Els barris de Sant Pere i Santa Caterina II

Al llarg del segle XIX, amb la desamortització eclesiàstica (1835) aquests barris experimentaren importants transformacions; l’enderroc d’alguns convents donaren pas a nous equipaments (sobre el solar del de santa Caterina es bastí l’actual mercat del mateix nom), nous conjunts d’habitatges i fins i tot a noves fàbriques -com la dels Achon sobre el convent de Sant Francesc de Paula. Afortunadament, Sant Pere de les Puelles, primer convertit en caserna va esdevenir, i segueix fins avui, com a parròquia.

La introducció de les màquines de vapor els convertiren a mitjans segle XIX en uns dels principals barris fabrils i obrers de la ciutat emmuralla, amb grans edificis industrials com el de l’empresa de cortinatges i catifes de fibres de mescla de Solà, Sert i germans, les de teixits de seda dels Vilumara, dels Escuder o la dels Malvehy; apareixerien aleshores les cases de veïns resultat tant de la transformació i densificació de la casa artesana com de noves construccions en alçada.

Plànol de Barcelona del 1846

Aquest canvi energètic afectà també a la fàbrica dels Santonja que sent ja un dels principals fabricants barcelonins de cintes, mecanitzaran i dotaran de nous elements energètics la seva fàbrica.

L’obertura del carrer Princesa (1853) suposà el primer esventrament de la trama medieval que fou substituïda per un seguit d’edificis residencials neoclàssics. A principis del segle XX l’obertura de la via Laietana com una via ràpida entre l’Eixample i el port separà els barris de sant Pere i santa Caterina de la resta de la ciutat gòtica.

Precisament la família Santonja amb botiga d’antic al carrer de la Bòria,5 (segons la Guia de Barcelona de Sauri i Matas del 1849) i al d’Argenteria,28-30 (segons El Consultor de 1863, i La Barcelona Selecta del 1908) , acabaria obrint al número 45 d’ aquesta nova via un establiment comercial dedicat a la venda a l’engròs i al detall dels seus productes de cinteria (etiquetes cosides per a sastreria y camiseria).

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina III

Paral•lelament, a finals segle XIX molts dels grans edificis industrials es convertiren en indústria compartida ( Sert, Vilumara, Malvehy-Samarach); aquest fou, també, el cas de la fabrica dels Santonja que en mans de la mateixa família (resident a sant Gervasi a finals de del segle XIX) varen llogar parts de la fàbrica a diferents empreses (naips Comas, Ganiveteria de Josep Massons...) mantenint la part alta de l’edifici del carrer Cortines i de la casa del Carrer del Portal Nou, 29 amb els seus telers de cinteria amb producció fins a la dècada del 1950; mostra del manteniment d’aquesta activitat és que l’any 1932 sol•licitaren, a les pàgines de La Vanguardia teixidores de cintes donant com adreça l’estatge del Portal Nou.

Fins al darrer terç del segle XX, les indústries bona part de les quals s’havien desplaçat a fora del barri, tot i que hi mantenien seus socials, magatzems i algun obrador (fabrica Sert, La Lanera), donaren pas a un comerç tèxtil a l’engròs; aquesta activitat comercial augmentaria arran de l’establiment de seus, despatxos i magatzems d’indústries de teixits d’arreu de la ciutat i de Catalunya als principals carrers del barri de Sant Pere, gràcies a la tradició tèxtil i a la proximitat del port i de les línies de ferrocarril i dels accessos principals . Aquesta funció encara perdura, avui en forma de magatzems de pret a porter, confecció i fornitures, que poc a poc han començant a passar a mans de comerciants xinesos.


Al llarg del segle XX aquests barris han conegut importants canvis demogràfics i econòmics. Una forta immigració (a la dècada del 1920-1930 i del 1950-1970) i a partir de la dècada del 1970, una forta davallada poblacional amb l’envelliment del veïnat, íntimament relacionat amb la crisi econòmica, la desaparició d’infrastructures i serveis (estació de França, mercat del Born) així com a les intervencions urbanístiques que n’han destruït una part del patrimoni històric-artístic. Recentment, ha rebut una forta immigració extracomunitària, alhora que nous equipaments i intervencions agosarades com la del mercat de Santa Caterina obra de l’arquitecte Enric Miralles intenten donar un nou caràcter a aquests dos barris molt afectats per intervencions urbanístiques i noves construccions. Les transformacions del sector proper al mercat del Born en una àrea turística i d’oci està produint, també, un important canvi social.


En aquest context alguns nous col•lectius més benestants han apostat per tornar a viure-hi cercant espais i formes imaginatives respectuoses amb el patrimoni industrial. En aquesta línia es situa la rehabilitació i transformació de la fàbrica dels Santonja en lofts realitzada a la dècada del 1990 per l’equip d’arquitectes Cortacants.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

La Barcelona de finals del segle XVIII

En un sector que estava encara dominat per la transformació de la llana, a finals del segle XVIII es va anar imposant com a primera matèria, el cotó i la seda. A conseqüència de la Guerra Gran contra la França revolucionaria, es produeix una crisi econòmica general, però al mateix temps representa una oportunitat pels galoners i sastres que han de confeccionar les indumentàries de l'exèrcit espanyol. Els dos germans, Bonaventura i Francesc, perfectament adaptats a Barcelona, s'hi arrelen i poc a poc van progressant. Totes les decisions que prenen sempre estan pensades en funció del negoci. Així que la tria de parella, l'educació dels fills, les amistats i fins i tot el gaudiment del temps lliure estarà calculat. Aquest serà l'origen d'un negoci tèxtil que tenia com a finalitat proveir la vestimenta de l'exèrcit i de l'església treballant amb materials nobles com la seda, la llana i el lli. Confeccionaven en els seus telers: galons, cintes i d'altres detalls petits.

L'obrador del carrer d'en Ripoll i del carrer Tapineria va donar com a resultat anys més tard, i després de passar pel carrer Argenteria, una petita colònia tèxtil amb les seves quadres i habitatges situada al bell mig del barri de Sant Pere on els Santonge havien comprat una vella fàbrica d'indianes a la família Canet l'any 1858.

Actualment la fabrica està rehabilitada com a habitatges i les antigues vivendes estan en procés de reforma.
La família Santonja a la torre del carrer Balmes de Barcelona, s. XXEls Santonge va fer un llarg viatge: de Saintes, a França, a Borredà, del treball de paraires, tranformant la llana en teles, fins a la feina minusciosa i detallista dels teixits i productes de seda, del Borredà del segle XVI a la Barcelona fabril del segle XIX. La seva història es també la història de l'evolució del tèxtil del nostre país.

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)

Els oficis cintaires I

Arribats a aquest punt de la història dels Santonja, ens agradaria aprofundir en els oficis cintaires, que varen fascinar a bona part dels membres d'aquesta família, fent que s'hi dediquessin durant generacions.

En primer lloc voldriem explicar-vos què és la Cinteria. La Cinteria és una indústria popularment poc coneguda, però que té una gran repercussió en la nostra vida qüotidiana. És la indústria dels teixits estrets que inclou tot tipus de productes: des de passamaneries, fins a etiquetes, cordons de sabates, i productes més industrials, com les eslingues que utilitzen les grues, etcètera.

Aquesta indústria va néixer, en un primer moment, al voltant de la seda. Com suposo que ja sabreu, la seda és originària de la Xina i que va arribar a les nostres terres a través, primer, de la ruta de la seda que travessava Àsia i el Pròxim Orient fins al mediterràni, i després, per l'Al-Andalús que va fer possible el naixement de petits obradors i tallers dedicats a la manufactura d'aquest material. Ben aviat, tota aquesta indústria es va extendre per Europa creant-se centres d'especial interès a França i a Itàlia, on a partir del segle XVI es van començar a crear productes de seda de molt valor.

A Catalunya quan parlem de seda pensem en els teixits amples, les teles que s'utilitzaven per a la confecció de vestits i altres productes. Però cal destacar una gran varietat d'altres objectes que són els que van donar lloc a la cinteria i que anirem explicant en els posts següents: les passamaneries, els vels, les cintes, etc.

Alba Subirana

Els oficis cintaires II: la Passamaneria

La setmana passada vam introduir els inicis de la indústria de la cinteria. En aquest nou post ens acostarem a aquests primers productes que es fabricaven en petits tallers familiars situats als baixos de les cases.

Recreació d'un taller de passamaneria al Museu de la Tècnica de Manresa. MTM

La Passamaneria és la branca de la cinteria dedicada a la fabricació d'elements decoratius com són les borles, els passamans, les floques, les bosses, els botons, els cordons, els galons, etc.

Gràcies a l'"Encyclopédie" a càrrec de Denis Diderot i Jean d'Alembert, i d'uns gravats que s'hi varen publicar, podem conèixer com eren els tallers de passamaneria francesos. Gràcies a aquests dibuixos podem veure en quins espais treballaven. Sabem que treballaven en un obrador, en un espai petit, relativament fosc de la planta baixa. Per tant estem parlant d’un obrador encara tradicional i d’un mercat encara tradicional: l’espanyol i l’americà.

Per fabricar la gran varietat de productes de passamaneria- passamans, borles, floques, bosses, serrells, galons, cordons, botons recoberts, etc.- es van desenvolupar tres modalitats, la del teler de perxer o de cinteria, la de mà i la de taulell.

El procés més important en la fabricació dels productes de passamaneria era el de la preparació del fil amb l’ordidor vertical o de “bota” i la fileta. L’ordidor és una màquina que serveix per omplir l’ordit (els fils que van de llarg a lalrg de la peça), les ànimes que aniran al teler.Un cop filat es confeccionaven les peces en les diverses modalitats: a mà, i en un taulell on es trobaven totes les eines- fuset, motllo, “panecillo”, nimes, puetes, filferros, pintes, “nyinyam”, etc. A màquina en un petit teler de perxer o manual. I la fabricació de cordons retorts que es feia amb un torn.

Alba Subirana

Elena Santonja, la primera en arribar a Barcelona

La primera notícia que tenia de la meva família a la ciutat de Barcelona, era de l'Elena Santonja Solà on demanava una dot per a donzelles a l'ajuntament . Aquest document tan valuós per poder reconstruir l'història dels meus avantpassats, el vaig trobar per casualitat a l'arxiu del Pi, quan feia una recerca dels germans de l'Elena, ja fa una bona colla d'anys, però l'assumpte el vaig deixar aparcat perquè en aquell moment no hi havia possibilitat de trobar més informació.

Fa poc revisant els papers on prenc notes de totes les visites als diferents arxius i després d'una conversa amb l'Albert de Sucre, vaig decidir a tornar al fil que havia abandonat. Així que a l'arxiu històric de la ciutat, vaig trobar el document complert pel que feia al dot que l'Elena havia demanat a la segona meitat del segle XVIII (1).

Aquest document és una font d'informació genealògica que no té preu. En ell s'esmenta que l'Elena portava tres anys vivint a Barcelona, la qual cosa situa la seva arribada l'any 1769 , ja que el document és del 1772. Parla de que havia viscut a casa de Josep Romaní, que després va viure al carrer Basea a casa de Francesc Masnou, i per últim que vivia a casa de l'Aleix Feliu de la Penya al carrer del Carme nº 8 de la “Parroquia del pi”.

Era de suposar que l'Elena havia fet feines de tipus domèstic en totes aquelles cases ja que no se'n especifica cap d'altre, però el que era més interessant era el nom del seu últim senyor: l'Aleix Feliu de la Penya

Els Feliu de Penya, era una família dedicada des de feia molt de temps al comerç de teles a Barcelona, declarats partidaris del bàndol austriacista durant la guerra de successió . En Salvador Feliu de la Penya ( ? - 1733 ), pare de l'Aleix, fou defensor de la ciutat en el setge del 1714. Un cop acabada la guerra van haver de marxar a l'exili per poder retornar uns anys després i anar recuperant poc a poc el seu prestigi.

El fill del Salvador, l'Aleix Feliu de la penya Isern ( 1714 - 1782), va ser, tal com indica el document, doctor en dret i relator de l'audiència de Catalunya. En el moment en que l'Helena treballa a la seva casa devia tenir uns 58 anys i és possible que col.laborés en la companyia tèxtil que tenia amb la seva família. Ara bé s'obren alguns interrogants. Per què l'Helena demana una dot a l'ajuntament?? Per casar-se??? No hi ha rastres de cap casament. Per entrar a un convent com a novícia??? Poder sí, però s'haurà d'investigar en els convents i monestirs d'aquella època i pel que sembla aquesta informació serà bastant complicada d'obtindre degut a la desaparició de molts documents en les diferents revoltes succeïdes en la nostra ciutat!!!

També sembla molt interessant d'investigar quina relació hi ha entre la família de la Penya i l'arribada dels germans Santonja poc temps després. És veritat que aquestes coneixences de l'Elena va afavorir els negocis de la família Santonja en una ciutat , tan llunyana d'Oristà, on no coneixien ningú??? Deixem l'interrogant obert !!!

(1) AHCB Inventari ajuntament borbònic 1D.XIX-7

Autor Miquel Playà Ventura (mplaya2@gmail.com)