Els Origens dels Santonja I

Després d'un intens treball de recercà de l'Albert de Sucre Carulla i en Miquel Playà, han trobat noves informacions sobre l'origen de la família Santonja.

El període conegut com " Guerra dels Cent Anys" , un seguit de conflictes intermitents, enfrontà els reis de França i Anglaterra, tot trasbalsant Occitània i altres contrades a partir de 1337.
L'any 1450, decidits a conquerir d'una vegada les terres gascones sota domini anglès, els francesos van envair de nou l' Agenès amb l’objectiu de prendre Bordeus. Moltes ciutats van haver de capitular, malgrat l'aferrissada defensa dels seus habitants gascons que veien l'unió a la corona d'Anglaterra més favorable a llur desig d’independència i als seus interessos comercials. És per això que Bordeus demanà ajuda als anglesos que tot seguit enviaren reforços militars. Malgrat els esforços anglo-gascons la desfeta de "Castillon", l'any 1453, va precipitar la caiguda de Bordeus el 9 de setembre del mateix any.

Tants anys de guerres deixaren el país dessagnat. Els cronistes de Bordeus diuen: " a la Guiena (Guyenne), pobles sencers han desaparegut. La terra resta arruïnada i entre 1325 i 1450 ha perdut 15 cops el seu valor. Àguiles, llops i guineus roden al voltant dels escassos poblets." (1).


Com ens expliquen Jordi Nadal i Emili Giralt (2), el bisbat d’Agen és un territori ben estudiat per Pierre Deffontaines en la seva obra: “ Les hommes et leurs travaux dans le pays de la Moyenne Garonne”. Segons l’autor, la conca de la Garona mitjana rebé directament les conseqüències dels anys de conflictes armats, acompanyats d'epidèmies intermitents de pesta i de grans inundacions que provocaren fam i despoblament. Aquelles terres esdevingudes ermes i gairebé abandonades van haver de ser redistribuïdes a partir de 1474 pels senyors del país, tant laics com eclesiàstics. Les grans abadies de Saint-Ferme i Blazimont activaren un poblament que esdevingué una colonització gairebé oficial. Entre 1475 i 1490, els abats van difondre repetidament ofertes de terres als habitants de les regions dels voltants: la "Saintonge", l´"Angoumois" i el "Perigord". En arribades successives, nombrosos colons procedents d'aquelles contrades baixaren cap a la Mitja- Garona i foren establerts en granges. Al segle XV , la ramaderia s'adaptava millor a les colonitzacions inestables i canviants, per aquesta raó els senyors cedien un cert nombre de caps de bestiar (bous, ovelles i porcs) dels quals s’ocupaven els grangers nouvinguts així com de les activitats que se'n deriven i n'obtenien una part dels beneficis (3).

Colons procedents de diverses localitats de la Santonge i del Poitou foren establerts especialment al Nord-oest de la Garona Mitja, a les ribes del Dropt, un dels seus afluents, una zona boscosa i poc habitada entre els bisbats de Bordeus i d' Agen, eren gent de llengua d’oïl, parlaven formes dialectals del francès, gent de costums i aspecte força diferent dels gascons. Les seves característiques provocaren que fossin designats pels locals amb el mot : “gavais “o “gavatx”, terme que evidenciava amb menyspreu llur condició d'estrangers, no pertanyents a la llengua d' oc, gent del nord, anomenats també " franchimons o marots"(4).

1. PENICAUD, B. Dieulivol: l'histoire oubliée d'un bourg du Haut-Entre-Deux-Mers, 2005.
2. NADAL,J. GIRALT, E. La population catalane de 1553 a 1717.L'emmigration française et les autres facteurs de son développement. Paris ,1960.
3. DEFFONTAINES, P. Les hommes et leurs travaux dans les pays de la Moyenne Garonne. Lille, 1932, p. 140 i 247
4. DEFFONTAINES, P. Les hommes et ...... p. 140

Albert de Sucre
Miquel Playà (mplaya2@gmail.com)

Els Origens dels Santonja II

El rebuig inicial degué reforçar entre ells el valor del seus orígens, no hem d'oblidar que havien arribat establerts pels senyors i ajudaven a repoblar i restaurar aquelles regions aleshores de cases derruïdes, parròquies desertes i matolls triomfants (5). Encara més en els Santongesos, que provenien d’una de les terres més fèrtils del regne, malgrat les seves reduïdes dimensions. Fins al punt que un antic proverbi diu que si França fos un ou, la Santonja en seria el rovell (6).

La vall del Dropt, anomenada "petita gavacherie" amb poblacions com Monsegur, Dieulivol, Castelmoron d'Albret i les terres de l'abadia benedictina de Saint-Ferme, van constituir enclaus on el Saintongeais (forma dialectal francesa) es podia sentir junt amb l'occità d'Aquitania. Poc a poc, membres d'aquestes famílies santongeses s'anirien escampant pel bisbat d'Agen, seguint els mercats de bestiar a la recerca de millors condicions de vida. Alguns topònims deixen veure aquest procés: "hameau de Gabachou", lloc dit "Gavache" prop de Monbuscq, prop de la vila episcopal d'Agen, llogarret dit Gabache à Léojac, a l'est de Montauban etc(7).

En aquest context hauria viscut la família del Pere Santonge, el primer avantpassat que tenim documentat, concretament en els capítols matrimonials de l’any 1552 a la vila de Berga localitzats per Josep Busquets, historiador de Gironella, en els quals es pot llegir: “Pere Santonge, pagès de la vila de Beauvile, terra de França, del bisbat de Agen, ara habitant de la vila de Berga”.

Fotografia de Beauville

Bouvila (Beauville), que volia dir vila dels bous, pertanyia al bisbat d’Agen. En aquella època hi faltava mà d’obra per cuidar els ramats i menar les terres. L’església s’havia encarregat de portar-hi famílies de terres veïnes per tal de recuperar-la econòmicament i repoblar-la. Però Beauville que vivia fonamentalment de la ramaderia, patí al segle XVI importants epidèmies que afectaren el bestiar i la feren entrar en una gran crisi. Als arxius de “Lot -et- Garonne” un document de l’any 1552 diu que a l’Agenais: “el bestiar es escàs, hauran de procurar-ne d’altre a fires de Auvergne....” (8).

No és d’estranyar doncs, que la família Santonge, junt amb d’altres procedents de la repoblació de l’Agenais, hagués hagut de marxar a altres zones, recomanats pels monestirs abans esmentats, del mateix ordre benedictí (en el nostre cas, Ripoll). El primer membre de la família conegut a Catalunya, en Pere Sanctonge, el trobem treballant a mas Noet (Berga) l’any 1548 (9).

5. ROUDIÉ, Ph. Vignobles et Vignerons du Bordelais. Bordeaux, p. 16
6. BONECASE, Alcide de. Tableau des provinces de France. Paris ,1664
7. DEFFONTAINES. Les hommes et......... p.142
8. DEFFONTAINES. Ibídem, p. 242
9. Arxiu parroquial de Berga, notari Bernat Llana, caixa 12 manual 4.

Albert de Sucre
Miquel Playà (mplaya2@gmail.com)

Els Origens dels Santonja III

És important constatar que en els documents trobats a Berga d’ aquesta primera època fins als voltants del 1560 , els Santonge utilitzaven aquest cognom de manera usual, tot aconseguint afirmar el seu orígen Santongès.

Castell de Berga

En Pere Sanctonge es casa amb Elisabet Rafart filla de Francesc, ferrer de Borredà, a l’antiga parroquia de Sta. Eulàlia de Berga l’any 1552 (10) amb qui va tenir dos fills, en Joan i en Pau; viu a Mas Noet (11), entre Berga i Avià, on porta les terres i s’ocupa del bestiar. No oblidem la seva especialització en aquests menesters , bàsicament per tradició familiar desenvolupada en terres franceses pels seus avantpassats. És significatiu que en algun document de l’època hi figura com a” pel.letier” ( 12 )que significa treballador de la pell, és a dir mà d’obra especialitzada en una Catalunya que en tenia manca pel despoblament i la greu crisi econòmica.

Mas Noet, Berga

Uns anys després es traslladà a Borredà, d’on era filla la seva dona l’Elisabet , i allà s’hi estableix amb els dos fills.

Era un moment de forta pressió sobre els foranis per prevenir l’entrada de hugonots( protestants) vinguts de França i la difusió de llurs idees( 13), en el qual als Santonja els va caldre identificar-se plenament. Aquesta raó, justificaria que la família utilitzés en aquells anys el cognom “ Marmés “, deixant “ Santonja” com a àlies. Enfortir la seva identitat catòlica seria necessari en un moment que la regió de la Saintonge havia esdevingut un fort nucli de fe reformada a partir de 1562 (14).

10. Arxiu parroquial de Berga, notari Bernat Llana caixa 13, manual 13/6 p. 51.
11. ACA, fogatge 1553( Avià)
12. ACA, diversos locals, Borredà, notarials, llibre 15 (1567 – 1572)
13. REGLÀ, J. Bandolers, pirates i hugonots a la Catalunya del segle XVI. Barcelona 1969 p. 78 i s.
14. DELORME, J. Guide recherche généalogique en POITOU- CHARENTES. París 2005, p. 26 i s.

Albert de Sucre
Miquel Playà (mplaya2@gmail.com)

Els Santonja, de paraires a galoners

Les guerres de religió, comença el viatge

En Pau Marmés va arribar de molt petit a les contrades pirinenques, procedent de l’antic comptat de la Saintonge, lloc on havíen nascut els seus pares, el Pere i la Margarida, que van haver de fugir a causa de les guerres de religió entre protestants i catòlics.

Els Marmés provinents de l’entorn de la ciutat de Saintes, població que mereix una acurada visita per la seva història i magnífica conservació del seu patrimoni, van haver d’emigrar d’aquesta regió de França per la pressió i devastació que va patir aquesta ciutat pels anomenats hugonots al voltant dels anys 1562-1587.

Matança d'hugonots a Paris la nit de Sant Bartomeu, per F. Dubois (Museu Carnavalet, Paris)

El pare del Pau, en Pere Marmés, era un negociant pelleter que es dedicava a comprar i vendre pells d’animals dins d’una família francesa de forta tradició catòlica, no gens menys el seu nom coincideix amb el patró de Saintes, Sant Pierre. En aquell context, el ressò de l’avenç dels protestants sobre la població, va fer que en Pere i la seva dona fessin les maletes tot portant un document de recomanació adreçat a Jeroni de Tord, procurador de l’abat de Ripoll i prepòsit de Berga. Aquesta carta era fonamental perquè poguessin entrar al Principat sense problemes en un moment en què els francesos es veien, en el regnat de Felip II, amb molt de rebuig per la por a les idees protestants, en un país fonamentalment catòlic. Els primers documents trobats, referents els Marmés a Catalunya, amagaven el seu origen francès i no va passar molt de temps que el cognom es catalanitzés i més tard es canviés pel gentilici Santonge.

Els Marmés van arribar en primer lloc a Berga, on van estar uns quants anys (ignorem la data i l’any exacte). Allà ens podem imaginar en Pere i la seva dona vivint de l’ofici de pelleter o si més no d’algun ofici relacionat en la compra-venda de ramats i/ o de la llana, es pot deduir que havien arribat a les nostres terres amb un petit capital fruit de la venda de les possessions que tenien a França.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

L'arribada a Borredà

Al cap d’un temps a la família se li va obrir una nova oportunitat al poble de Borredà, d’allà tenim un primer document que data de l’any 1567, on Pere compra uns estris de pagès per conrear la terra.


D’aquell període no s’han trobat més notícies però es fàcil deduir que ja tenien algunes terres i també algun ramat de bestiar, tampoc tenim dades de la mort del Pere i de la Margarida, fins que apareixen documents del seu fill Pau quan compra un ramat de béns l’any 1582, un molí (molí d’escaldaferro) i una peça de terra a la família Camprubí l’any 1592; així com d’un préstec de 40 lliures barceloneses a l’antic Camprubí on en Pau hi consta com a negociant (any 1602).

En Pau Marmés, alies Santonge ( així es com figura en els documents trobats en l’arxiu de la corona d’Aragó), s’arrelà ràpidament a la vida de Borredà que aquell moment vivia un lent creixement en les explotacions agràries, ramaderes, i en el treball del teixit de la llana. Sota la protecció important de la família de Tord, que tenien dominis en aquelles terres dins de la jurisdicció del monestir de Ripoll, en Pau, va augmentar el seu patrimoni fins a convertir-se en un petit propietari, com els Camprubí, els Puigcercós o els Campalans. Poc després es va casar amb la Margarida, de la que desconeixem la seva procedència, van anar a viure a cal Ferrer, a prop de l’església i varen tindre quatre fills: en Pere (mort prematurament), la Margarida, el Pere i l’ Antoni.

Van passar els anys ràpidament quan arribats a l’any 1632, Cristobal Puig, capellà de Santa Maria de Borredà, va oficiar l’enterrament de Pau Marmés que va ser sepultat a la mateixa església que l’havia vist créixer i prosperar tant ràpidament.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Document del 1602

Document on en Pau Marmès apareix com a negociant i prestamista.



Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Dues generacions de pubilles i la guerra dels segadors

En Pere Santonge va ser l’hereu (en els documents l’alies ja figura com a cognom i desapareix Marmés), va treballar de traginer i es va casar amb la Joana Botelia, l’any 1602. Aquesta feina lligava perfectament amb l’activitat que duia la família: el comerç de la llana i l’activitat al molí (moldre el gra i batanar la llana ). Calia transportar tot aquest producte i donar-li sortida. La parella va tenir quatre fills, cap mascle, així que la pubilla va ser la Margarida Santonge nascuda l’any 1605.

Curiosament després de la mort d’en Pau Marmés el nombre de documents trobats tant del seu fill Pere com de la seva néta Margarida baixa notablement, la qual cosa fa pensar que l’activitat dels Santonge es veié reduïda per falta d’iniciativa, o bé que la situació del país no estava per a masses alegries. Justament cap a l’any 1640 un greu conflicte entre Espanya i França va provocar un empobriment general a Catalunya i a Borredà per suposat. Els pagesos es van veure obligats a allotjar soldats de l’exèrcit espanyol i a pagar-ne la manutenció. Les masies i cases de Borredà no van poder suportar aquestes despeses extres tot tenint en compte que eren temps de males collites.

Corpus de Sang. Pintura d'Antoni Estruch. 1907
La Margarida es va casar amb en Jacint Soldevila l’any 1627 aproximadament (no tenim la data exacte) i van tenir sis fills, dels quals tant sols van sobreviure tres noies, una d’elles, la Marianna (nascuda l’any 1628), en va ser la pubilla.

Dues generacions seguides de pubilles podien suposar la pèrdua del cognom Santonge, però vet aquí que aquest es recupera a la següent generació amb en Jaume Santonge Vilageriu (1650-1702) de qui parlarem més endavant.

Reprenent el fil, la segona pubilla, la Marianna, va ensopegar amb els anys difícils comentats anteriorment. Males collites amb les conseqüents epidèmies, sobre tot una de pesta l’any 1650-1651 més un empobriment de la terra a causa de la guerra del Segadors. Consta en aquell temps que els Santonge encara tenien el molí i les terres situades a la serra de la Faja que treballava amb dedicació el marit de la Marianna, en Magí Vilageriu. La parella tenia set fills, el més gran dels quals en Jaume Santonge Vilageriu (1650-1702) .
Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)