrid va ser brutal, van ser deportats a Canàries i Cuba sis artesans i menestrals, quatre militars i sis caps de la milícia Nacional. També va ser nomenat un nou governador general, el Baró de Meer. L'ajuntament moderat, la junta de comerç, la comissió de fàbriques, i els gremis, es van inclinar per reprovar la revolta i van optar per la moderació.

Miquel Playà

dilluns, 27 de febrer de 2017

L'Ictíneo i els Santonja

El 15 de juliol de 1861 es publicava a la Corona, diari de caire progressista i catalanista fundat per Victor Balaguer, la notícia d' una subscripció popular promoguda per una junta formada per amics i entusiastes del projecte de submarí de Narcís Monturiol, amb la finalitat de recaptar fons per als assajos de l'Ictíneo II. Membres destacats de la burgesia Barcelonina componien aquella junta, per exemple:

 Francisco Puig i Esteve Julian Maresma Baró de Monclar Marqués d'Alfarràs Miguel Girona Francisco Barret Juan Muntadas Victor Balaguer ....... Francisco Santonja.


Diari la Corona 


La sorpresa va ser trobar en Francisco Santonja implicat en un projecte d'aquesta naturalesa.

Recordem que el primer Ictíneo, construït entre el 1856 i el 1859, es va provar al port de Barcelona el 1859. Aquest submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, imitava la forma d'un peix . Va fer més de 70 immersions durant les quals es va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per a la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. L'èxit parcial del projecte no suposà cap tipus de suport governamental. En conseqüència, Monturiol es va veure obligat a demanar ajuda a la societat benestant de l'època. És posà en marxa una subscripció popular que assolí 300.000 pessetes de ciutadans de l'Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l'empresa “La Navegación Submarina” amb l'objectiu de desenvolupar el nou submarí.

Ictíneo I

La participació d'en Francisco Santonja, junt amb personatges tan importants del país, com Victor Balaguer, Miquel Girona, el Marqués d'Alfarràs, etc, va possibilitar la continuïtat del projecte. És molt emocionant per a mi la col·laboració de la meva família en aquest afer. No he trobat en tots aquests anys,de recerca d'informació genealògica, gaires notícies com aquesta. Sempre he pensat, i poder no m'equivoco gaire, que els Santonja, no estaven gaire interessats en el món de la ciència i la cultura del nostre país, sempre me'ls he imaginat preocupats exclusivament per la marxa dels seus negocis. El suport a la causa d'en Narcís Monturiol em demostra que poder estava equivocat. També és veritat que si fóssim una mica malpensats podríem arribar a pensar que la seva participació fos una operació d'imatge molt ben pensada. De totes maneres mai sabrem les veritables intencions i tampoc es qüestió de treure mèrit a l'acció.


Narcís Monturiol


 Seguint amb la història que ens interessa, en Monturiol va dissenyar l'Ictíneo II amb tecnologies i elements més avançats . Aquest submarí va ser avarat el 2 d'octubre de 1864. Va ser un disseny revolucionari, ja que incorporava una màquina de vapor per a la seva propulsió. Malgrat els espectaculars avenços, el submarí encara tenia problemes: per exemple, en el seu interior la temperatura era molt elevada i això en limitava l’estona de navegació. La persistent manca de suport de les autoritats Espanyoles va suposar finalment que a l'any 1868 , l'Ictíneo II, fos venut com a ferralla.

Icíneo II


Ens podem imaginar la decepció d'en Francisco Santonja i la resta de la junta que el va ajudar en una aventura que esdevindria fallida, sobretot per la manca de recolzament de les institucions Espanyoles.

dijous, 16 de febrer de 2017

La febre de plata


L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.
Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

Com va decidir invertir en un negoci com aquell, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.




La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.




La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.





No és inversemblant que algún conegut dels Santonja fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

Tot això encara no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.

dilluns, 16 de gener de 2017

Els Matarrodona, de Reus a Barcelona

En Miquel Matarrodona Gay tenia 23 anys quan va arribar a Reus, una ciutat que escampava la seva fama per tot el món, per tots és coneguda la frase “ Reus, París i Londres”. A finals del segle XVIII, la capital del Baix Camp, travessava el millor moment de tota la seva història, el comerç de l'aiguardent i també el sector tèxtil donaven moltes oportunitats a totes aquelles persones que hi vivien.
En quines condicions va arribar el  Miquel a Reus, procedent de Moià? A que es va dedicar durant els primers anys fins a casar-se amb l'Antònia Llaveria, d'una família de petits propietaris de l'Aleixar, dedicats al comerç i al cultiu de les seves terres ?

L'Aleixar


Per la lectura dels documents trobats a l'Arxiu de Notaris de Barcelona, en Miquel Matarrodona, no podia ser un simple jornaler. El seu pare, en Jaume Matarrodona, era a la vila de Moià un paraire que es dedicava al comerç. Al fill doncs se li podia suposar una preparació superior a la d'un simple treballador del camp. Ho demostra el fet que poc després del seu casament, l'any 1803, va haver de fer-se càrrec de l'administració dels béns de la família Llaveria a causa de la mort del seu sogre, l'Ambrós Llaveria . Dos anys més tard, en Miquel, comprava a la seva dona. i a la seva sogra, l'Antònia Hortet, una casa al carrer del Roser i dues peces de terra, per 2300 lliures de moneda Barcelonesa, una xifra gens menyspreable.

L'any 1804 va tindre el seu primer fill, en Miquel Matarrodona Llaveria, però la seva mort inesperada, l'any 1807, va esberlar el futur del recent  matrimoni. La vídua i el seu fill petit segurament van anar a viure amb la mare d'aquesta, l'Antònia Hortet. Poc temps després les dues van nomenar un apoderat, en Josep Caylà, comerciant de Reus, perquè els portés el patrimoni familiar i l'explotació de les terres . De l' infantesa d'en Miquel no en sabem res, però és segur  que va rebre una bona educació d'acord amb la posició social que ocupava. També és de suposar que l'únic fill del matrimoni creixés sota l'estreta vigilància i protecció dels Llaveria, i especialment de la seva mare.Un cop mort aquesta anys després, en Miquel Matarrodona Llaveria, encara solter, va deixar la seva ciutat, per provar fortuna a la ciutat de Barcelona. L'any 1849, compra uns terrenys al  barri del Farró dins del  poble de Sant Gervasi.

Visió panoràmica de Sant Gervasi

L'any 1854, amb 50 anys, es casa amb la Justa de la Maza, de 27 anys, hereva d'una família originària de la Muedra, província de Sòria, i el matrimoni se'n van a viure al barri del Pi. Pocs mesos més tard van tindre el seu primer fill, en Miquel Matarrodona Maza, futur fotògraf de la Barcelona de finals del segle XIX.




Encara ens  queden molts interrogants per desvetllar dels Matarrodona i quan més investiguem més preguntes se'ns plantegen. Queden molts fets per explicar, sobretot la desaparició sobtada del fotògraf Miquel Matarrodona Maza a principis del segle XX.