dijous, 16 de febrer de 2017

La febre de plata


L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.
Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

Com va decidir invertir en un negoci com aquell, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.




La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.




La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.





No és inversemblant que algún conegut dels Santonja fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

Tot això encara no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada