L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig
d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre
anys pels continus conflictes amb l'estat
Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els
Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel
general Espartero. En Francisco vivia al
carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria.
Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta
de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep,
metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38
anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la
ciutat.
Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco,
formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que
explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra
Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig
trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis
donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per
gestionar l'esmentada societat.
Com va decidir invertir en un negoci com aquell, i qui va
influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt
allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l'
escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels
socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació.
Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de
l'Almagrera.
La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de
longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la
segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria,
discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era
el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia
estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment,
cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la
zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien
3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els
resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a
diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A
partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment
de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar
al nivell freàtic.
La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés
posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser
explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions
mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les
oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les
vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i
una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.
No és inversemblant
que algún conegut dels Santonja fes arribar la
possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels
40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no
sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma
de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de
curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la
situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any
1847.
Tot això encara no ho sabem,
caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències
d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada