dilluns, 27 de febrer de 2017

L'Ictíneo i els Santonja

El 15 de juliol de 1861 es publicava a la Corona, diari de caire progressista i catalanista fundat per Victor Balaguer, la notícia d' una subscripció popular promoguda per una junta formada per amics i entusiastes del projecte de submarí de Narcís Monturiol, amb la finalitat de recaptar fons per als assajos de l'Ictíneo II. Membres destacats de la burgesia Barcelonina componien aquella junta, per exemple:

 Francisco Puig i Esteve Julian Maresma Baró de Monclar Marqués d'Alfarràs Miguel Girona Francisco Barret Juan Muntadas Victor Balaguer ....... Francisco Santonja.


Diari la Corona 


La sorpresa va ser trobar en Francisco Santonja implicat en un projecte d'aquesta naturalesa.

Recordem que el primer Ictíneo, construït entre el 1856 i el 1859, es va provar al port de Barcelona el 1859. Aquest submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, imitava la forma d'un peix . Va fer més de 70 immersions durant les quals es va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per a la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. L'èxit parcial del projecte no suposà cap tipus de suport governamental. En conseqüència, Monturiol es va veure obligat a demanar ajuda a la societat benestant de l'època. És posà en marxa una subscripció popular que assolí 300.000 pessetes de ciutadans de l'Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l'empresa “La Navegación Submarina” amb l'objectiu de desenvolupar el nou submarí.

Ictíneo I

La participació d'en Francisco Santonja, junt amb personatges tan importants del país, com Victor Balaguer, Miquel Girona, el Marqués d'Alfarràs, etc, va possibilitar la continuïtat del projecte. És molt emocionant per a mi la col·laboració de la meva família en aquest afer. No he trobat en tots aquests anys,de recerca d'informació genealògica, gaires notícies com aquesta. Sempre he pensat, i poder no m'equivoco gaire, que els Santonja, no estaven gaire interessats en el món de la ciència i la cultura del nostre país, sempre me'ls he imaginat preocupats exclusivament per la marxa dels seus negocis. El suport a la causa d'en Narcís Monturiol em demostra que poder estava equivocat. També és veritat que si fóssim una mica malpensats podríem arribar a pensar que la seva participació fos una operació d'imatge molt ben pensada. De totes maneres mai sabrem les veritables intencions i tampoc es qüestió de treure mèrit a l'acció.


Narcís Monturiol


 Seguint amb la història que ens interessa, en Monturiol va dissenyar l'Ictíneo II amb tecnologies i elements més avançats . Aquest submarí va ser avarat el 2 d'octubre de 1864. Va ser un disseny revolucionari, ja que incorporava una màquina de vapor per a la seva propulsió. Malgrat els espectaculars avenços, el submarí encara tenia problemes: per exemple, en el seu interior la temperatura era molt elevada i això en limitava l’estona de navegació. La persistent manca de suport de les autoritats Espanyoles va suposar finalment que a l'any 1868 , l'Ictíneo II, fos venut com a ferralla.

Icíneo II


Ens podem imaginar la decepció d'en Francisco Santonja i la resta de la junta que el va ajudar en una aventura que esdevindria fallida, sobretot per la manca de recolzament de les institucions Espanyoles.

dijous, 16 de febrer de 2017

La febre de plata


L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.
Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

Com va decidir invertir en un negoci com aquell, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.




La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.




La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.





No és inversemblant que algún conegut dels Santonja fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

Tot això encara no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.