dimarts, 14 de desembre del 2021

Els germans Santonja adroguers

 En Mariano Santonja Balaguer va néixer al carrer d’en Ripoll nº 26 l’any 1804 . El seu pare en Bonaventura era un membre destacat del Gremi de Sastres i la seva mare, la Caterina Balaguer, filla d’un mestre de cases de Setmenat. Tenia dos germans del primer matrimoni del seu pare amb l’Antònia Pagès, en Francesc ( 1794 – 1810) i en Caietà ( 1795 – 1860 ). La infantessa i joventut del Mariano va estar marcada per dos fets històrics que van influir molt en la vida del nostre país, la Guerra del Francès ( 1808 – 1814) i el posterior regnat de Ferran VII ( 1813 – 1833). Eren nous temps en el que dues mentalitats s’enfrontaven. Una que lluitava per conservar els vells costums i idees de l’antic règim i una altre que aspirava a una societat menys dominada per la religió, i que veia en el progrés tecnològic una oportunitat per canviar una economia basada una agricultura, monopolitzada per unes poques famílies, propietàries de la major part de la terra. 

Guerra del Francès ( 1808 - 1814)


 Cap dels tres germans va continuar exercint l’ofici del seu pare, abandonaven el ram del tèxtil que tants beneficis havia suposat per a la família Santonja. El més probable es que en el canvi influïssin dues famílies que ja es dedicaven al comerç, els Farreras Llorens ( per matrimoni amb el Caietà ) i els Teixidó Llorens ( pel d’en Mariano), però aquest qüestió l’explicarem més endavant. En Francesc, el germà gran, va morir l’any 1810, als 16 anys, ja exercint l’ofici d’ adroguer. El més probable, donada la seva edat, és que fes d’aprenent en alguna botiga del centre de Barcelona. De moment no sabem en quina. 


Ofici d'adroguer

Les adrogueries eren una mena de basars plens de prestatges que mostraven en calaixos i calaixets una gran varietat de productes. Un gran taulell, amb unes balances per mesurar el pes i uns morters per moldre espècies, presidia l’estança . Els adroguers estaven especialitzats en vendre articles vinguts d'ultramar i de les colònies: safrà, pebre, canyella, cacau, mel, nou moscada, i totes les varietats de sucre imaginables: aterrossat, blanc refinat, roig, negre o de melassa, candi, de llustre, esponjat, etc.


Botiga d'adroguer

L’any 1820, en plena dictadura del regnat Ferran VII, en Mariano acabava la segona ensenyança i entrava d’aprenent en una adrogueria . La ciutat n’estava plena i els productes que venien tenien molt d’èxit entre les classes benestants. Mentrestant Catalunya vivia sota un règim autoritari molt conservador on es perseguien les idees lliberals que s’havien introduït al nostre país arran de l’ invasió Napoleònica. Tot el que fos anticlerical i progressista era jutjat per la justícia i pel temible tribunal de la inquisició. 
Després de les execucions en massa de liberals a Barcelona per part del governador general de Catalunya, el Comte d'Espanya, en Caietà Santonja Balaguer de 37 anys es casava, l’any 1832, amb la Josefa Ferreras Llorens de 30 anys a Santa Maria del Mar. El matrimoni va anar a viure al c/ Montcada nº19 , on tenien un magatzem de fruits secs. El germà de la Josefa, en Narcís Farreras Llorens ( 1802- 1866) , consta en un document del 1860, com adroguer del carrer Flassaders nº 39. 

Amb la mort, l’any 1833, de Ferran VII, la situació general del país no milloraria ni gens ni mica. La falta de descendència masculina va originar un conflicte dinàstic que provocaria la 1ª guerra Carlina ( 1833 – 1840). No sabem si el Caietà i el Mariano eren simpatitzants d’un dels dos bàndols o bé si van participar- hi directament . 


Barcelona any 1850

 L’any 1835, en els llibres de registres impositius de la ciutat, podem trobar en Mariano Santonja Balaguer de 31 anys, al carrer Assaonadors on tenia botiga o magatzem de productes importats de les colònies . En aquell moment pagava 44 rals de contribució. Molt a prop, com hem dit anteriorment, el seu germà Caietà en tenia un de fruits secs al carrer Montcada. 

 En plena guerra Carlina , a l’any 1837, el Mariano Santonja Balaguer del comerç es casava amb la Josefa Teixidor Llorens, soltera, filla de Francisco Teixidor Vivó, comerciant resident a Barcelona, i de Josefa Llorens. La família Teixidó eren comerciants Barcelonesos que tenien negocis a l’Illa de Cuba , en Josep Teixidó Vivó i en Francisco Teixidor Llorens, oncle i germà de la Josefa, van enviar diners des de la ciutat de Matanzas en motiu del recent matrimoni. 

 Dues transaccions exemplifiquen els moviments de mercaderies que portaven a terme els germans Santonja. Una és de l any 1847, quan en Mariano Santonja, com a especulador en fruits i comestibles , es queda una partida de 1628 arroves ( 1 Arroba equival a 11,339 KG) de sucre procedent de Matanzas, arribada al port de Barcelona. Una altra de l’any 1842, quan el mateix Mariano ha de cobrar un deute de 4387 rals per una partida de Palo de Tinte, ( arbre originari de la península del Yucatan que es feia servir per tenyir tot tipus de teles), provinent de Mèxic. En resum el negoci consistia en comprar els productes en orígen, a través d’uns intermediaris,els Teixidó per exemple, fer el transport cap a Barcelona, i finalment vendre’ls aquí per un preu molt superior. En tota regla una activitat especulativa que els devia donar uns bons rendiments. 

Arbre Palo Tinte

 Hem de suposar, a l’espera de trobar mes dades, que els negocis del germans Santonja anaven prou bé amb l’ajuda dels seus contactes familiars i amb el seu propi esforç. Així és significatiu que el 27 d'agost de 1844, el diari de Barcelona, publicava que Caietà Santonja Pagès era dependent del corredor de canvis, Juan Ramón Feu. I es que El Corredor intervenia en els contractes de compravenda de productes d’importació i d’exportació (grans, blat, peix, cera, teixits, productes de Llevant) i en la contractació d’assegurances marítimes i en el peritatge de teixits, de naus i de mercaderies. 

 Mentrestant la crisis originada pel govern de Ferran VII no va millorar durant el regnat de la seva filla Isabel II. El conflicte dinàstic no resolt va desembocar en la segona guerra Carlina 1846 – 1849. La corrupció estava a l’ordre del dia, els comerciants catalans es queixaven a través dels gremis del sistema de tributs que els perjudicava de manera greu. En definitiva el mal govern limitava les nombroses iniciatives dels fabricants i comerciants de la ciutat. 


Isabel II

 Pocs anys més tard, El 24 d'octubre de 1860, el diari de Barcelona publicava l'esquela d'en Caietà Santonja Pagès. Deixava esposa, filla, germà, germans polítics, i demés parents. El funeral es va celebrar a Santa Maria del Mar. En Mariano Santonja va continuar la seva activitat  des del carrer Assaonadors amb la col·laboració de la família de la seva dona, fins que el 18 de novembre de 1879 moria de malaltia cerebral als 75 anys al carrer Assaonadors nº 20 1er pis, on encara constava com a especulador de fruits (la Guia de Barcelona).


Miquel Playà

diumenge, 8 d’agost del 2021

L' any 1891 al Passatge Forasté

L’any 1891 l’administrador de la fàbrica de cintes Santonja del passatge Forasté era l’Esteve Torrabadell Bosch, de professió teixidor, nascut a Barcelona l’any 1834. Aquella zona de Sant Gervasi es va començar a urbanitzar, per la família Forasté, l’any 1871. En Francesc d’Assis Forasté Iglesias va dividir els terrenys de la seva propietat en petites parcel•les que va anar venent a famílies benestants de la ciutat de Barcelona. 

Autor desconegut. Finals segle XIX.


Els germans Francesc de Paula i Josep Santonja Camprodon van comprar els terrenys l’any 1875 i van edificar-hi les seves segones residències, i més tard, a l’any 1880, una nau destinada a la fabricació de cintes. Darrera les torres i de la fàbrica hi havia un amplia zona destinada a jardí, horts, corrals, just al  costat d’una riera que baixava de Collserola anomenada del Frare Negre, i que anys més tard que esdevindria el carrer Balmes (veure fotografia d'en Miquel Matarrodona en l'article Foto del passatge Forasté). L’aigua els arribava gràcies a un petit aqüeducte provinent de la mina del riu Besos. Es pot dir que era un paisatge rural en el que destacaven, entre horts i petits camps de cultiu, les torres veïnes de les famílies Castanyer, Craywinckel, Doctor Andreu, i dels mateixos Forasté. 


Fotografia Joan Vidal Ventosa ( AFB) 1915 aprox


Els fulls dels padrons de l’any 1891,de l’ajuntament de Sant Gervasi, ens han permès fer una fotografia gairebé exacte dels residents i dels treballadors de la fàbrica del Passatge Forasté . 

Els nº 22 i 24 corresponien a la fàbrica . En els baixos hi vivia des del 1882, l’ Esteve Torrabadell de 57 anys, la seva dona, la Maria Forasté de 50 anys (filla d’en Francesc d’Assis Forasté), la seva filla, Dolors de 22 anys, casada amb en Simeon Aymamí, i tres fills més. Tots ells van marxar a viure al carrer Major de Sarrià l’any 1895. 

El nº 26 era la torre d’en Francesc de Paula Santonja Camprodon, constava de baixos, 1er, i 2º pis. En el padró hi podem trobar :
- En Francesc de P tenia 62 anys i els  fills del seu primer matrimoni amb la Carme Bassols (morta l'any 1870); la Dominga de 35 anys, en Mariano de 30 anys (va marxar el mateix any al casar-se amb la Conxita Teixidó), el Josep de 27 anys (aprenent de fotògraf), i l’Enric de 21 anys (estudiant de comptabilitat ).
- La Rosario Bassols de 38 anys, la segona esposa d'en Francesc de P, i els seus tres fills en comú ; el Joan de 13 anys, la Carme de 10 anys i l’Anton de 6 anys. 

En total 9 persones, ateses pel personal de servei i també per la germana gran, la Dominga, que ajudava a la Rosario en el dia a dia. 

El nº 28 constava d’uns baixos, destinats preferentment a vivenda pels treballadors, i un 1er pis que era ocupat ocasionalment, pel germà d’en Francesc de Paula, en Josep Santonja Camprodon. 
En els baixos vivien repartits en diferents espais : 
- En Manuel Reig Puigventós, jornaler de 26 anys , i el seu germà Vicenç, naturals de Sant Gervasi. Els germans Reig havien viscut amb els seus pares a la Torre Bassols del carrer Riera del Frare Blanch, propietat d’en Joan Bassols Vilà, germà de la Rosario, i més tard, l’any 1889, al carrer Farró nº 11, propietat dels Santonja Matarrodona. 
- En Josep Viñolas Baleta vdo de 86 anys (havia estat casat amb una Forasté, germana o tia de la Maria Forasté ) i els seus dos fills: en Agustí Viñolas Forasté , solter de 38 anys de professió mitger, i na Maria Viñolas Forasté, soltera de 40 anys. Aquesta família estava a la finca des del 1884 com a mínim. 
- En Joan Valls Armengol, pagès, de 58 anys, natural de Sant Feliu del Llobregat, i la seva dona, la Benita Pibernat Roses de 60 anys, natural de Sant Gervasi. La parella hi vivia des del 1884, i probablement eren els encarregats de tenir cura del jardí, de l’hort, dels animals i de la cuina de la família Santonja. 
En el primer pis, com hem dit anteriorment, era ocupat esporàdicament per en Josep Santonja Camprodon de 53 anys, regidor de l’ajuntament de Barcelona i soci de companyia Santonja i fills, la seva dona la Josefa Lloveras, i les dues filles, l’Anna de 21 anys i la Mercè de 19 anys. 

El nº 30 tenia uns baixos destinats a tenda i un primer pis ocupat pel guarda.
Una tenda on es venien productes de cinteria i galoneria, 
Primer pis on vivia el guarda de la fàbrica, en Ramón Ferran Freixas de 37 anys, natural de Rodonyà i la seva dona la Maria Guitart Pla de 26 anys, nat d’Andorra. La feina d’en Ramon era la de vigilar i mantenir en bon estat les propietats dels Santonja. Vindria a ser un manetes capaç de fer tasques de paleta, lampista, fuster, etc. La Maria pot ser que despatxés a la tenda.

Com a conclusió pel que fa al lloc de naixement, dels treballadors de la fàbrica, era majoritàriament de poblacions properes; Sant Gervasi, Barcelona, St Feliu del Llobregat, i en el cas dels guardes, d’indrets més llunyans, com Rodonyà i Andorra. Investigant anys posteriors, anys 1895 i 1900, la procedència la seguim trobant en els pobles del pla de Barcelona, com Horta i la vila de Gràcia. És possible que els jornalers de fora de Catalunya que van començar a arribar l'any 1888 per l’Exposició universal de Barcelona no arribessin a Sant Gervasi que quedava més lluny de la capital , i optessin pels pobles més ben comunicats com Vila de Gràcia, Santa Maria de Sants, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, o bé a la mateixa ciutat.

Tota aquesta investigació permet fer-nos una idea aproximada d'un  paisatge avui desaparegut i també ens dóna la possibilitat de  recuperar els noms i les vides d'unes persones oblidades pel pas inexorable del temps.

Miquel Playà Ventura

divendres, 19 de febrer del 2021

La família Santonja Matarrodona al barri del Farró

 Sempre he volgut saber la història de les cases on he viscut, que han estat moltes, però sobretot he sentit molta curiositat per la casa del carrer Santjoanistes. Hi vaig viure cap a finals dels anys 60 i en vam marxar quan la finca es va vendre a principis dels 70. En aquells temps el Farró era un barri tranquil, on encara es podien veure algunes cases baixes amb jardí al darrera, com la de la meva àvia, botigues que conservaven els aparadors i els taulells originals, com la carnisseria Duran on comprava un bistec de gust inoblidable per 25 pessetes, el colmado Joan on amb una llista escrita en un tros de paper adquiria tot el necessari, i la bodega de la Plaça Manyer i Flaquer on carregava de vichys que l’ avia reclamava amb urgència quan de sobte s’havia acabat. 

La finca número 11 tenia uns baixos on hi tenia el seu estudi un pintor, el nom del qual no me’n recordo, el principal on hi vivia l’àvia amb els oncles i la seva filla petita, i dos pisos alts ocupats per llogaters de tota la vida. 

El pis principal era de grans dimensions en bastant mal estat degut a que no s’hi havien fet gaires reformes des de la seva construcció a mitjans del segle XIX . El gust per l’antic sens dubte se’m va desenvol.lupar entre aquelles quatre parets. La silleria Isabelina que ocupava una habitació que anomenàvem saló, el quartet ple de fotografies i papers antics que de tan en tan remenàvem, el clavicordi de l’habitació petita que ja ningú tocava, la capelleta amb un petit reclinatori que els meus avantpassats devien fer servir per resar i recollir-se espiritualment , el menjador presidit per una llar de foc feta de marbre que només utilitzàvem els festius, la cuina espaiosa amb cuina econòmica on l àvia cuinava com els àngels mentre escoltava la radio novel•la de les tardes del Guillermo Sautier Casaseca, i per acabar el jardí a la part del darrera que ens permetia jugar i córrer entre les magnòlies, el llenyer, el pou, el galliner i un brollador d’aigua que guarníem per corpus per fer l’ou com balla. També recordo una llibreria, a una de les habitacions, que algú de la família Santonja Matarrodona devia haver confegit en el decurs dels anys. Les meves primeres lectures en aquella època van ser Walter Scott i Jules Verne.

Jardí casa Santjoanistes nº 11. Any 1964 aprox ( arxiu particular )

Però fem una mica d’història. Com havia arribat a l’àvia la propietat d’ aquella casa del Barri del Farró? Per tal d’explicar-ho cal remuntar-nos a l’any 1849 quan en Miquel Matarrodona Llaveria, propietari natural de Reus, comprava a Joaquim Castanyer unes casetes del carrer Victòria que anaven des de la Plaça de la Creu fins al carrer San Felip. En aquella època el Farró es començava a urbanitzar en uns terrenys que havien estat propietat d’en Silvestre Farró. El paisatge era ple de camps, horts, vinyes, alguna casa pairal, en definitiva un espai rural que quedava allunyat de la ciutat de Barcelona, aleshores emmurallada. 

La família Matarrodona composta pel Miquel, la seva dona la Justa de la Maza, i els dos fills que tindrien més endavant, no hi van viure, ja que la compra estava destinada al lloguer. La construcció de les cases s’inicià l’any 1849 de la mà del mestre d’obres Juan Vilà i segons la documentació familiar van finalitzar l’any 1863. 

Després de la mort prematura d’en Miquel Matarrodona, l’any 1875, el seu fill Miquel, fotògraf de Barcelona, es va casar amb la Rosa Santonja Bassols. La parella es va quedar a viure a Barcelona, al carrer de la Fuente de Sant Miguel, en una finca propietat de la mare del Miquel. Aleshores, el pare i el germà gran de la Rosa que vivien al carrer Portal Nou, van escollir el barri del Farró com a segona residència en un moment de continues epidèmies a la ciutat, així els podem trobar cap a l’any 1875 al carrer Victòria nº 9 amb Felipe nº 10, dues cases propietat dels Matarrodona. 

Foto Miquel Matarrodona Maza ( revista La Tomasa, 13 de desembre 1899 )


L’estada de la família Santonja al Farró s’allargaria en el temps gràcies a un segon matrimoni entre les dues famílies Santonja i Matarrodona. L’any 1885 en Fco Xavier Santonja Bassols, germà gran de la Rosa Santonja es casava l’Anna Matarrodona, la segona filla d’en Miquel Matarrodona Llaveria i la Justa de la Maza. La parella vivia al nº 5 del carrer Farró (abans Victoria). A l’any 1889 van tindre la seva primera i única filla, la Montserrat Santonja Matarrodona. A conseqüència del part, l’Anna es va morir al cap de pocs dies, deixant en Fco Xavier sol amb la filla petita i la sogra, la Justa de la Maza. A conseqüència d’aquests fets la gestió i administració del patrimoni dels Matarrodona passà a mans de la família Santonja amb el vist i plau de la Justa de la Maza, usufructuària des de la mort del seu marit. En un futur totes les casetes del barri del Farró passarien a mans de la Montserrat Santonja Matarrodona.

Foto: Francesc Xavier Santonja Bassols ( autor Miquel Matarrodona )


La fisonomia del barri del Farró havia canviat molt des del passat 1849. L’obertura i urbanització progressiva de diversos carrers va atreure petits comerciants i menestrals procedents de la ciutat de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya. El mateix carrer Farró havia sofert diversos canvis, la fàbrica de filats Fco Carbonell inaugurada l’any 1852 al carrer Saragossa xamfrà amb Santjoanistes, donava per acabada la seva activitat i les seves naus eren aprofitades per les monges de Sant Joan de Jerusalem per a fer el seu convent , entre els anys 1880 i 1882. Les grans propietats i torres senyorials, dividides en porcions més petites van ser substituïdes per cases més petites destinades al lloguer. Tot plegat culminà l’any 1897 quan el poble de Sant Gervasi s’annexionà a la ciutat de Barcelona i com a resultat perd els seu estatus de poble independent i també el caràcter rural que havia tingut fins aleshores. 

Remenant els papers que conservo de la família i investigant a l’arxiu de Sarrià i Sant Gervasi podem fer una fotografia molt acurada de les propietats dels Matarrodona Santonja de l’any 1891: 
c/ Farró nº 1 (abans nº 27) cantonada Pl de la Creu ( 2 tendes i 2 primers ) 
c/ Farró nº 5 ( baixos) 
c/ Farró nº 7 ( baixos) 
c/ Farró nº 9 ( baixos) 
c/ Farró nº 11 ( 2 baixos i 1 primer ) 
c/ Farró nº 13 cantonada Saragossa (1 baix i 1 primer ) 
c/ Saragossa nº 56 ( 2 tendes) 
c/ Saragossa nº 54 ( baixos ) 
c/ de la Creu (Vallirana) nº 23 (2 tendes) 
Pl de la Creu (Manyer i Flaquer) nº 9 (1 tenda, 1 primer i un magatzem) 
La renda anual dels lloguers de les cases aproximada era de 4.200 pessetes, quan el sou mitjà diari d’un treballador era de 2 o 3 pessetes diaries. 

L’any 1904, amb la mort de la Justa de la Maza, en Fco Xavier Santonja, hereu de la casa Santonja, gerent de la Societat Fco Santonja i fills, i propietari de la casa Fàbrica del carrer Portal Nou, passava a ser usufructuari de totes les propietats dels Matarrodona, i hereva universal la, seva filla Montserrat Santonja Matarrodona de 15 anys. Entre els anys 1913 i 1916 reformen les finques nº 9 i 13 del carrer Farró, 54 i 56 del carrer Saragossa (abans San Felipe) i la nº 23 del carrer Vallirana (abans de la Cruz). L’any 1919 les rendes anuals de tot el patrimoni, ara dels Santonja, eren de 7252 pessetes. L’any 1926, la Montserrat Santonja Matarrodona, al morir el seu pare, passava a ser l’única propietària de totes les finques. 

 La Montserrat, m’explicava la meva àvia, era una dona moderna per l’època, a la que li agradava i estava acostumada a viure bé, sense preocupar-se gaire per temes econòmics, però les rendes de les cases anaven minvant de mica en mica, i el manteniment se’n va anar ressentint progressivament. La guerra civil i la postguerra no van ajudar gaire als petits propietaris que vivien dels lloguers, els guanys que en podien treure eren cada cop més magres donada la situació de crisis econòmica general, així la Montserrat Santonja Matarrodona a l’any 1939 demana 10.000 ptes a Eduardo Oliveras Grau posant com aval la casa de la Plaça Manyer i Flaquer nº 9, composta de baixos amb tenda i magatzem, 1er pis, i jardí a la part posterior. El 1945 ven la casa del carrer Farró nº 3 a Tomas Jardí Alabau. El comprador va voler apujar els lloguers i en Josep Cavallé de 79 anys que hi vivia posà una demanda contra Montserrat Santonja Matarrodona per no respectar el pacte, que tenien els llogaters amb el seu pare. Anys difícils i temes que avui en dia tornen a succeir i preocupar. 

Foto: Montserrat Santonja Matarrodona ( autor Miquel Matarrodona )

El Patrimoni dels Matarrodona Santonja es va reduir sensiblement fins a la mort de la Montserrat l’any 1958 després d’una llarga enfermetat. Tan sols quedaven les cases nº 7,9,11, i 13 del carrer Sanjoanistes, i la casa del carrer Saragossa nº 56. Els hereus de la Montserrat van ser la meva àvia, l’Assumpció Santonja Planells, i en Josep Planells Matarrodona. Entre els dos es van repartir el que quedava, l’avia es va quedar la finca nº 11 de Santjoanistes que en seria la seva vivenda , en Josep la finca del carrer Saragossa, i la resta s’ ho van vendre. 

 La meva àvia, vídua de guerra, després la mort de la seva cosina Montserrat, va ocupar el principal amb el seu fill i la seva jove, a mitjans dels anys 50. Uns anys després, el meu germà i jo vam arribar a Santjoanistes, tot just quan els meus oncles i la meva cosina van marxar. Vivíem, fèiem companyia a l’àvia, i anàvem a estudiar a l’institut Menendez i Pelayo en els últims anys del règim franquista. El somni de viure en un museu d’objectes antics es va acabar a principis dels anys 70 quan la Maria Assumpció Santonja Planells es va vuere obligada a vendre la finca per no poder assumir unes reformes urgents que la casa necessitava. 

Foto: Assumpció Santonja Planells i els seus néts Antoni i Miquel ( arxiu particular )

La història de la família Santonja i Matarrodona representa una petita part de la història del barri del Farró. Cadascuna d’aquelles casetes construïdes a mitjans del segle XIX en els terrenys propietat d’en Silvestre Farró narra les vivències de les famílies que hi van arribar des de diferents indrets de la nostra geografia. L’estudi dels censos de l’ajuntament de Sant Gervasi i del meu arxiu familiar ens ha permès saber el nom de les persones que van viure al carrer Victòria entre la plaça de la Creu i el carrer Sant Felip, podem saber-ne la procedència, els seus treballs, els fills que tenien, i fins i tot quan i de que morien. Hem pogut reconstruir una part de la història de Sant Gervasi gràcies a tota aquella gent que amb el seu esforç va possibilitar ser el que actualment som. 

 Miquel Playà Ventura